La construcció mediàtica de Trapero com a traïdor
Cap De MèdiaEsclar. Després d’haver publicat i repetit mil vegades que el major Trapero havia posat els Mossos al servei de l’independentisme -tot i les flagrants evidències en sentit contrari-, ara alguns mitjans miraven de fabricar el relat de la seva reconversió a l’ordre constitucional. Una manera subtil de fer-ho va ser amb la fotografia que van situar en portada El Mundo, El País i La Vanguardia. Cadascú triava una fotografia diferent, però en totes es veia el moment en què un agent de la Policia Nacional saludava el major. Es tracta d’una salutació obligada entre uniformats: la inicia qui té rang inferior, que l’ha de mantenir “en primer grau de salutació” (és a dir, amb la mà estesa tocant la gorra) fins que la faci també l’uniformat de rang superior. Només quan el segon abaixi la mà l’altre podrà abaixar la seva. De fet, qualsevol civil hauria de rebre aquesta salutació en el moment que un policia se li adreça per primer cop.
Però és obvi que, posada en primera pàgina d’un diari, aquesta foto adquireix un nou relleu semiòtic, més enllà de la formalitat o la cortesia: suggereix el reconeixement de l’excap dels Mossos com “un dels nostres”. És una manera de retratar-lo com a traïdor de la causa independentista. Així es justifiquen titulars com el d’ El Mundo, per exemple: “Trapero endossa a Puigdemont i Forn els desordres de l’1-O”. També La Razón suggereix vendetta : “Trapero delata Puigdemont i declara que l’anava a detenir”. Són titulars que, probablement sense saber-ho, és a ells mateixos a qui rectifiquen i no pas a Trapero.
Un triple error, per al ‘NY Times’
Mentrestant, l’edició en espanyol del New York Times -és a dir, el principal altaveu del diari a Llatinoamèrica- publicava un article de l’escriptor argentí (amb residència a Barcelona i Phoenix) Diego Fonseca. Es tractava d’una carregada severa contra el judici, que considerava un triple error. “La vergonya en viu i en directe: al banc dels testimonis, les tres màximes autoritats del govern espanyol van marxar sense pagar el compte”, escrivia l’autor retratant Rajoy, Santamaría i Zoido. “Òpera bufa”, també deixava dit a l’influent rotatiu. Com que escrivia encara amb la ressaca de la doble victòria del Barça contra el Madrid (i la posterior estocada final de l’Ajax) no podia evitar el símil futbolístic: “No és bona idea atacar els catalans sense tenir bona defensa. Discutir de política en un tribunal barreja els balanços democràtics, però encara hi ha una claudicació més gran quan els qui van esperonar el catalanisme se’n renten les mans amb un cinisme vergonyós”.
L’article parla de tres veritats: la històrica, la política i la jurídica. I consigna que l’Estat només pot guanyar el matx jurídic i -tenint en compte com es desinflen les tipificacions més greus- ho pot fer tan sols per la mínima. “Sigui quin sigui el resultat, el judici serà una derrota, una oportunitat perduda per solucionar la crisi política amb Catalunya”.
Futbol és futbol, deia el míster Vujadin Boskov. Però sempre és alguna cosa més, oi?
