La secta de la Casa de Santiago: l'escàndol que l'Església catalana va ocultar durant 30 anys

Barcelona / Santa Coloma de GramenetL'escàndol va esclatar durant els anys vuitanta i es va conèixer amb el nom de cas de la Casa de Santiago. Tots els responsables dels abusos sexuals a menors que es van cometre durant anys en van sortir indemnes per l’encobriment de bisbes i cardenals de l’arquebisbat de Barcelona i els errors procedimentals que van permetre que no hi hagués conseqüències per als agressors. Més de trenta anys després, ningú de l’Església ha demanat perdó a les víctimes. Malgrat que es va fer una investigació interna sobre la Casa de Santiago, que va qualificar-se com a secta, i es van acreditar múltiples casos d’abusos sexuals, no va passar res. A través de desenes de testimonis, de l’accés als documents que l’arquebisbat de Barcelona tenia al seu arxiu secret, de cartes dels mateixos agressors i de les famílies afectades, l’ARA ha reconstruït l’escàndol que va trasbalsar l'Església catòlica del nostre país. Ara, finalment, tres dècades després, algú ha fet arribar al Vaticà tota la documentació.

Cases i casetes

La Casa de Santiago va ser un institut eclesiàstic per fomentar i atendre les vocacions sacerdotals tardanes. El va fundar l’any 1966 Alfred Rubio de Casterlenas, que va dissenyar un sistema de cases i casetes amb àmplies ramificacions. Cada membre tenia la seva pròpia caseta –n'hi van arribar a haver més de 30– en la qual convivien nois i noies molt joves que seguien l’estela del seu líder. Una estructura jeràrquica que va tenir el seu epicentre en un palauet modernista de més de 700 metres quadrats al carrer General Vives de Barcelona, a tocar de la ronda de Dalt. Els seguidors de la Casa de Santiago van estendre’s per tot Catalunya. Al monestir de Sant Jeroni de la Murtra de Badalona, a Sant Josep del Molí a la Noguera, a les parròquies de Sant Nicasi de Gavà, de Sant Josep Oriol i Jaume Apòstol de Santa Coloma de Gramenet, o Pius X i Sant Domènec de Barcelona. Molts rectors que avui en dia guien les esglésies catalanes provenen de la Casa de Santiago.

Paco Andreo va ser un dels deixebles de Rubio. A Santa Coloma i Badalona va començar a predicar l’exemple del seu mentor i tota la filosofia –el realisme existencial– de la Casa de Santiago. Andreo va crear la seva pròpia caseta, la de Sant Agustí, i a Badalona va vertebrar un grup de quatre deixebles fidels, algun dels quals va captar quan era menor: Albert Salvans, Pere Cané, Lluís B. i Jesús N. Aquest grup de joves, que després es farien diaques i posteriorment sacerdots, eren coneguts dins l’Església com "els quatre". L’escàndol, però, va girar al voltant dels dos primers.

Una secta

Els joves van imitar l’exemple d’Andreo formant les seves casetes i envoltant-se d’adolescents. Coincidien en un pis a Sant Martí, una espècie de comuna on podien dormir plegats nois i noies, fins que, després que saltessin algunes alarmes, van haver de llogar un altre pis proper, fàcilment comunicat per l’interior, on vivia la branca femenina, coneguda com a Claraeulàlies –les joves deien que un dia podrien ser sacerdotesses–. A principis de l’any 1982, van fundar l’associació Nous Camins per poder canalitzar ajudes públiques i iniciar una tasca missionera a l’Àfrica.

Dins del grup hi havia un clima de llibertat sexual absolut: totes les relacions estaven permeses. "Ens deien que estimar equivalia a sexe, i l’amor es reduia a establir relacions sexuals inestables", denunciavauna de les víctimes. Anaven amb els cabells tenyits amb hena i elles duien bosses de mà africanes, com era molt habitual a l'època. Nois i noies es dutxaven junts, totalment nus, i els diaques hi entraven sense rubor. Van aconseguir aïllar els membres de les casetes dels seus éssers més propers. La família s’havia de destruir i reemplaçar per la comunitat. A més, tot girava al voltant del grup. "Havia de trucar, mínim, un cop al dia al pis de les noies, i un cop per setmana a Pere Cané per explicar-li el que feia", relatava una de les que ho van patir. Fins i tot s'arribava a afegir el nom d’un membre de la caseta a les llibretes del banc dels joves. Tot, també el cos, era de tots, però sobretot del líder.

