Antoni Bayona: “Els uns volien que els lletrats actuéssim de jutges, i els altres que calléssim”

BarcelonaAntoni Bayona declara aquest dilluns al Tribunal Suprem. Acaba de publicar el llibre No todo vale (Península) sobre com va viure el Procés com a lletrat major del Parlament.

Què ha passat al Procés que no valgui?

Per aconseguir una cosa no s’hi val fer-ho de qualsevol manera. Però el títol no només es refereix a les maneres d’enfocar el Procés, sinó que també s’adreça al punt de vista de l’Estat. No tot s’hi val a l’hora de donar resposta al que va passar aquí, i em refereixo al judici.

Creu que el seu llibre pot perjudicar els acusats?

Al contrari. No hi ha res més enllà del que ja està per escrit al Parlament. En canvi, em mullo sobre les acusacions i trec ferro al que va passar. Respectant el tribunal i la presumpció d’innocència, la desobediència és bastant difícil de discutir. Algú pot pensar que cal un càstig més greu, però això no hi és al Codi Penal.

¿Com rep com a lletrat major haver d’advertir la mesa, per ordre del TC, de les conseqüències penals?

Malament. És una situació que no desitges. Deixant de banda si les decisions del TC són criticables o no, hi eren i se’n podien derivar responsabilitats.

¿Tot això arriba amb la sentència de la resolució de ruptura del 2015?

L’origen és al 2013. Amb la declaració de sobirania, el TC genera una nova doctrina que diu que les resolucions parlamentàries tenen efectes jurídics. És un tema essencial en el judici, i és difícil que el canvi de doctrina del TC no es tingui en compte. Com a regla general, una resolució és política. La qüestió és què passa quan desborda la Constitució.

En el judici es remarca que la DUI era al preàmbul de la resolució i que no tenia efectes jurídics.

És correcte en la línia de defensa, però allò es va produir amb ambigüitat i molta gent s’ho va creure. Si volien que fos simbòlic ho podien dir. Tot ha estat una fugida endavant que ningú ha sabut ni ha pogut parar, i al final hi ha hagut un acte d’immolació.

Qualifica el 6 i el 7 de setembre d’infames.

Sí. Si democràcia també és procediment, l’oposició es va quedar sota mínims en la capacitat de debatre. No hi va intervenir el Consell de Garanties, i hi va haver fets que com a lletrat em van colpir. Entenc que tal com havia anat tot potser no hi havia més remei que fer-ho així, però el fi no justifica els mitjans.

Es va sentir molt pressionat?

Sí. Teníem la pressió dels que volien que actuéssim com a jutges i els que volien que estiguéssim callats i fóssim convidats de pedra. És incòmode, però tinc la consciència professional tranquil·la.

Rebutja la unilateralitat però també l’acusació de rebel·lió.

Diferencio l’objectiu de la independència, perfectament legítim, de l’estratègia que s’ha fet servir. A partir de la resolució [de ruptura] del 2015 es tria un camí que provoca un conflicte inevitable amb l’Estat i que, com a jurista, crec que és incorrecte. Com a ciutadà diria que la unilateralitat està abocada al fracàs.

Per una qüestió de majories? ¿O per la convicció que s’ha de canalitzar per la via jurídica establerta?

Per moltes qüestions. Tot procés d’independència necessita una base social majoritària, i aquí es parteix d’unes eleccions que es presenten com un plebiscit i no queda clar que hi hagi la majoria. A més, això es planteja en un estat que internacionalment es considera democràtic, i tot el que sigui desbordar la Constitució és un camí molt perillós. Cal suposar que l’Estat farà tot el possible per preservar la unitat.

Explica que el 2012, Francesc Homs, portaveu del Govern, li va demanar com enfocaria l’aposta feta per la transició nacional.

Vaig fer un document que descartava la independència de Catalunya com un dret basat en l’autodeterminació. La llei del referèndum s’hi basava i és tremendament feble.

Per què?

L’autodeterminació, en instàncies internacionals, s’ha interpretat de manera molt restrictiva perquè no pogués condicionar la integritat territorial dels estats. S’ha admès en situacions extremes, colonials, o de violació sistemàtica dels drets fonamentals, i, francament, és molt forçat pensar que Catalunya s’hi pugui emparar.

Com s’ha de fer, doncs?

Els referents oblidats són Escòcia i el Quebec. Uns models que parteixen de la base que s’ha de ser pacient i perseverant, i intentar conciliar la base democràtica amb el respecte a la legalitat. Si finalment no s’aconsegueix, no s’ha de descartar la unilateralitat, però aleshores estem fora del dret i depèn del reconeixement internacional. Tinc molts dubtes, i els fets ho demostren, que Catalunya el pogués tenir.

¿Però el cas escocès o del Quebec es pot traslladar a Espanya?

El problema que hi ha a Espanya és una interpretació molt rígida del TC. No es pot plantejar un referèndum, ni que sigui consultiu, que pugui donar un resultat contradictori amb la Constitució. El TC diu que això seria un xoc de legitimitats perquè, al marge de la reforma constitucional, el poble ja s’estaria expressant. Però també dic que no té sentit plantejar una reforma constitucional si no se sap si hi ha una majoria social que la vol. S’ha de poder copsar la demanda que hi ha a Catalunya, cosa que fins ara s’ha impedit.

Quin és el referèndum possible?

Penso que hi hauria la possibilitat d’un referèndum indirecte a Catalunya. Un de convocat pel govern de l’Estat, que és qui té la competència, en què es consultés si s’estaria d’acord amb una reforma constitucional per reconèixer el dret a secessió d’una part del territori. És el que regula la llei de claredat del Canadà.

¿La Generalitat no ha intentat negociar prou amb Madrid?

S’ha donat per fet que no hi hauria negociació i s’han cremat etapes. Transmetre la impressió que ho faràs igualment [el referèndum] es pot entendre com un xantatge. Potser no haurien negociat mai, però una altra manera de fer podria haver generat simpatia a fora si es promovia una operació de desgast a l’Estat basant-se en el principi democràtic, sense trencar tan ràpidament amb el marc consitutcional. Aquí s’ha menystingut el valor de la legalitat.

Esmenta una sentència del Suprem dels EUA que planteja dues opcions: o revolució o consens de les parts.

És l’essència dels processos d’independència. L’Estat se sent agredit quan li qüestiones la integritat i això el pot portar a situacions desproporcionades, com ara dir que a Catalunya hi ha hagut una rebel·lió.