Culpable de la violència dels altres
Gandhi es va fer responsable el 1922 de les matances dels seus seguidors tot i rebutjar-les frontalment
BarcelonaL’agost del 1921 els mappila es van rebel·lar contra l’autoritat britànica a la regió de Malabar, al sud de l’Índia. L’Imperi Britànic no va dubtar en reprimir-los i en sis mesos els morts superaven els 2.000, segons fonts oficials -10.000 segons els rebels-. Entre el 17 i el 21 de novembre d’aquell mateix any, el príncep de Gal·les va visitar Bombai, i diverses faccions religioses el van rebre amb aldarulls. Unes 20.000 persones es van sumar als enfrontaments amb la policia, i es van registrar desenes de víctimes, violacions i destrosses. I el febrer del 1922, a la ciutat de Chauri Chaura, al nord del país, la policia va començar a disparar contra els manifestants, que van perseguir els agents fins a la comissaria. Allà hi van calar foc i els van impedir així la sortida. Hi van morir 22 policies.
Aquests tres episodis violents, units als articles publicats a la revista Young India, van ser l’excusa que necessitava l’Imperi per detenir l’11 de març del 1922 Mohandas Karamchand Gandhi, el líder espiritual (i polític) de l’Índia que volia acabar amb la dominació britànica. Gandhi no va idear aquells aldarulls, no hi va participar i fins i tot els va criticar obertament. A Bombai, per exemple, va exigir personalment als manifestants que acabessin amb els enfrontaments i, després de Chauri Chaura, al seu diari va escriure que se sentia “humiliat” pels manifestants. Tot i això, davant del jutge es va declarar culpable i va reclamar que se li apliqués “el màxim càstig possible”. “Sabia que estava jugant amb foc. Volia evitar la violència. La no-violència és el primer article de la meva fe i també l’últim. Però vaig haver d’escollir: o sotmetre’m a un sistema que havia fet un dany irreparable al meu país, o córrer el risc de la furiosa bogeria de la meva gent. Ho lamento profundament i, per tant, soc aquí per sotmetre’m a la pena més elevada. No demano pietat”.
Les paraules de Gandhi, que va ser jutjat al costat del seu editor a Young India, van facilitar la tasca del fiscal, però no la del jutge. “L’elecció de la sentència justa és potser la decisió més difícil que un jutge d’aquest país ha de prendre. La llei no fa referència a les persones, però seria impossible ignorar que esteu en una categoria diferent de la de qualsevol persona que he jutjat i que probablement jutjaré, perquè, als ulls de milions de compatriotes, sou un gran patriota i un gran líder”, li va respondre el jutge. El va condemnar a sis anys -en va complir dos-, i va afegir: “Si el curs dels esdeveniments a l’Índia permetés al govern alliberar-lo, ningú estaria més satisfet que jo”.
“No cooperació amb el mal”
La vista va durar menys de dues hores, bona part de les quals es van destinar a la lectura de la declaració del Mahatma. Gandhi va repassar la seva trajectòria d’activista, que comença el 1893 a Sud-àfrica, lluitant contra la discriminació dels ciutadans d’origen indi, i segueix de voluntari d’ambulància donant suport al Regne Unit tant en la guerra contra els bòers i la revolució zulu a Sud-àfrica com en la Primera Guerra Mundial a Londres.
El 1915 torna a l’Índia convençut que els indis podien guanyar un estatus de plena igualtat dins l’Imperi. Però, l’impuls de la Rowlatt Act el 1919 va acabar amb la seva esperança. Aquella llei ampliava a temps de pau l’estat d’excepció que hi havia durant la guerra per reprimir els moviments independentistes que començaven a sorgir amb força. Es van legalitzar les detencions i els empresonaments arbitraris, i es van prohibir les reunions de més de cinc persones. “Després van seguir els horrors al Punjab, que van començar amb la massacre de Jallianwala Bagh -400 morts i 1.200 ferits en una càrrega de l’exèrcit britànic contra una manifestació de gent desarmada- i van culminar amb persones arrossegades per terra, flagells en públic i altres humiliacions indescriptibles”, va lamentar Gandhi durant el judici.
Va arribar a la conclusió que els lligams amb el Regne Unit havien creat una Índia “més impotent del que ho havia estat mai”, i es va erigir com el referent de la política de no-cooperació amb l’administració britànica: “En la meva humil opinió, la no-cooperació amb el mal és un deure com també ho és la cooperació amb el bé. Però, en el passat, la no-cooperació s’ha expressat deliberadament en forma de violència i jo tracto de mostrar als meus compatriotes que la violència només multiplica el mal”. Al seu costat, l’editor de Young India només encertava a dir que “havia estat un privilegi imprimir els seus articles”.
Disset vagues de fam -tant per protestar contra la repressió de l’Imperi Britànic com per autoculpar-se de la violència per la qual optaven alguns indis- i l’obsessió per la no-violència van marcar la trajectòria d’una de les persones clau perquè l’Índia arribés a la independència l’any 1947. Un any després va morir assassinat.