Sumem absurds

BarcelonaLa Laura estudia enginyeria biomèdica i juga a bàsquet amb la Beta. Tenen vint anys i dissabte no van poder assistir a la impressionant manifestació de Madrid perquè se senten compromeses amb l’equip i tenien partit. Totes dues, la meva neboda i la meva filla, van haver de conduir tota la nit per ser diumenge a les 9 h a Soto del Real per al vis-a-vis. Arribar a la presó sempre ens posa nervioses, ho hem de deixar tot -rellotges, bosses, tot- dins el cotxe. Agafem tots els llibres de família i DNIs, però a la finestreta ens diuen que la Laura no està autoritzada per a la visita. El Joaquim fa dies que ha omplert la instància... Ens fan esperar, mentre baixa el responsable, i el funcionari diu: “No quiero salir en los medios de comunicación”.

La Beta s’enfada, no ho entén. ¿Com pot ser que un paper pugui trigar més de dues setmanes a baixar una escala? Venim des de Barcelona, fent camí durant la nit, i el funcionari li etziba: “El teu pare, sent conseller d’Interior, ja sap com funciona la burocràcia”. Les famílies ja passen l’arc de seguretat i el control d’empremtes, i la Laura s’ha de quedar les dues hores fora. No entra. Arribem a la cel·la on ja ens espera el Joaquim. “¿I la Laura -pregunta-, com és que no entra? -li veig el disgust als ulls-”. La Laura plora al cotxe; ràbia, impotència, incredulitat…, i després ho aprofita per estudiar.

Les noies no ho poden entendre, com tampoc comprenen que al judici es refusin les imatges com a element fonamental per avançar, per posar en contradicció els testimonis com a prova irrefutable dels fets. És un problema de mentalitat, una filosofia de vida que s’ha basat durant dècades a negar els problemes o a amagar-los sota les catifes. Per això el judici està agafant aquesta dimensió de ridícul en què policies, ministres i alts càrrecs veuen gent llançant sabó de rentar els plats per fer relliscar la Guàrdia Civil, bebès per l’aire, pluja d’ampolles, presidentes de Parlaments abaixant finestres del cotxe oficial per abrandar la gent i un clima de terror digne del Festival de Sitges, mentre els Mossos s’ho miren impassibles. Spain is different. La Laura i la Beta també han desconnectat fa temps d’aquest anacrònic Estat.