Cues de pansa al judici

Exconseller de PresidènciaHi ha una dita que al meu poble es fa servir molt quan una persona té memòria selectiva, o quan simplement diu “No ho recordo” per no desmentir-se a si mateix: “Has de menjar cues de pansa!”

Aquestes dues setmanes hem assistit a l’exposició del relat oficial a preguntes de la Fiscalia i els seus testimonis més esperats. Diferents càrrecs de l’estat espanyol han afirmat sense embuts però sempre amb caràcter genèric que a Catalunya la gent tenia un comportament hostil, agressiu, violent i altament conflictiu: amb llançament d’escopinades, ampolles, tanques, i fent sorolls propis d’un tumult (sic). Intercalant aquells vocables que, tot i ser antics i gens utilitzats en les converses normals, apareixen en el Codi Penal per tipificar els delictes més penats.

Però quan entrem en el terreny de la demostració de dades concretes que verifiquin les afirmacions generals llavors el canvi de vocabulari, aquest cop molt més reduït, és enorme. És llavors quan comencen a aparèixer de manera constant les expressions “ No lo recuerdo ”, “ Yo no estaba allí ”, “ Me lo dijeron ”, “ Lo vi por la prensa ” -no diuen quina, sort!-, “ Era una intuición ”... I tot això amb un govern de l’estat espanyol que resulta que mentre se li estava muntant -segons ells mateixos- una possible rebel·lió estava a la lluna, i amb algun dels seus membres a qui només li faltava dir, en els seus “ No lo recuerdo ”, que no recordava haver estat ministre.

O assistim a casos paranormals en el món de l’audició. Algú que, per exemple, recorda perfectament sentir la veu de Carme Forcadell enmig de cinquanta mil persones però és incapaç de recordar els músics cantant a no sé quants decibels. O d’altres que defineixen com a vocabulari prebèl·lic el “Votarem”, o com a molt hostils els “Defensem les nostres institucions”, però no recorden res de l’“ A por ellos ”.

La dimensió desconeguda

Però per si aquesta dinàmica no fos prou, quan passem al contrast dels fets entrem en la dimensió desconeguda de la solidesa de l’acusació. Després de la descripció apocalíptica de la vida a Catalunya els mesos de setembre i octubre, venen els testimonis de la Fiscalia que han de reblar el relat. I comença l’interrogatori: “ ¿Usted es el propietario del hotel? ” “ Sí”. “ ¿Hubo manifestaciones? ” “ Sí [al fiscal se li il·lumina la cara]”. “ ¿Cuántas? ” “ Dos [la il·luminació comença a desaparèixer]”. “ ¿Fueron violentas, no? ” “ No, fueron pacíficas: una en contra y otra a favor [al fiscal li canvia el rictus]”. “ ¿Pero recibieron llamadas con amenazas, no? ”

La sensació que queda entre nosaltres és la d’un autogol. Portar un testimoni perquè et verifiqui el teu relat violent, agressiu, hostil i altament conflictiu i haver d’acabar conformant-te amb unes trucades anònimes, amb gent que fa coses tan violentes com agafar-se entre ells els braços i seure a terra, que es manifesta cridant però també cantant. És evident que no és propi d’un judici sobre rebel·lió o sedició, amb penes de 25 anys o més de presó.

Tot plegat seria per prendre-s’ho com un divertiment. Uns relats que evoquen una mena de barreja de guions entre la Inquisició i Torrente. Però quan arribem a baix, a la planta inferior on ens jutgen, i has de demanar permís per anar al bany, o que et deixin saludar dos minuts la família, o quan es tanca la porta de la cel·la de la presó, la situació no només no fa cap mena de gràcia, sinó que provoca una tristesa infinita en constatar que tot un estat espanyol es troba processant-nos per coses que són més pròpies, si ho fossin, d’un judici de faltes.

No obstant això, com que les nostres conviccions i el nostre compromís són molt més sòlids que aquest relat que es desfà cada dia més com un terròs de sucre al cafè, ens ho mirem com una oportunitat des de la certesa que tot això no serà en va per a ningú, sinó en benefici de tothom. Això sí, aniria bé que al costat del got d’aigua de la taula d’alguns testimonis hi hagués un bol amb cues de pansa. Seria a benefici de tot i de tothom. De la justícia en majúscules primer.