Zimbàbue vota el futur sense Mugabe

BarcelonaGairebé la meitat dels cinc milions de votants registrats a les eleccions d’avui a Zimbàbue tenen menys de 35 anys i, per tant, no han conegut cap altre líder que Robert Mugabe, forçat a dimitir per l’exèrcit i els seus vells camarades del ZANU-PF, el partit que ell mateix va crear. Durant els 37 anys que va ser al poder tot el que passava en aquest país de l’Àfrica austral va dur el segell i la firma de l’“oncle Bob”, que va lluitar a la guerra per la independència contra els britànics i que ha acabat representant la viva imatge de la tirania, oblidant les promeses d’acabar amb les injustícies colonials que va fer el 1980. Amb la seva marxa, el novembre del 2017, deixava enrere abusos, violència i una societat empobrida per una mala gestió dels recursos i una política econòmica que va situar la inflació a nivells estratosfèrics. Ell, que havia assegurat que només Déu el faria fora, va aguantar setmanes els tancs als carrers, traït pels que fins llavors l’havien adulat i debilitat per l’edat, fins que va cedir a la pressió sense presentar més resistència que assegurar-se una pensió i seguretat per a ell i la seva família.

Avui el país vota per primer cop amb unes paperetes sense el nom del dictador, de 94 anys. Això hauria de marcar un punt d’inflexió perquè Zimbàbue deixi enrere la llegenda negra que arrossega com un dels països més empobrits, corruptes, inestables i amb més migrants i exiliats de la regió meridional de l’Àfrica. Però la transició és un camp de mines i a les retines col·lectives encara es conserva la forta repressió policial en tancar les urnes l’any 2008 i les acusacions, amb fonament, d’uns resultats maquillats per garantir l’enèsima victòria al president Mugabe.

Els electors trobaran la inaudita altíssima xifra de 23 candidats per a la presidència i la sospita recurrent de frau i irregularitats d’altres ocasions. Human Rights Watch ha denunciat un augment de la pressió i intimidació sobre els votants, sobretot els de les zones rurals.

Entre els presidenciables destaca el nom del general i ex vicepresident Emmerson Mnangagwa, de 75 anys, candidat del ZANU-PF. És un mugabista que va matar el pare per venjar-se del marcatge que li va fer la primera dama, la influent Grace Mugabe, i ara en renega. L’exdictador va trencar ahir el seu silenci per renegar de Mnangagwa i assegurar que no pensa votar els que el van trair. Mnangagwa va ser el promotor del cop d’estat tou que va servir per marcar el camí de sortida a Mugabe sense fer gaire soroll, i és un militar que arrossega el seu propi recompte com a repressor. Conegut amb l’il·lustratiu sobrenom de Cocodril, a Mnangagwa se l’acusa d’orquestrar el Gukurahundi, les massacres contra la tribu ndebele a mitjans dels anys 80, i de no tenir respecte pels drets humans. Des de la caiguda de Mugabe és el president interí i en aquestes eleccions anticipades busca una fórmula per legitimar la seva successió accidentada, intentant obviar que és un personatge del vell règim que vol enterrar. En campanya ha promès treure el país de l’aïllament internacional i ha fet de les xarxes socials l’aliat per connectar amb els joves. Per contra, ha mantingut bona part de l’equip del vell dictador que, com ell, va canviar de bàndol i va participar en el cop d’estat del novembre.

L’altre candidat amb possibilitats, segons les enquestes, és Nelson Chamisa, que des del febrer fa de líder del Moviment pel Canvi Democràtic arran de la mort per càncer de l’etern opositor de Mugabe, Morgan Tsvangirai. El mateix Mugabe el considerava ahir “el candidat més viable”. “Sembla que ho està fent bé, si surt escollit desitjo que li vagi bé”, va dir. Chamisa acaba de fer-ne 40 i, per tant, és fill de la “generació Mugabe”, nascut a la Rhodèsia britànica dos anys abans de la independència. La joventut és el seu gran avantatge en un país amb una mitjana d’edat de 20 anys i el 60% de la població amb menys de 24. “Soc el candidat digital contra l’analògic”, ha resumit amb cert èxit per remarcar la seva edat i la del contrincant, que podria ser el seu pare. Però la joventut, o la gosadia, el va fer caure en el ridícul quan va assegurar haver arrencat a Donald Trump la promesa d’una inversió multimilionària al país si ell guanyava avui. La Casa Blanca va haver de sortir per desmentir-lo i el jove candidat no va tenir més remei que demanar disculpes. I malgrat voler encarnar el futur, Chamisa ha rebut de totes bandes per menystenir el paper de les dones.