Zaina Erhaim, activista siriana: "A Síria tots hem perdut, també el règim d'Al-Assad"

BarcelonaNascuda a Idlib, al nord de Síria fa 35 anys, la revolució del 2011 la va sorprendre a Londres estudiant un màster en periodisme internacional. No va dubtar a tornar i es va dedicar a formar més d’un centenar d’activistes com a periodistes ciutadans per documentar la revolta i la repressió. Deu anys després de l'esclat de la revolució a Tunísia, fa balanç d'on som.

Què va representar la revolució tunisiana per a vostè?

Tunísia va ser una sorpresa i molts de nosaltres no ens vam adonar aleshores de l’impacte que tindria: seguíem el que passava però ni ens imaginàvem l’efecte dòmino que tindria a tota la regió. No ens en vam adonar fins que es va encomanar a Egipte i a Líbia. De fet, la repressió a Síria va començar contra la gent que es manifestava davant l’ambaixada a Líbia. Va ser el detonant de l’alçament a Síria.

Síria es va convertir en un avís per a navegants: si goses sortir al carrer acabaràs en una massacre.

Molta gent diu que Síria era una lliçó, un avís a navegants. Perquè quan algú sortia al carrer a manifestar-se pels seus drets li deien que acabarien com a Síria. A nosaltres ens amenaçaven amb acabar com a Somàlia… i ara als somalis els diuen que acabaran com els sirians. Em pensava que ens havíem convertit en una lliçó perquè els altres deixessin de reivindicar els seus drets. Però aleshores van començar els sudanesos, i després els libanesos. I quan ho vaig veure vaig pensar: "Sí! No hem estat una lliçó i la gent de la regió encara té esperança i és capaç de protestar pels seus drets".

A qui fa responsable del bany de sang a Síria?

Sempre m'he preguntat què hauria passat si Al-Assad fos algú altre, d'una altra família i hagués reaccionat a les protestes del 2011 fent reformes. I crec que no seríem on som, afrontant un conflicte i un postconflicte que durarà dècades. El primer responsable és la família Al-Assad, el clan, la tribu o com li vulgueu dir. Durant almenys el primer any van tenir moltes alternatives per evitar que Síria caigués en una guerra civil i es convertís en el terreny de batalla d'una guerra de proxies amb tants actors internacionals en la nostra terra. Ho podrien haver evitat però van preferir aquest camí per mantenir-se al poder.

Què significa el triomf d'Al-assad per al poble sirià?

No veig parlar de triomf. Tots els sirians hem perdut. Hem perdut la nostra gent, les nostres cases, els nostres somnis, l'estabilitat, la nostra infantesa. Tenim tota una generació de nens i nenes que aviat seran joves i que no saben què és una escola i només han viscut la violència. El règim també ha perdut: ara depèn totalment de l'Iran i de Rússia, i encara que Al-Assad formalment continuï assegut a la cadira de la presidència, la cadira ja és una altra.

¿Encara hi ha esperança per al jovent sirià?

Honestament, no soc gaire optimista. Els nens i nenes que viuen dins de Síria o en camps de refugiats s'estan fent adolescents o adults. Nosaltres som els que ens vam ficar en això. Jo tinc una carrera i estic preparada i encara em costa entendre com hem arribat fins aquí. Imagina't com ha de ser per a qui ho ha viscut sent una criatura. Crec que necessitaran molt més temps per curar-se les ferides i després per digerir el que els ha passat i per convertir-ho en alguna cosa productiva. Aquest camí és molt llarg i penso que molt pocs arribaran a fer-lo.