Les dues altres inviolabilitats del rei

BarcelonaNo deixa de ser interessant, i il·lustratiu, que l'únic ciutadà espanyol a qui la Constitució defineix com a "inviolable" i eximeix de qualsevol responsabilitat ventili les seves opinions sobre el respecte a la llei. Però, esclar, a la inviolabilitat constitucional cal afegir-hi la política. És a dir, els mecanismes d'Estat que, operats sobretot pel bipartidisme sufoquen des d'investigar les activitats econòmiques del rei emèrit, aprofundir en les gravacions a la seva amiga íntima o, directament, plantejar al poble espanyol si prefereix viure en una monarquia o en una república. Aquesta segona inviolabilitat se sustenta en la tercera: la inviolabilitat mediàtica. Certament, s'ha relaxat aquella cotilla que impedia publicar res que pogués pertorbar la pau reial, però el sistema mediàtic –en general– ha optat per una cobertura que en cap cas qüestioni la pròpia existència de la institució i l'oportunitat dels seus actes.

En aquest context i en ple judici de l'1-O, Felip VI ha fet unes declaracions que trenquen la seva (presumpta) neutralitat i podrien ser interpretades com a una pressió als jutges. Però els diaris d'Estat no qüestionen la singularitat de la seva intervenció. "El rei torna a fer front a la mentida del separatisme", titula 'El Mundo'. "En ple judici al cop de l'1-O, el rei desmunta les soflames de l'independentisme", s'afegeix al cor l''Abc'. Són titulars que prenen part ja des del llenguatge: soflames, mentides, cop. Després hi ha 'La Vanguardia', que obre portada amb "El rei defensa que no hi ha democràcia per sobre de la llei", formulat de manera menys altisonant, la qual cosa no vol dir pas neutra. Els mateixos mitjans que neguen, explícitament o implícita, el caràcter polític del judici, aplaudeixen una intervenció a deshora i cent per cent política d'algú que, clarament, representa una de les parts. Separació de poders, en diran.