L’ambient era de llibertat, i això atreia els joves, influenciats pel substrat contracultural d'amor lliure i vida comunitària que va estendre's per tot Occident durant els anys 60 i 70. Quedaven en un bar a prop de les respectives parròquies, i anaven sense que els veiessin la resta de feligresos als llocs de trobada. Feien sortides per tot Espanya en grup; fins i tot un cop una vuitantena de joves van fer una caminada entre Tarragona i Navarra. No eren quatre gats. Molts caps de setmana anaven a una masia que van adquirir a Castellterçol, la finca d’Argemira, que s’utilitzava per fer colònies d’estiu i on l'any 1984 s'hi va establir una col·laboració amb la Junta de Protecció de Menors de Barcelona. Allí hi anaven molts infants, alguns d’ells criatures desemparades i "marginades", sense família. "A dos nens els volíem separar de les seves famílies, amb una finalitat salvadora que ara miro amb horror", declarava un jove valencià: van estar a punt de crear una caseta a València seguint l’estela de Barcelona. Una altra noia admetia que amb 12 anys la van convertir en "monitora de nens gitanos de Gavà" que anaven a l’Argemira de colònies. També hi anaven nens provinents d'Àfrica, de Kenya, on els joves del grup viatjaven per passar-hi una temporada, de la mà de Nous Camins.

Tothom se saludava fent-se un petó a la boca, excepte en públic. Un cop que un nen va besar Salvans als llavis aquest el va advertir: s’havia d’anar en compte perquè se’ls podia "acusar de perversió de menors i homosexualitat". "No havíem d’explicar el que fèiem en el grup perquè la gent no podria entendre-ho i se’ns acusaria de grup sectari", va explicar una de les joves denunciants. Totes aquestes conductes van formar part de les investigacions que va fer l'arquebisbat, i que van concloure, de la mà d’un expert, Josep Maria Jansà, que actuaven com una secta destructiva que utilitzava "tècniques de manipulació psíquica".

Investigacions sense resultat

L’arquebisbat de Barcelona va fer diferents investigacions sobre la Casa de Santiago, però cap dels seus membres va patir-ne les conseqüències. El 7 d’abril de 1988 es van rebre les primeres denúncies contra Albert Salvans, que llavors era diaca. Joan Benito va ser el jutge instructor. Els abusos, "gravíssims" segons Benito, van quedar acreditats i al juliol, a través de dos decrets. El llavors arquebisbe Narcís Jubany va expulsar de l’estat clerical el diaca, que es va refugiar en un monestir i va marxar al cap d’un temps al Regne Unit. No obstant això, la Santa Seu va revocar la pena per un "defecte legal": no podia fer-se a través d’un decret administratiu, el dret canònic exigia una sentència. Un error que va permetre que Salvans s’ordenés sacerdot a Westminster. Per fer-ho, el religiós requeria un decret d’excardinació de la diòcesi de Barcelona –signat pel bisbe o bisbes auxiliars– perquè pogués incardinar-se a Westminster. Ningú sap qui ho va signar i va donar-li via lliure: l’arquebisbat assegura que no té constància de documentació que "permeti contrastar com es va produir aquest canvi de diòcesi". D’altra banda, un dels bisbes auxiliars de l’època era el futur cardenal Lluís Martínez Sistach, llicenciat en dret i des del 1983 president de l’associació espanyola de canonistes. Malgrat els coneixements que tenia sobre dret i la magnitud de l’escàndol, l’arquebisbat va cometre un error que va permetre a Salvans marxar sense cap càstig. Avui en dia segueix exercint de sacerdot a l’Àfrica.

