Yolanda Morán: “Els governs mexicans no han assumit que l’exèrcit està en guerra amb la gent”

BarcelonaYolanda Morán va muntar amb altres mares de fills desapareguts l'associació Búscame, que des del 2009 intenta que les administracions mexicanes assumeixin la violència estructural com una qüestió d’estat. Morán ha participat al Fòrum Internacional per la Construcció de la Pau organitzat pel CCCB.

Un dels seus fills està desaparegut.

Se’l van endur els militars el 19 de desembre del 2008 del lloc equivocat i en el moment inadequat. Poc després van detenir un militar amb cotxe i va denunciar els còmplices. Un cop a la presó els van assassinar uns emmascarats amb fusells, i la investigació es va acabar. No volen que se sàpiga que hi ha funcionaris implicats en la violència.

Quants desapareguts hi ha?

Oficialment 40.182, però nosaltres, les víctimes, creiem que en són més de 200.000. Hi ha milers de cossos que els funcionaris tiren en fosses comunes amb una ampolla de Coca-cola lligada i a dins un número, però no els han identificat. Pensa que tots els dies hi ha desapareguts i no hi ha dia que no hi hagi família que denunciï una desaparició. Molta gent no denuncia per por, per amenaces, per pressions, i sabem que hi ha pobles que quan veuen passar criminals amb segrestats miren cap a una altra banda perquè a ells ja se'ls han emportat els seus fills i estan amenaçats.

Qui desapareix a Mèxic?

Hi ha diversos perfils: un és el de noies maques, primes, joves que segurament van a la prostitució; també desapareixen molts professionals perquè els càrtels i bandes necessiten mà d'obra. Enginyers, comptables, soldadors... es converteixen en esclaus dels criminals.

I quan aneu a denunciar, què hi trobeu a l'altra banda?

A mi em van dir que m'esperés 72 hores perquè segurament el meu fill se n'hauria anat amb una dona i estaria borratxo. Ara sé que són les 72 hores crucials perquè qui no apareix en aquest temps, difícilment tornarà. Així que vas a la policia i sempre et trobes amb la resposta que el teu fill estaria ficat amb alguna cosa. O sigui, ¿que no saben ni com es diu i ja el criminalitzen? La seva obligació és buscar-lo, i si després resulta que és un delinqüent, ja se'l jutjarà. No hem sigut mai un tema prioritari.

Quin suport han tingut?

Els governs mexicans mai han acceptat que hi ha una guerra contra la població des que el president Calderón, fa tretze anys, va fer sortir l’exèrcit als carrers contra el narcotràfic. No van pensar mai en els efectes que podria provocar desplegar soldats armats S’han disparat els assassinats, les violacions contra dones a mans de soldats i les desaparicions, en una confabulació entre funcionaris i policies.

¿Estan totalment soles?

La llei de desaparició forçada, la declaració especial d’absència que eximeix les famílies de pagar deutes... Tot s’ha fet a iniciativa de les famílies. Ens hem convertit en defensores de drets humans, forenses, investigadores... Les famílies han hagut de sortir a buscar les fosses i cavar amb pic i pala per treure’n els cossos. El govern de López Obrador té bones paraules però manté uns pressupostos molt baixos.

Tant és així que no hi ha diners ni voluntat que es contracten morgues mòbils, oi?

És així. La policia té 37.740 cossos sense identificar i com no té prou espai per conservar-los contracta tràilers refrigerats, com va passar fa uns mesos, en què el camió es va quedar sense combustible i la refrigeració va deixar de funcionar amb 300 cossos a l'interior. És denigrant per als cossos però és molt greu que es perdi la cadena de custòdia i els cossos es barregin fent impossible saber qui és qui. Nosaltres demanem un mecanisme extraordinari per identificar aquests 37.440 cossos i que el govern demani ajuda a qui sigui perquè identificar els cossos costarà més de 50 anys.

¿La societat mexicana ja és immune o ha naturalitzat la violència?

T'explicaré una història que ens va passar fa poc a l'associació quan van entrar dos homes d'uns 70 anys. Eren consogres i els seus fills havien desaparegut amb una germana de la dona. Tots dos en demanaven perdó plorant perquè ens deien que quan ens veien demanar justícia pels nostres fills pensaven que érem unes pesades i ara venien a demanar-nos ajuda. La majoria de mexicans diuen allò de "mentre a mi no em passi, rai".