El poble yazidita, sense esperança de tornar a casa cinc anys després del genocidi

Sinjar (Iraq)L’avorriment i el desànim es barregen amb les gotes de suor que, a causa de la forta calor, s’evaporen i es condensen a la lona de plàstic que serveix de sostre de la seva improvisada tenda de campanya. Han passat cinc anys des que el Hadi, de 21 anys, va fugir amb els membres de la seva família que van sobreviure a l’envestida dels jihadistes de l’Estat Islàmic. Com cada 3 d’agost, els mals records s’apoderen dels seus pensaments. Fora de la carpa, el temps s’atura com l’aire, que no corre pels passadissos de les tendes arrenglerades.

Més de 30.000 yazidites ja fa un lustre que malviuen a les muntanyes de Sinjar, i 400.000 més van fugir al Kurdistan iraquià, on les autoritats i les ONG els han acollit en campaments de desplaçats. Fins a 100.000 més se’n van anar a Alemanya, el Canadà i Austràlia per no tornar. “No hi ha futur per a nosaltres aquí, només agraïm a Huda (Déu) que continuem vius”, implora el Hadi. Es calcula que unes 6.000 persones van morir en la matança.

Durant la fugida desesperada cap a les muntanyes de Sinjar, aquest noi yazidita va perdre cinc cosins i un tiet que van ser massacrats. La filera de vehicles a la carretera que porta a les muntanyes era tan llarga, que els que eren més avall van haver d’abandonar els cotxes i pujar a peu per intentar salvar la vida. Mentrestant, els jihadistes no paraven de disparar contra tot i tothom.

Al primer cotxe hi anava el Hadi, els seus pares, dos germans i el seu avi, Saifu Ali, que acaba de fer 104 anys. La família del seu tiet es va quedar enrere. L’única supervivent va ser la seva tieta que, “com que era vella, la van deixar marxar”, recorda el noi, que s’acaba de casar amb l’Ayshan, una yazidita de 19 anys a qui va conèixer en aquestes muntanyes. La mateixa Ayshan explica que quan la seva família va ser capturada per l’Estat Islàmic, els seus veïns àrabs els van enganyar perquè tornessin. “Ens van dir que no tinguéssim por. Que ells estaven lluitant contra l’EI, no contra nosaltres, i que ens protegirien”, relata. L’Ayshan coneixia la persona que els va detenir, un veí àrab que vivia a Sinjar. “El meu germà em va dir: «Potser, si li supliquem misericòrdia, ens deixarà marxar»”, rememora.

El sentiment de molts yazidites, ara bloquejats a les muntanyes, és que els peixmergueskurds -les forces del Kurdistan iraquianes- els van abandonar, sense gairebé oferir resistència, a les tropes jihadistes d’Abu Bakr al-Baghdadi. És una de les raons per les quals desenes de milers de desplaçats yazidites han preferit quedar-se a les muntanyes, tot i les condicions extremes de l’àrid paisatge, en comptes de buscar asil al Kurdistan iraquià.

La llista dels horrors

Els supervivents recorden perfectament els horrors perpetrats per l’Estat Islàmic. Obligaven els yazidites a convertir-se a l’islam i, si no ho acceptaven, els mataven. També separaven les dones dels homes: a elles, sobretot les joves, les utilitzaven i les venien com a esclaves sexuals; a ells, especialment els joves, els internaven en escoles alcoràniques per preparar-los espiritualment, i després els entrenaven als campaments militars per convertir-los en “soldats d’Al·là”.

L’Estat Islàmic ha sigut oficialment derrotat a Síria i a l’Iraq, però ara mateix els jihadistes encara continuen actius en alguns indrets. Els yazidites ho saben bé. Milers de persones encara continuen desaparegudes: es creu que almenys 300 dones i menors estan atrapats a Síria, i milers de yazidites més, capturats a Sinjar, encara no s’han pogut localitzar, ni vius ni morts. Això últim s’explica, en bona mesura, perquè les feines d’exhumació de les fosses comunes van començar fa només un parell de mesos. La sufocant calor de l’agost ha obligat a aturar-les i no es reprendran fins a finals de setembre.

