La Masia del Barça 1989-93: de les bromes a l'assetjament

Dossier El cas de la Masia Desplega

1

La Masia del Barça 1989-93: de les bromes a l'assetjament

2

"A la Masia la debilitat no estava permesa": parlen els exresidents

Podcast | Capítol 1

Capítol 1. 1989-1993. De les bromes a l’assetjament

Podcast | Capítol 2

Capítol 2. On eren els adults?

Podcast | Capítol 3

Capítol 3. Tot per triomfar

Podcast | Capítol 4

Capítol 4. La intrahistòria periodística

Barcelona / Vic / Lleida / Manresa / Sant PolEren una trentena de nois. Adolescents. Alguns imberbes de 12 anys, d'altres gairebé homes estrenant l'edat adulta. La majoria futbolistes. Projectes de futbolistes. Convivien en quatre habitacions amb lliteres a la falda del Camp Nou. A la vella masia de Can Planes, que des de l'any 1979 va acollir centenars de joves que somiaven triomfar al Barça. La Masia va representar per a la majoria dels residents una història de superació, diversió i amistat, però també s'hi van viure episodis de vexacions, abusos i assetjament que van marcar alguns joves. Van ser pocs, però hi van ser: un grup de nois, sobretot jugadors de bàsquet, que entre els anys 1989 i 1993 van patir la violència d'alguns companys.

A La Masia hi havia jerarquies. Petits clans. Afinitats. Rivalitats. Bromes. Riures. Rondos a l'esplanada. Futbol. Molt de futbol. I moltes hores lliures per omplir. El tedi portava a desplegar la imaginació. A vegades, perillosament. Hi havia quintades, com a tot arreu. De menys o més intensitat en funció de les generacions. Des de posar escuradents al matalàs dels nouvinguts, fer fotografies a algun resident molt jove mentre era al bany amb una revista porno deixada allà estratègicament i fer-li xantatge amb la imatge, destrossar alguna vamba nova d’algun company, alguna dutxa freda de matinada, humiliar davant del grup algun noi obligant-lo a ballar o fer riure els veterans... Però també hi havia masturbacions i ejaculacions en els llençols d’altres residents i llançaments de bosses d’aigua i orina de matinada sobre alguns llits. I durant uns anys concrets, entre finals dels 80 i principis dels 90, una sèrie de situacions van traspassar totes les línies vermelles.

Van produir-se amb comptagotes, primer executades per un grup de jugadors veterans de bàsquet i després per futbolers, però van deixar marca. A un noi van obligar-lo a introduir un pot petit de plàstic a l'anus d'un jove resident que acabava d'arribar i que van immobilitzar entre dos o tres veterans de bàsquet. Si s'hi negava, l'hi feien a ell. Al cap de tres anys es va produir una situació molt similar amb un altre jove de bàsquet. En aquest cas, un grup de jugadors de futbol van simular una violació. La víctima va quedar nua a terra. Un dels futbolers va fer veure que el penetrava. Un altre va agafar un pot d'escuma d'afaitar i li va començar a introduir a l'anus, ruixant-lo amb el contingut de l'objecte.

A partir de diferents testimonis de l'època, l'ARA ha confirmat una sèrie de situacions similars entre els anys 1989 i 1993. En parlen exresidents que ho van viure en primera persona o que en van ser testimoni directe i que, de manera anònima o donant la cara, denuncien aquells fets puntuals. Aquest diari també ha parlat amb la majoria dels executors de les vexacions, però asseguren que no van participar-hi. Com que eren menors i no van ser fets sistemàtics ni generalitzats, s'ha decidit no donar noms.

Triomfador

Tot arrenca amb la novel·la Triomfador (editorial Males Herbes), de l'escriptor Joan Jordi Miralles, que va viure a La Masia a principis dels anys 90. En el llibre narra l'experiència d'un jove jugador de bàsquet de Manresa, l'Ulisses, que aterra a la residència blaugrana i hi viu una autèntica odissea. A partir d'aquesta obra, l'ARA ha parlat durant els últims quatre mesos amb una cinquantena de persones per posar-hi context, dimensionar el que s'hi explica, entendre què significava viure a La Masia per a nois d’aquella edat i separar la realitat de la ficció. La majoria no recorden episodis violents o vexatoris i en tenen un gran record, com Lluís Carreras, que va estar-hi set anys i "repetiria les vegades que fes falta" aquella experiència, o Aureli Altimira, Albert Celades, Marc Bernaus o Carles Domingo, Mingo, entre molts altres.