Carles Soler i Perdigó, que el 2001 es va convertir en bisbe de Girona, era llavors el rector de la parròquia de Pius X on es van produir els abusos. En una carta confidencial a Jubany, l’any 1989 relata que "per confessió del mateix Albert Salvans" sabia que havia tingut "tracte sexual" amb sis noies i ho havia intentat amb altres. A més, explica al seu bisbe les confessions de les noies: "Tinc la satisfacció de comunicar-li confidencialment que quatre d’aquestes noies s’han reconciliat sagramentalment". Soler i Perdigó va traslladar a Jubany la seva opinió sobre el que havia passat a Pius X: per a ell, seria difícil obrir la via penal i considerava que tard o d’hora s’hauria de traslladar el tema a Roma perquè el Vaticà se n’acabaria assabentant. Tot i això, sostenia que el cúmul de "sospites i fets clarament indiciaris" era "aclaparador" per poder dictaminar que aquests nois eren "aptes o idonis pels ordres sagrats". En el seu escrit, per tant, el futur bisbe de Girona posava al mateix sac els quatre diaques. A més, ja deixava entreveure que l’arquebisbat sabia perfectament que Salvans acabaria ordenant-se sacerdot malgrat els decrets de Jubany: "No fa gaire vaig trobar al bisbat mossèn Alfred Rubio i va «informar-me» que l’Albert Salvans era a Anglaterra «tal com vau dir»... sembla que està molt penedit... i si troba un bisbe que el vulgui ordenar..."

El mateix Salvans va enviar una carta a una de les víctimes –la que va destapar el cas– demanant "perdó" pel "mal" que havia pogut fer. També va escriure una missiva plena de penediment als pares d’ella. Pocs mesos després de fer la denúncia, el novembre de 1988, els pares van escriure a Jubany denunciant que l’únic que havia fet Soler i Perdigó era "ocultar els fets", per "no donar publicitat" al problema, molt "preocupat pel seu càrrec i la seva Església" i comentant amb "desvergonyiment" que allò podia anar en contra de les noies, "ja que la gent podria pensar que havien consentit". La primera denunciant tenia 14 anys quan les agressions sexuals van començar a succeir, mentre que Salvans la doblava en edat. "Han passat més de 35 anys i ningú m’ha demanat perdó, l’única preocupació era que no fos un escàndol", relata a l’ARA la víctima que va destapar-ho.

"Ens van fer sentir pecadores. Quan va esclatar, en una setmana, vaig perdre 10 kg, vomitava tot el dia", explica una altra de les denunciants, que va patir els abusos del diaca al cenacle de la mateixa parròquia de Pius X. "Vaig deixar els estudis, vaig marxar de casa quan vaig poder, m’ha marcat molt perquè tenia 15 anys. Era una secta, feien missa en un pavelló amb moltíssimes noies joves i moltes criatures", rememora una tercera víctima, que va preguntar a Salvans per què volia fer-se sacerdot si li agradava "tant el sexe". "Això era abans, nosaltres som més moderns", va respondre el religiós. "Si l’Església s’hagués posat seriosament amb el tema, si s’haguessin fet bé les coses, amb suport, la meva vida hauria sigut diferent", lamenta la dona.

La denúncia amagada

Davant de les denúncies d’una família contra Pere Cané l’any 1988, Jubany va demanar una investigació més profunda sobre aquest diaca. Joan Benito va concloure que no s’apreciava cap fet gravíssim sobre la seva conducta, però sí situacions de "lleugeresa, nudisme o promiscuïtat". Aquí va ser quan va entrar en joc el fiscal Jaume González-Agàpito, a qui Jubany va encarregar una investigació per aclarir si "la mentalitat absolutament inacceptable dels quatre" podia fer "acte de presència en el cos de diaques permanents del bisbat". El fiscal va dur a terme una feina de recerca molt més exhaustiva, parlant amb moltes víctimes. L'arquebisbe Ricard Maria Carles, que va succeir Jubany el 1990, també va sol·licitar aprofundir-hi quan va saber la identitat d’un dels afectats: un familiar seu.

En Peré Cané mantenia "relacions sexuals" amb les noies de la Casa de Santiago, "tant si eren majors d’edat com menors", relata l’informe. A una de les víctimes li va preguntar l’edat, i ella va respondre que en tenia 14. "Per por, no vaig poder negar-m’hi", explicava la noia, que descrivia els "forts dolors" que ell li causava sense "cap mirament" i sense atendre les seves "queixes".