El Hadi es queixa que ara estan pitjor que fa alguns anys. Segons ell, des que Bagdad va prendre el control de Sinjar, que va ser alliberat de l’EI el desembre del 2015, la situació dels yazidites en general ha empitjorat. “Abans rebíem ajuda d’algunes ONG locals i de la Fundació Barzani [de l’expresident kurd Massud Barzani], que ens duien menjar, mantes i medicines. Ara no tenim res”. Amb l’arribada de les Unitats de Protecció Popular kurdes i les milícies xiïtes conegudes com a Haixd al-Xaabi, els peixmergues van desaparèixer i també les ajudes del Kurdistan.

Atrapats entre interessos

I és que, literalment, els yazidites estan atrapats entre la lluita d’interessos i competències de Bagdad i la capital kurda d’Irbil. La ciutat de Sinjar se la disputen el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i els seus afiliats sirans, les YPG, i les milícies Haixd al-Xaabi i altres forces paramilitars de Bagdad. “Hi ha més inseguretat perquè cada grup controla una zona, però mai saps qui controla la teva. No confiem en ningú”, es queixa Yasul Ahmad, cap local de la tribu Bahabat. La família d’Ahmad és una de les poques que va tornar a Sinjar després de ser alliberada. Es calcula que entre 3.000 i 4.000 famílies hi han tornat: sumen el 4% de la població que abans hi vivia.

A Sinjar, de fet, hi ha dos alcaldes: un d’escollit pel govern autònom del Kurdistan, que va controlar de facto aquesta zona fins a l’estiu del 2014, i l’altre escollit per Bagdad. La disputa per l’alcaldia està alentint qualsevol decisió que s’hagi de prendre a la ciutat, com la reconstrucció que acaba de començar. La ciutat vella i el soc, que l’aviació nord-americana van destruir fa cinc anys, continuen sent una muntanya de runa sota la qual hi ha centenars d’explosius i mines sense netejar. “¿Qui voldrà viure aquí si no hi ha ni feina ni seguretat, i molts de nosaltres no tenim cap llar on tornar?”, es pregunta Ahmad alçant les mans al cel.

Aquesta angoixa pel futur recorre les tendes de campanya dels més de 400.000 yazidites desplaçats al Kurdistan iraquià. “La guerra contra el Daeix s’ha acabat però nosaltres estem lluitant la nostra pròpia guerra interna. Què hem de fer? Ens n’anem de l’Iraq o ens quedem en un país on no hi ha futur?”

“I per què t’han donat el Nobel?”, li pregunta Trump

Nadia Murad s’ha convertit en la cara del genocidi yazidita des que l’any passat va rebre el Nobel de la pau -juntament amb el ginecòleg congolès Denis Mukwege- per la seva lluita contra la violació com a arma de guerra. Però el president dels EUA, Donald Trump, va deixar clar fa alguns dies que ni sabia qui era ni coneixia el patiment del poble yazidita, en una vergonyosa gravació que es va fer viral de la trobada entre tots dos al Despatx Oval. Murad va demanar al president que, “siusplau, faci alguna cosa, truqui per telèfon al govern iraquià i al del Kurdistan”, que “es barallen pel control de la zona” on vivia el seu poble, i això no els permet tornar a casa. La noia li va explicar la seva història i després de dir-li dues vegades que la seva mare i sis germans seus havien mort a mans de l’Estat Islàmic, Trump li va preguntar: “On són ara?” “Assassinats, en fosses comunes”, va reiterar ella. Però el president només semblava interessat pel premi. “I has rebut el premi Nobel, oi? Per què has rebut el premi? Ens ho pots explicar”, deixa anar Trump, que no semblava gens informat de la visita ni per què. “Conec molt bé la zona”, li va dir: l’enèsima mentida del president.