Uns quants exjugadors recorden els episodis de violència i els descriuen amb precisió. D'altres, sense entrar en el detall de les diferents situacions que es van donar, admeten que el relat de Triomfador s'ajusta a la realitat. L'exfutbolista Xavi Moro, que va estar set anys a La Masia, o els exjugadors de bàsquet Berni Tamames i Oliver Fuentes, en confirmen la versemblança. "No m'estranya. Érem 30 nens sols en una casa, el descontrol era absolut", apunta Quique Martín. "La gestió era deficient en la mesura, per exemple, que vivíem pràcticament sols sense supervisió d'adults i, per tant, resulta versemblant que en un ambient competitiu, format per adolescents, es poguessin produir situacions irregulars, que podien incloure bromes pesades, ocasionals o reiterades, que podien derivar en abusos o vexacions exercides de manera més o menys conscient", afegeix l'exjugador de bàsquet Xavi Ballús. Alberto Cachafeiro va entrar a la residència culer el 1994 per jugar a bàsquet. Ell no va viure la violència en primera persona, però recorda com el boca-orella, sobretot entre els del bàsquet, les potencials víctimes, funcionava: "Els veterans comentaven que, un any o dos abans que jo arribés, un jugador de futbol feia bromes de mal gust, sexuals, que podien arribar a ser delicte, als més joves".

Tot i la duresa dels episodis, alguns exresidents parlen sobretot de l'empremta que els va deixar "la violència psicològica", més quotidiana: el fet de viure en constant alerta, en permanent angoixa pel que podia passar. Un d'aquests exjugadors –que ha demanat parlar en l'anonimat perquè continua sent un tema difícil per a ell– relata com l'experiència a La Masia va fer que tardés "molt" a recuperar-se i el va portar a prendre males decisions: "Els millors moments eren quan venia el meu pare a Barcelona i anava amb ell a l'hotel. Podia dormir tranquil, anar al bany tranquil. Estar-se a La Masia va ser un suplici. Obligaven nens molt joves a viure a la defensiva, a no tenir ganes de baixar a sopar, a quedar-se al carrer per tornar al més tard possible. Jo ho feia. La violència emocional era constant".

"Era sistemàtic. No cada dia, però regular. Quan plantaves cara et tocava el rebre, no dormies, senties sorolls i et començaven a ploure coses a sobre", recorda Tamames, que va ser un dels que va posar límits i va imposar-se als agressors, en part gràcies al seu físic imponent. En l'any que l'exjugador de bàsquet va estar a La Masia, la temporada 1991-92, va percebre un ambient "hostil" cap als del bàsquet. Els executors eren "dos o tres", però només amb un grup que "els rigués les gràcies" ja n'hi havia prou per generar un clima de terror per a alguns. "No era una guerra de tothom contra tothom, sinó que certs personatges gaudien putejant", recorda Miralles, que lamenta que la majoria no fes res per desarticular aquestes situacions.

Carlos González Gelo creu que tots els residents feien quintades i alhora en rebien, però sense maldat. "Segur que més d'un pensa que soc un malparit", admet Jofre Mateu, que va estar-s'hi entre 1993 i 1998. Molts testimonis consideren que, tot i les bromes, les quintades o els robatoris al rebost de la cuina de La Masia, no es van traspassar línies vermelles perquè en cas de veure-ho, els més veterans hi haurien posat fre. Una percepció força generalitzada que dista molt del que van viure i sentir els que van patir les vexacions i l'assetjament. L'experiència marca. També el fet que fossin adolescents d'edats molt diferents, d'entre 11 i 18 anys, i a més hagin passat més de tres dècades des d'aquelles vivències. Alguns exresidents també puntualitzen que hi havia habitacions intocables, en què els estatus estaven clars, i veterans que protegien d'altres més joves perquè no fossin diana de bromes.

"De quintades me'n van fer poques perquè li vaig caure en gràcia a Javi Moreno", recorda Raúl Luque, que va entrar amb 12 anys per jugar a bàsquet. "Ens dedicàvem a cuidar La Masia, ens en sentíem responsables", reflexiona Carreras. "Els veterans haurien cantat les quaranta als que es passessin si ho haguessin vist", assegura David Franqué. El lleonès Alberto Rodríguez, nebot del mític César, va aterrar-hi el 1988 i va fer d'amfitrió del seu compatriota Luis Cembranos, que recorda com entre tots cuidaven un jove de Lleida d'onze anys, Joel Gassió. Juan José Bautista, víctima d'alguna de les bromes més divertides –el van fer anar a l'escola de matinada dient-li que hi havia hagut un eclipsi–, va tenir cura de Víctor Valdés.

La por a marxar

Per què no es van aturar les vexacions més violentes? Pel silenci imposat a les víctimes, per por a represàlies, vergonya, amenaces… Un jugador de futbol molt conegut, que va fer carrera fora del Barça, va arribar a perseguir un jove de bàsquet per estomacar-lo. El noi va refugiar-se a la cuina, on el cuiner Avelino Blasco el va haver de protegir amb un ganivet a la mà. Durant aquella època es va alimentar la idea que aquella violència era un ritual que es repetia i que, per tant, calia aguantar fins que li toqués a un altre. També perquè eren al Barça, se sentien privilegiats i temien perdre l'oportunitat d'or si alçaven la veu. No obstant això, un jugador de bàsquet dels 90 assegura que va queixar-se a la direcció: "Em van dir: «Ves-te'n a dalt». Si hagués sigut més valent hauria trucat als pares i me n'hauria tornat a casa".

