Dos polítics, un xèrif i el fiscal ‘pel·liculer’

Madrid“Fes una crònica ben divertida!” La instrucció ve de Jordi Turull i el periodista, recelós quan un polític vol condicionar el que escriu però indulgent si qui ho demana fa gairebé un any que és a la presó, pensa si a la sala del segle XVIII on se celebra aquesta causa política hi ha alguna cosa divertida. Amb la vènia dels lectors.

Des dels seients de vellut es veuen els presos d’esquena -asseguts en un mateix model de banc- i el jutge Manuel Marchena de cara. El dia comença amb el seu protagonisme, resolent les qüestions prèvies. Fa servir molt l’expressió “ a nuestro juicio ”, un recurs lingüístic i una expressió literal del seu poder: el judici és seu, d’aquest xèrif magnànim amb els presos (des dels seients de vellut s’ensuma la por a Estrasburg) i contundent amb la Fiscalia, l’Advocacia i Vox, a qui no deixarà fer el seu circ.

Junqueras es pot esplaiar. Abans de començar es posa bé l’americana i es gira a la bancada del públic, on hi ha els seus familiars i col·laboradors. Somriu. Té ganes de parlar i de deixar clara una cosa: no respondrà a la Fiscalia d’un estat que el persegueix: “Soc un pres polític”. Junqueras cita Dante i Churchill, però aquí cal citar Bernd Schuster: “No hase falta que digas nada más”.

Però ningú li prendrà l’oportunitat de dir més coses, de fer un discurs que fa temps que rumia: “Si en algun moment poso massa passió en les meves explicacions, perdonin, és que fa un any i mig que no puc parlar i sempre m’ha agradat molt”. Javier Ortega Smith, de Vox, serra les dents. El públic riu, i Marchena se’l mira hieràtic. Permet el primer somriure a la concurrència, però no el segon: quan arriba -ja en la intervenció de Joaquim Forn-, avisa que expulsarà de la sala qui s’atreveixi a riure. És difícil, així, fer una crònica divertida.

Junqueras reparteix junquerisme: “Abans que independentista soc republicà, i abans que republicà soc demòcrata, i abans que demòcrata soc bona persona”, diu abans de declarar amor per Espanya i aclarir als membres del Tribunal que ell no és independentista, sinó que “ho està”. Un clàssic repetit en molts mítings. L’exvicepresident apel·la a una cadira buida, la del diàleg. Explica al tribunal que ell ha sigut independentista tota la vida, que vol arribar a la independència a través del diàleg i que, si el condemnen, ni renunciarà a ser independentista ni renunciarà al diàleg. Però la cadira del diàleg fins ara ha estat buida, lamenta. La cadira que té al davant és la poltrona de Marchena, l’única que ha estat capaç de posar-li l’Estat.

El jutge no li treu els ulls de sobre. El mira fixament, sense fer gairebé cap gest (ara s’acaricia la barba, ara toca el micròfon) ni expressió. La resta del tribunal es reparteix entre els que trien aguantar-se el cap amb el palmell de la mà i els que ho fan amb el puny.

Marchena es començarà a moure amb el torn de Joaquim Forn i la intervenció de Fidel Cadena, el fiscal pel·liculer. És ell qui pinta el 20 de setembre com una jornada de violència desfermada en què una secretària judicial va haver d’aprendre a volar per fugir de la turba. Junqueras ja li ha dit que era impossible que hi hagués “comportaments tumultuaris” en una gent que cantava el Virolai, però Cadena deu pensar que allò d’“ amb serra d’or, els angelets serraven ” parla clarament de l’ús d’armes.

“És que vostè construeix uns relats pel·liculers!”, s’exclama l’exconseller d’Interior, que demana el VAR quan el fiscal parla de “set cotxes devastats” davant la conselleria d’Economia. “Jo no he dit devastats”, respon Cadenas, però el VAR és clar: hi ha penal. També n’hi ha hagut quan Cadena ha tingut un lapsus i ha parlat del departament d’Economia controlat per “Oriol Pujol”. Tothom s’ha controlat el riure, perquè el xèrif Marchena imposa.

Si Junqueras ha fet un míting, Forn i el fiscal s’emboliquen en un debat tècnic sobre el paper dels Mossos, que l’exconseller rebat sempre suspicaçment, tenint clar que qualsevol cosa que digui pot ser utilitzada en contra seva. “Mai he donat cap ordre política als Mossos”, diu Forn, que parla d’un referèndum “il·legal”, diferenciant-se clarament del que ha dit abans Junqueras.

Aquesta fase de l’interrogatori, a Marchena ja li fa més mandra. No només adopta l’actitud corporal de la resta del tribunal (ell és d’aguantar-se la cara amb el palmell de la mà), sinó que a més talla el fiscal quan s’entesta en mantenir la seva tesi per sobre del que li exposa Forn.

El seu advocat, Xavier Melero, estrena tres pantalles planes que hi ha a la sala per mostrar tot un seguit de proves. La defensa, obedient, ha demanat abans de la sessió quins folis cal projectar-hi, i això a Marchena li agrada i vol que la resta de defenses facin el mateix. I qui s’encarrega de recollir les proves? Aquí arriba la sorpresa de la tarda: en una sala on tots són excel·lentíssims, il·lustríssims i tots els íssims possibles, l’home que s’encarrega de posar les proves és, simplement, el Paco. Jordi Pina haurà de donar les proves al Paco abans de començar, dimarts, el nou torn: serà Jordi Turull, que abandona la sala amb un somriure esperant que, quan arribi a la cel·la, com a mínim pugui llegir alguna crònica divertida.