Acabar la prova abans de Setmana Santa, impossible
MadridEl Tribunal que jutja el Procés tenia previst acabar totes les proves (testifical, documental i pericial) cap al començament de la Setmana Santa, per escoltar les conclusions definitives i permetre així que el president, Manuel Marchena, pronunciï solemnement les tres paraules (“vist per a sentència”) a finals d’abril o els primers dies de maig, un cop superades les generals i ja en la precampanya del 26 de maig. Aquest calendari és clarament optimista.
Ja hi ha llista de testimonis de l’acusació fins al 28 de març, i encara en queden un centenar de les acusacions i diversos centenars de les defenses. I després, si Marchena compleix la seva paraula -expressada reiteradament-, també s’hauran de reproduir i exhibir en el plenari els vídeos, les fotografies i totes les proves admeses. I després quedaria la pericial. El temps disponible per fer tot això, si es vol arribar al 12 d’abril amb la feina enllestida, són vint dies hàbils complets, la qual cosa exigiria una dedicació exclusiva dels set magistrats al judici oral. Per tant, es tracta d’una missió impossible, tret que les parts renunciïn massivament a testimonis, documents i pericials. I això no passarà.
El judici coincidirà amb les dues campanyes, com ja va passar a Andalusia amb el cas dels ERO. Espanya passa per una llarga fase política que bé podríem denominar estat judicial. Per tant, aquella regla no escrita del Suprem segons la qual no es dicten sentències ni resolucions que puguin interferir en les campanyes ja és cosa del passat.
La celeritat amb què s’ha instruït la causa del Procés, mitjançant un instructor que ha pretès escollir les peces que més encaixaven en el seu puzle recorrent a l’Audiència Nacional i al jutjat 13 de Barcelona, recomanaria introduir assossec en la pràctica de la proves, ara que encara s’hi és a temps. I, per tant, es tractaria de portar amb normalitat les campanyes electorals.
La idea de reproduir totes les proves documentals no és una aposta intranscendent. El tema de la violència tipifica el delicte de rebel·lió, així com l’alçament tumultuari ho fa amb el de sedició. Aquí les imatges valen més que les paraules. Fins ara les preguntes de l’acusació han girat entorn de si es preveien tensions o fets violents, tant el 20 de setembre del 2017 davant la conselleria d’Economia com en la votació de l’1 d’Octubre. El que importa no és el que podria haver passat, sinó el que va passar. No es tracta de reconstruir una conjectura -paraula molt utilitzada per Marchena per objectar preguntes de la Fiscalia o de l’Advocacia de l’Estat- sinó d’enjudiciar els fets realment existents.
I encara que els delictes de rebel·lió o sedició, per les elevades penes sol·licitades, són al centre del judici, tampoc el delicte de malversació sembla, a la llum de les primeres testificals, el passeig militar que podien imaginar-se des de Madrid.