Durant aquells anys hi havia poca supervisió adulta a La Masia. De nit només quedava el cuiner, amb la seva dona i els fills petits, atrafegat en preparar els àpats. Durant el dia hi havia un parell d’adults més: el director, Joan Cèsar Farrés, que feia de tutor i va ser substituït pel seu fill, i Federico Kirchner. A vegades també apareixia el mossèn Àngel Sánchez i d’altres membres del club. Però el control era escàs, especialment durant els caps de setmana. Els nois ho aprofitaven per escapar-se fora del recinte –un cop van haver de córrer perseguits per les Brigadas Blanquiazules, que van obrir el cap a un resident amb un cop d'ampolla– i modificar el comptador de la televisió, que es tancava a una hora determinada, per poder veure partits de la NBA i pel·lícules a altes hores de la matinada.

L'Avelino Blasco, que té anècdotes a cabassos de tots ells, recorda que els pares de Pep Guardiola li demanaven que el fes menjar perquè s'aprimava i que un dia va esperar un jugador que s'havia escapat de festa fins a les 5 de la matinada. Va arribar ebri i el cuiner el va alliçonar: "Si et passa alguna cosa, em maten". De fet, Blasco "no se n’assabentava ni de la meitat", recorda sorneguer Xavi Guzmán: "Ens escapàvem i sortíem cada nit". Una nit que el cuiner va tancar amb clau l'edifici conscient que uns quants nois s'havien fugat, ells van acabar pujant per una finestra gràcies a uns llençols que van utilitzar com a cordes.

Aquesta llibertat va provocar que a mitjans dels anys 90 un jove de Còrdova i tres companys més es passessin de la ratlla i acabessin expulsats. El Julio, el professor d'autoescola amb qui la majoria es confessaven mentre eren al volant, recorda que aquests nois van sortir de festa fins a primera hora del matí i els van enxampar. Els responsables de La Masia ja els tenien al radar. Algun era del Madrid, celebrava els gols blancs al mig de La Masia –un fet bastant habitual– i a més els havien enganxat robant en un centre comercial. Fins i tot, segons explica un altre exresident, a un d'ells l'havien enxampat amb una prostituta.

Prostitutes i travestis

Aquells anys, La Masia estava envoltada de prostitutes i travestis. Formaven part del paisatge habitual dels adolescents. Coincidien de forma recurrent, sobretot quan tornaven dels entrenaments, i s'acabaven coneixent. Parlaven a través de la xarxa de filferro que delimitava La Masia, però també mentre els nois sortien a la cabina telefònica per trucar a casa, a partir de les 10 de la nit, quan era més barat i els telèfons de l'interior estaven ocupats pels veterans. David Araújo rememora com nens de 15 anys que sortien atemorits els primers dies per trucar a casa acabaven sentint-se protegits per les prostitutes. A ell, per exemple, una veterana de la seva terra, Galícia, se li acostava per donar-li conversa i ajudar-lo a superar l'enyorança amb històries divertides i sucoses sobre antics jugadors i directius del Barça.

Els jugadors del bàsquet, nens de dos metres de 14 anys, s'entrenaven més tard i sopaven en un bar proper, l'Eric's, perquè a l'hora que arribaven la cuina de La Masia ja era tancada. Allà podien demanar el que volien, també alcohol, i quan tornaven passaven entre prostitutes i travestis. "Eren com la família. Primer et feien por, després començaves a parlar-hi: «Com t’ha anat l’entrenament, contra qui jugueu?»... I et deien: «Algun dia, si en tens ganes, vine». I per curiositat hi acabes anant", recorda un exjugador. Quan va saber que Magic Johnson tenia sida i a ell, menor d'edat, li havia fet una fel·lació un travesti, "va ser horrible". Durant els tres mesos que va tardar a obtenir els resultats –negatius– de l'anàlisi que es va fer al Raval no podia dormir, tenia angoixa i va acabar abandonant l'escola.

Primer el futbol

Aquesta és una altra derivada del context de l'època. El control acadèmic que es venia als pares quan els nois fitxaven pel Barça en realitat era molt lax. Suposadament, els residents tenien 7 hores d’escola, 3 d’entrenament, 6 d’estada a La Masia i 8 per dormir. “Estudis i esport compten al 50%”, deia el club llavors. Però la realitat no era així. Molts no anaven a classe. Malgrat que hi havia hores d'estudi, alguna classe de reforç i que els obligaven a llevar-se de bon matí, molts se les empescaven per fer la seva. "¿Li dius a l'Ivan de la Peña, un dels jugadors més prometedors del món, «Si no vas a classe et farem fora?»", es pregunta Araújo, per posar d'exemple el gran referent de La Masia dels anys en què ell hi va ser.

El criteri esportiu manava. Ismael López, que va treure una de les notes de selectivitat més altes de tot Espanya, admet que casos com el seu eren excepció: "Hi havia jugadors molt coneguts que no van anar gairebé ni un dia a classe i han acabat al primer equip del Barça". Tot i això, la majoria d'exresidents tenen clar que es tractava d'uns altres temps i que La Masia era molt millor, per exemple, que el que podien oferir a Madrid. Cembranos va provar sort als dos llocs i no hi havia comparació en el tracte. "Malgrat tot, La Masia era la gran residència d'elit a Europa", resumeix Carreras.