L’Estat contra l’independentisme: el judici, primera part

BarcelonaRere el nom burocràtic de causa especial 20907/2017 s’hi amaga un judici que canviarà la història de Catalunya i d’Espanya. Un judici a dotze persones, nou en presó provisional (Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva) i tres en llibertat (Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila) que colpeix un moviment que ha intentat canviar les coses de manera pacífica. La causa 20907/2017 és la de l’Estat contra l’independentisme, la primera part d’un judici que previsiblement acabarà a Estrasburg amb Espanya havent de defensar que, davant un problema polític, ha imposat els tribunals com a solució. El judici arriba en un clima d’alta tensió: els que porten mesos advertint de l’ambient als carrers de Catalunya volen caldejar-lo a Madrid amb una manifestació de la dreta i la ultradreta per exigir, precisament, que no hi hagi gestos amb l’independentisme.

El Tribunal Suprem tindrà la primera paraula en un procediment que comença dimarts sense data de finalització, tot i que els càlculs de la sala parlen d’inicis de maig, coincidint amb la campanya de les municipals i europees. La sala reviurà el Procés des de l’inici -l’escrit del jutge instructor, Pablo Llarena, comença amb l’acord d’estabilitat signat per Artur Mas i Oriol Junqueras el 2012- però centrant-se sobretot en els 40 dies que van trasbalsar Catalunya, des de l’entrada de la Guàrdia Civil a la seu d’Economia, el 20 de setembre del 2017, a la declaració d’independència, el 27 d’octubre. D’aquells dies se’n veuran dues versions: la que parla d’un aixecament violent per rebel·lar-se contra l’Estat, abanderada per la Fiscalia i amb la col·laboració de l’acusació popular de Vox, i la que sostindran els acusats, que insistiran en el caràcter pacífic de les mobilitzacions i en el fet que convocar un referèndum no és delicte.

Acció coordinada

Des del 2005 convocar un referèndum no és delicte, gràcies a una reforma del Codi Penal. Per això l’acusació no versarà sobre les urnes, sinó sobre tot el que va caldre per posar-les i l’intent d’aplicar-ne el mandat. La Fiscalia sustenta la rebel·lió en una acció coordinada entre Govern, Parlament, els Mossos i entitats, un pla que preveia “tots els mitjans”, inclosa “la violència necessària per assegurar el resultat criminal pretès” amb “l’acció tumultuària de les mobilitzacions”. Tot, finançat amb diners públics, segons el relat: tot i que el ministeri d’Hisenda no s‘ha cansat de negar-ho, l’acusació construeix un calaix de sastre on, per dir que s’han malversat 3 milions d’euros, hi caben des d’un hipotètic lloguer d’espais públics per a l’1-O fins a la inversió del Diplocat.

Els presos (que afronten penes de fins a 25 anys de presó, en el cas de Junqueras, considerat màxim responsable de l’entramat juntament amb Cuixart, Sànchez i Forcadell) tenen ganes de rebatre aquests arguments. “Estan forts i ferms”, no es cansa de repetir el seu entorn. L’estada a la presó ha sigut un procés llarg i amb vaivens. Un cop constatat que l’intent de penedir-se davant el jutge no servia per assolir la llibertat, l’estratègia al judici canvia: acusar l’Estat per repressió indiscriminada a un moviment democràtic. Fa mesos que es preparen per desmuntar, frase per frase, el relat de l’acusació.

Al judici jugaran en dos plans, el general, amb el debat polític sobre allò que ha sigut el Procés, i el jurídic, centrat en els detalls: de les paraules de Cuixart i Sànchez demanant la fi de la manifestació del 20-S a l’anàlisi econòmica que demostra que no hi ha malversació, qualsevol aspecte que soscavi els fonaments de l’acusació de la Fiscalia. Les defenses ho tenen clar: amb el dret a la mà, els 12 acusats són innocents. Tot i això, del judici n’esperen penes més baixes que les sol·licitades però igualment altes. Arriben a aquesta conclusió perquè pensen que el tribunal, format per jutges amb diferents visions sobre quins delictes cal aplicar, voldrà buscar un veredicte unànime, una sentència sense fissures davant el convenciment que Estrasburg se la mirarà amb lupa. De rerefons, la possibilitat d’una rebaixa de les pretensions de la Fiscalia (com ja va fer l’Advocacia de l’Estat, un pas per sota en l’acusació) que de moment no ha arribat.

L’impacte polític del judici és evident: els principals impulsors del Procés -tots els que no estiguin a l’exili- són jutjats, i els responsables de la resposta de l’Estat (Mariano Rajoy al capdavant) seran o bé testimonis o bé al tribunal, presidit per Manuel Marchena, peça cabdal per explicar la influència del PP en els llocs clau de la judicatura.

Instal·lar el relat

El que es digui a la sala, doncs, tindrà un gran ressò en la política. L’independentisme i el govern espanyol lluitaran per instal·lar el seu relat a Europa. Un dels grans retrets que es fa l’Estat, compartit per PP i PSOE, és que l’1-O la diplomàcia espanyola va menystenir la capacitat dels independentistes de mostrar al món la repressió. Ara des dels dos costats s’intensificaran els missatges per demostrar que aquest és un judici polític, els uns, i que Espanya és un estat de dret amb separació de poders, els altres.

La tensió ambiental a què es pot arribar és impossible de calcular, tenint en compte que l’estratègia de les dretes, abans fins i tot que els acusats siguin davant del tribunal, ha sigut pressionar al màxim Pedro Sánchez des del carrer. I ho seguiran fent, en una competició en què Vox pot agafar avantatge perquè tindrà protagonisme des de l’acusació popular. Al Congrés el president socialista necessita els vots independentistes per governar, i aquests prefereixen un president socialista que cap altra opció, però la possibilitat d’entendre’s en el clima actual sembla que és nul·la.

El debat també es viurà dins de l’independentisme, sense rumb des de la DUI fallida i més pendent de la traveta interna que de teixir una estratègia comuna. El president de la Generalitat, Quim Torra, sempre ha parlat d’assolir un momentum amb la sentència per intentar fer efectiva la declaració d’independència. La maniobra implica combinació d’estratègia política i mobilització al carrer. La primera és inexistent, però hi ha una opció: la repressió sempre ha unit el sobiranisme; la segona persisteix, i les mobilitzacions convocades (el 16 de febrer a Barcelona, el 16 de març a Madrid i la vaga del 21 de febrer) permetran mesurar el pols del carrer.

El procediment que comença dimarts es jugarà en molts fronts i serà clau per definir el futur tant de l’Estat com de l’independentisme. La causa 20907/2017 és molt més que un simple judici.