No obstant això, uns mesos abans que la noia declarés davant el fiscal eclesiàstic l’octubre de 1993, Cané s’havia ordenat sacerdot a Milwaukee, als Estats Units. L’arquebisbat de Barcelona, a partir de les primeres investigacions de Benito, que no incloïen el testimoni de la noia de 14 anys, però sí les conductes "inacceptables" dels diaques, va enviar la documentació que Cané necessitava per ser ordenat. L'arquebisbe Carles, tal com ha certificat l'ARA, va signar el document d'excardinació en data 25 de març de 1993 que li va permetre convertir-se en sacerdot. "M'havia d'ordenar el 1988, però ho van congelar per les denúncies, però mai em van comunicar cap sanció ni em van dir que hi hagués res en contra meva", defensa Cané, que durant la conversa amb l'ARA rep el suport de la seva parella, que va conèixer en aquella època. L'exsacerdot –el 2015 va penjar els hàbits– nega que abusés de ningú, accepta que hi havia "tendències sectàries" dins del grup i quan se li pregunta si va mantenir relacions sexuals amb alguna menor, tenint en compte que llavors el consentiment legalment era als 13 anys, després d'uns segons pensarós, respon: "Estic repassant la memòria de hippie... però haig de dir que no".

Després que el fiscal presentés el seu informe, amb centenars de pàgines acreditant les conductes abusives, als diaques denunciats no els va passar res. L’octubre de 1994, Carles va ordenar l’extinció de la Casa de Santiago perquè ja "no tenia activitat", atès que l’últim sacerdot es va ordenar allí el 1992. Un any després, va imposar "remeis penals als preveres responsables" de la Casa de Santiago i a l’associació civil Nous Camins. En realitat, no els va suposar res. I això que el fiscal González-Agàpito denunciava que els delictes no s’havien castigat "amb justes penes", no només per als clergues, sinó perquè "els encobridors i cooperadors" no van ser castigats sinó "promoguts".

González-Agàpito apuntava a la cúpula eclesiàstica i exigia una "satisfacció moral" per a les víctimes i les seves famílies i castigar "els culpables", però el seu informe va quedar soterrat a l’arxiu secret de l’arquebisbat i no va traslladar-se ni a Roma ni a la justícia ordinària. De fet, a preguntes d’aquest diari, l’arquebisbat manté que mai hi va haver una denúncia contra Cané, només contra Salvans. En la mateixa línia es defensa Cané. Després que el 1995 se li prohibís celebrar públicament missa a Barcelona –on havia pogut fer actes, fins i tot a Santa Maria del Mar–, la diòcesi americana va interessar-se pel seu passat. Sobretot l'any 2004, quan van sol·licitar els seus antecedents i "Barcelona no va enviar res". Dos anys després, el religiós va arribar a un acord amb l'arquebisbe Sistach per aixecar-li la sanció. La investigació de González-Agàpito no existia.

El Vaticà, i la Doctrina de la Fe, malgrat la insistència d’aquest diari, ha evitat respondre sobre què sap i quan va rebre les primeres informacions sobre la Casa de Santiago. D'altra banda, l’arquebisbat de Barcelona sosté que l’any 2007 es va enviar a la Santa Seu una còpia del procés penal contra Salvans, i l’any 2016, amb Joan Josep Omella d'arquebisbe, tota la documentació que es tenia sobre la Casa de Santiago, una afirmació que fonts eclesiàstiques posen en dubte i, per això, de manera extraoficial ara s'han fet arribar a Roma els centenars de pàgines recollides durant les investigacions dels anys 80 i 90. Segons ha pogut acreditar l'ARA, part d’aquesta documentació va ser "sostreta, alterada i mutilada" de l’arxiu secret, al qual tenia accés molt poca gent de la cúpula eclesiàstica barcelonina. Unes pèrdues de les quals l’arquebisbat diu no tenir-ne constància. "Diversos membres" van fer "tot el possible perquè aquest informe desaparegui", es va denunciar l’any 1996. La documentació es va poder recuperar gràcies a l’existència d’un paper de còpia original i es va tornar a lacrar i guardar a l’arxiu. Però no va passar res, el cas va anar passant de mans, de Jubany a Carles, de Martínez Sistach a Omella, però també pels bisbes auxiliars que movien fils, com Jaume Tresserra, Joan-Enric Vives o Joan Carrera. Tanmateix, ningú va fer res amb les peticions del fiscal, que va acabar perseguit, i les víctimes van seguir oblidades mentre els acusats van continuar fent la seva vida.

La caseta de Santa Coloma

L’ARA ha pogut reconstruir un altre cas sepultat. Els fets van succeir a Santa Coloma de Gramenet. Ramon Santacana, actualment rector de la parròquia de Sant Martí del Clot, seguint les tesis de Paco Andreo, va fundar la caseta de Sant Francesc i Santa Clara. Els patrons, per tant, es van repetir més enllà dels "quatre" deixebles. Santacana explicava que els pares eren els dolents i va haver-hi relacions sexuals entre els membres del grup. Va passar amb nois i noies que estaven sota la influència d’un Santacana que era "mestre i guia"; per això, tal com descriu a aquest diari una víctima, tot i que tenia 18 anys quan els fets van passar, "no hi havia consentiment possible" perquè estaven totalment manipulats.

