Una aturada sense precedents a les aules

BarcelonaLes aules buides, els carrers plens. La vaga general ha batut rècords en el sector de l’educació: prop de la meitat d’alumnes de l’escola pública van sumar-se a l’aturada (43%), un terç dels de la concertada i pràcticament tot l’alumnat universitari. Uns registres sense precedents per denunciar una sentència “injusta” que “indigna i fa enrabiar” els estudiants. La tercera jornada de vaga va ser la més massiva i hi va haver territoris, com Lleida, Terres de l’Ebre o el Vallès Occidental, on l’aturada va ser total, amb més del 90% dels alumnes de 3r i 4t d’ESO, batxillerat i formació professional de vaga. A les universitats, la UPF, la UdG i la URV van tancar els campus, i a la resta el seguiment va superar el 90%. Lluny de quedar-se a casa, els estudiants van sortir en massa per cinquè dia seguit, tant a Barcelona com a Lleida, Girona i Tarragona. A la capital catalana s’hi van arribar a reunir més de 14.000 estudiants, segons la Guàrdia Urbana. La marxa va acabar en greus aldarulls al vespre a la Via Laietana, després de les càrregues de la Policia Nacional per dissoldre un grup de manifestants molt nombrós que els llançava tota mena d’objectes.

Molts dels manifestants no van votar l’1-O. Encara no tenien els 18 anys per fer-ho: són nois i noies molt joves, indignats tant per la condemna com per l’actuació dels cossos de seguretat, a qui han perdut “la por i el respecte”. “Som el jovent, el futur. Sento que estant aquí puc fer alguna cosa”, explica la Judit, que fa 1r de batxillerat en un institut de Parets del Vallès.

“Mama, estic fent història”

La marxa avança pacíficament i amb determinació pel carrer Pelai. Proclamen càntics en contra de la condemna als líders polítics i a favor de la independència. “El sentiment és d’indignació i ràbia. Ens sentim sols perquè ni el Govern, ni l’Estat, ni Europa ens estan escoltant”, diuen la Patricia i el Sergi, de 21 anys. Just al darrere de la capçalera de la manifestació, l’Aina i la Núria, que són cosines, porten un cartell de cartró on hi diu “Mama, no soc a classe però estic fent història”. “És una injustícia el que ha passat. Ja no va d’independència, va de democràcia. Sento molta impotència”, expliquen.

I just al davant de la pancarta hi ha la Celia, que ha arribat de Madrid per donar suport al Sindicat d’Estudiants. “Les retallades, Vox, el gir conservador del PSOE... No esteu sols: som molts a l’Estat els que pensem que quan la Policia i els Mossos reprimeixen, en realitat reprimeixen tota la gent que lluita”, diu aquesta estudiant madrilenya.

Arribant a la plaça Urquinaona, l’Anna agafa de les mans els seus dos fills. “Sé que no és el lloc on han d’estar dos nens d’11 i 9 anys un divendres al matí, però els he demanat aquest esforç perquè la situació és tan bèstia...”, explica aquesta mestra d’educació infantil. Diu que “tenia clar” que volia fer vaga i volia anar acompanyada dels seus fills: “Han de veure quina és la situació del país”, argumenta.

En canvi, en un grup proper han estat els menors -fan entre 1r i 4t d’ESO a Barcelona- els que han demanat als seus pares que els acompanyin a la manifestació. “No veiem justa la condemna, és excessiva”, diuen amb contundència. Són cinc o sis, tots amb les cares pintades amb estelades i pancartes de cartró. Un dels pares diu: “Jo volia manifestar-me per la independència, però ells m’han fet veure que en realitat això és pels drets humans”.

L’ambient, però, no és familiar com el que acostuma a haver-hi a les manifestacions independentistes. Els càntics, el to i els gestos es s’endureixen quan arriben davant la prefectura de la Policia Nacional, a la Via Laietana. Del “No volem ser un país ocupat” a “Fora les forces d’ocupació”. Del “En diuen democràcia i no ho és” a “La policia tortura i assassina”. Les proclames van dirigides a la vintena d’agents dels Mossos d’Esquadra i de la Policia Nacional que custodien l’edifici. Comença una pluja d’objectes semblant a un joc de bitlles: cada vegada que la pintura, un ou, una ampolla o un tomàquet impacta contra els agents, la multitud ho celebra. Molts es tapen la cara amb mocadors, caputxes i jerseis, però alhora tenen ganes de reivindicar-se, i graven i pengen a les xarxes socials els moments més tensos amb la policia, a qui insulten amb tota mena de càntics. “Vergonya em faria ser policia”, exclamen.

S’ho miren de lluny la Cristina, que porta una bandera espanyola lligada al coll, i la Paula, que porta una estelada. Han vingut de Terrassa. “No soc independentista però sento ràbia per la sentència i per com s’està tractant aquests dies el poble”, diu la Cristina. I afegeix: “No cal ser independentista per veure que hi ha un problema que va de democràcia”. Tenen 17 i 18 anys.

L’ambient es complica fins al punt que Via Laietana es converteix en un polvorí, en l’epicentre del cinquè dia de disturbis a Barcelona. No serveix de res el discurs que fa una noia a un grup d’adolescents amb la cara tapada i un paquet d’ous a la mà: “No ho veieu? Aquesta és la imatge que volen i que busca la policia i també la premsa espanyola. No ho feu”.