Mariano Rajoy, l’home que no va veure venir les urnes

BarcelonaAfirmen les cròniques madrilenyes que al finalitzar la jornada de l’1-O Mariano Rajoy, encara perplex pel que havia vist a la televisió, va comentar al seu equip: “Una urna, una porra. La batalla mediàtica està perduda”. La frase mostra fins a quin punt a la Moncloa regnava la confusió, perquè no s’acabava d’entendre d’on havien sortit les urnes i com tot un estat, amb els seus serveis d’espionatge i l’acció de les forces de seguretat, havia sigut incapaç d’evitar una imatge que tirava per terra la reputació d’Espanya com a país democràtic.

A Rajoy li havien dit que l’1-O no hi hauria urnes i s’ho havia cregut. Per què? Doncs perquè per a la cultura política de Rajoy és simplement inconcebible que milers de persones es conjurin per protagonitzar un acte de desobediència civil en massa. Per a algú que és fill de magistrat, registrador de la propietat i que ha viscut tota la vida a l’ombra de les estructures de l’estat, on hi ha una jerarquia clara i unes normes diàfanes, el funcionament horitzontal de la societat civil catalana organitzada, la capacitat de crear una xarxa de confiances per superar l’acció policial, era simplement impensable. A Madrid es pensava que si es neutralitzava el Govern, el referèndum estava mort. Des d’aquest punt de vista, l’1-O es va produir un xoc cultural de grans dimensions. Quan Rajoy va dir “els catalans fan coses” hauria d’haver previst que no es referia només a crear empreses i a vendre productes.

Aquesta miopia, tot i que Miquel Iceta va intentar explicar en alguna ocasió a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría el que podia passar, va acabar finalment amb la carrera de Mariano Rajoy, que a ulls d’una part de la societat espanyola va quedar com un líder pusil·lànime que no va saber defensar l’Estat a Catalunya.

La primera línia de defensa de la Moncloa, des de la nit mateix de l’1-O, va ser afirmar que no hi havia hagut referèndum. Per tant, i en lògica conseqüència, no es va prendre cap decisió fins al 10 d’octubre, quan Carles Puigdemont va fer una declaració d’independència al Parlament i la va suspendre. Llavors Rajoy va engegar els tràmits per activar el 155, però en cap cas va tractar el que passava a Catalunya com una rebel·lió violenta, sinó com una crisi merament política. Aquí s’agafaran les defenses per desmuntar la tesi de l’acusació, perquè per definició una rebel·lió ha de ser un “alçament públic i violent”.

Els problemes per a Rajoy, i per extensió per a Pablo Casado, poden venir de l’interrogatori de Vox. L’expresident espanyol s’haurà d’esforçar per explicar per què no va aplicar el 155 abans (per exemple, després de l’aprovació de les lleis de desconnexió) o per què no va declarar l’estat de setge o d’excepció després de la declaració d’independència. També haurà de respondre per la línia de diàleg que va mantenir oberta amb l’executiu de Puigdemont fins al mateix dia 26 d’octubre. ¿Algú s’imagina que el govern espanyol del moment hagués estat parlant el 16 de juliol del 1936 amb els generals que es revoltarien 24 hores més tard? ¿O que Suárez hagués negociat amb Tejero fins al 22 de febrer del 1981?

El relat de Rajoy correspondrà, com no pot ser d’una altra manera, amb el d’una crisi política, gravíssima, sí, però política. De fet, el llavors fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, va actuar al marge del ministre de Justícia, Rafael Catalá, quan va decidir presentar la querella per sedició i rebel·lió contra el Govern. Si les defenses juguen bé les seves cartes, la seva declaració pot ser altament rendible per als seus clients. L’altra cara de la moneda és que Vox també l’aprofitarà per demostrar que Rajoy no va actuar de manera contundent per defensar la integritat d’Espanya i, per tant, serà acusat més o menys veladament de ser un traïdor.

És probable que Rajoy se’n torni a casa aquest dimecres sense entendre res. Sense haver entès encara els catalans i amb la sensació de ser maltractat pels seus connacionals. Durant l’octubre del 2017 Rajoy va començar a llegir sobre Catalunya i l’etapa republicana en un últim intent d’entendre l’arrel del conflicte. No consta que fos amb èxit.