Una altra de les víctimes, un home que llavors no ho va viure com un abús, explica que va tenir relacions sexuals amb Santacana quan era menor d’edat. Tot i que només hi apareix una denunciant, el cas de Santacana estava a l'informe de González-Agàpito i, a més, una dona ho va denunciar personalment a l'arquebisbat: "Em van dir que a Barcelona no podria ser sacerdot". Si el 2016 es va remetre tota la documentació a Roma, per què Santacana va poder tornar de Taiwan, on havia marxat l'any 1991, per instal·lar-se novament a Barcelona? Santanca ha evitat respondre a les preguntes d'aquest diari.

Dimensió econòmica

Les denúncies també deixaven entreveure una important dimensió econòmica, amb un gran entramat d'associacions de ramificacions molt extenses. Un noi de València, que va estar en contacte amb la Casa de Santiago, reconeix que van quedar impactats per com operaven, també sota l’aixopluc de l’entitat laica Nous Camins. "Havien de moure unes quantitats de diners impressionants", va reconèixer després de veure com els membres de l’associació anaven a la "caça d’advocats i notaris" per obtenir diners i es presentaven als seus interlocutors d’una manera o altra, com a associació religiosa o laica, en funció de l'objectiu. No tots els diners anaven a projectes a l’Àfrica ni a la solidaritat. Tampoc les ajudes públiques que van obtenir de totes les administracions. Una de les membres de les Claraeulàlies els va confessar que vivia amb 100.000 pessetes de l’època (600 euros a finals dels 80), i que obtenia els diners de les quotes dels fidels o del diner recollit: "Era un fet que no podia ser comprès i s’havia d’amagar".

Segons les seves pròpies dades, l'any 1982 Nous Camins gestionava per a projectes un pressupost de 1.800 euros. El 1991 eren 360.000 euros i el 1996, 610.000 euros, la meitat provinents d'ajudes públiques. Diverses denunciants van assegurar a González-Agàpito que alguns membres del grup, els anomenats "solvents", donaven als líders 50.000 pessetes mensuals (300 euros), cosa que els comportava ingressos totals superiors als 6.000 euros. "Els que vivien a la casa havien de rebre una assignació econòmica de les seves famílies; si no ho feien, els fills havien de pressionar els pares fins a aconseguir-ho", van relatar. Actualment, l'associació, sota el nom de Sendera, assegura que mai va rebre "cap acusació de l'arquebisbat de Barcelona de ser una secta" ni ha tingut mai "cap denúncia en contra seu" i condemnen "fermament qualsevol tipus de delicte, abús o qualsevol altre fet que atempti contra la dignitat de les persones".

"En una trobada celebrada el 28 i 29 d’agost de 1991, es va comentar el projecte de convertir-se a llarg termini en un orde religiós que s’anomenaria Sant Pau Missioner. Per obtenir el reconeixement de la Santa Seu, els calia el suport d’uns quants bisbes: per això, s’afirmava que calia estrènyer la relació amb els bisbes dels diferents llocs on Nous Camins, o directament el grup, actuava. Per aquest motiu, molt sovint finançaven viatges de bisbes i capellans estrangers que els portaven a conèixer llocs d’interès, tant turístic com religiós, de la península, de camí cap a Kenya, on feien el mateix", explicava una denunciant en l'informe de González-Agàpito.

I va acabar passant. Moltes de les persones de la Casa de Santiago, entre elles moltes claraeulàlies, sacerdots i voluntaris, continuen avui amb la tasca missionera a través de múltiples plataformes. La Comunitat Missionera de San Pablo Apóstol que va fundar Andreo a Kenya, i on va seguir la seva missió Salvans, treballa sobretot a l'Àfrica; mentre que Cané i altres membres del grup van orientar-se a Amèrica de la mà de la comunitat de San Pablo –Cané se n'ha distanciat–. Existeixen, però, moltes més entitats, algunes amb seu a Espanya, vinculades a algun dels dos projectes que, com va explicar El País, viuen ara separats i irreconciliables.