El xoc entre Madrid i Londres per Gibraltar puja de to

Brussel·lesGibraltar s’ha convertit en un problema real per a la negociació del Brexit, fins al punt que la cancellera alemanya, Angela Merkel, avisava que si no estava tot tancat abans de diumenge no aniria a Brussel·les. Espanya denuncia “nocturnitat i traïdoria” dels negociadors, tant europeus com britànics, que han ignorat les seves exigències en l’últim acord, i Theresa May insisteix a advertir que defensarà “la sobirania britànica” sobre el Penyal. Ni Sánchez ni May es mouen de la seva posició, i Brussel·les busca “idees” per esquivar el problema i mirar d’arribar a diumenge amb èxit.

Ahir a mig matí els representants de les institucions europees anunciaven l’acord entre la UE i el Regne Unit sobre la declaració política -el document que fixa com serà la relació després del Brexit- i no hi havia cap esment ni a Espanya ni a Gibraltar. És una de les reclamacions del govern espanyol: que a la declaració política s’inclogui una garantia sobre les negociacions amb Gibraltar. De fet, ahir a la tarda el secretari d’estat d’Afers Europeus, Marco Aguiriano, explicava que abans que s’aprovés la declaració de May dimarts a la tarda, el text incloïa un paràgraf que satisfeia les exigències espanyoles. “En tot moment hem dit que havia de quedar rematadament clar”, va dir amb contundència. I per això parla de “nocturnitat i traïdoria”.

La declaració

És el segon acte de deslleialtat que l’Estat denuncia en les negociacions. Hi ha dos textos que s’han de ratificar diumenge. D’una banda, el que es va aprovar ahir, que ignora Espanya i que ara ha de ser acceptat pels 27 estats; de l’altra, l’acord de sortida, que fixa les condicions en què es produeix el divorci i que, segons el responsable de les negociacions de la banda europea, Michel Barnier, ja tenia el consens necessari. Però Espanya no hi està d’acord. La setmana passada ja es queixava que en aquest text hi havia aparegut un article (el 184) que generava dubtes sobre les negociacions amb Gibraltar. El Regne d’Espanya reclama que, un cop materialitzat el Brexit, quedi per escrit que qualsevol decisió sobre el territori de Gibraltar ha de passar per Madrid.

Cap de les 26 pàgines del text presentat ahir hi fan la més mínima referència, i Espanya continua enfadada. El portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, confirmava que May i Sánchez s’havien trucat però va evitar explicar per què s’havia acordat un altre text que no satisfeia la reclamació espanyola a quatre dies de la cimera extraordinària de caps d’estat i de govern. Es va escudar dient que es tractava d’un text tècnic que encara no s’havia tancat i que quedava subjecte a l’aprovació dels Vint-i-set. Però sí que va reconèixer que s’hi estaven buscant alternatives. En resposta a la pregunta de si s’estudiaven altres mecanismes legals per resoldre la petició espanyola, Schinas va deixar caure: “Esperem i ja ho veurem: hi ha idees, els contactes continuen”.

Gibraltar, la caixa dels trons

Brussel·les busca opcions perquè és conscient que si toca una coma dels textos pactats s’obrirà la caixa dels trons. L’investigador de l’Instituto Real Elcano Salvador Llaudes explica: “És molt possible que no es toqui ni una coma de l’acord de sortida, perquè si comences a tocar el text tothom voldrà dir-hi la seva”. Però, al mateix temps, assegura que la Comissió Europea té un problema perquè si Espanya porta la seva posició fins al final pot arribar a apel·lar al compromís de Luxemburg i exigir unanimitat en la votació dels textos.

El mateix investigador admet que a Europa no s’entén la posició espanyola perquè “segurament s’interpreta com una exageració, com un excés de zel en relació amb la qüestió de Gibraltar”. Tot i això, creu que Espanya en realitat demana poc i que es pot solucionar el problema amb un mínim gest, que és el que explica la pujada de to de Pedro Sánchez. Fonts diplomàtiques ja explicaven la setmana passada que amb un annex a l’acord de sortida n’hi hauria prou per acontentar-la.

Però a l’altre costat de la taula hi ha els que veuen amb “sorpresa” la reacció del govern de l’Estat. Garvan Walshe, antic assessor dels conservadors britànics i director general del think tank TDR, creu que la posició espanyola és “irritant” i sosté que el que busca Sánchez es treure’n rèdit polític a Espanya. Creu que la qüestió de Gibraltar ja estava resolta amb els textos tal com estaven fins aleshores, i assegura que només serveix perquè altres països trobin una oportunitat per plantejar les seves reclamacions.

En tot cas, fonts comunitàries i diplomàtiques admeten que s’està treballant en alternatives que poden acabar en un annex o qualsevol altre document que permeti no tocar els documents i arribar a diumenge amb la tranquil·litat que tot s’aprovi. Brussel·les treballa a contrarellotge perquè el Penyal sigui l’últim obstacle per superar en la negociació del Brexit.

Però ni de bon tros serà l’únic. La declaració política presentada ahir a Brussel·les estableix les bases del que seran unes negociacions llargues. Fins i tot obre la porta a allargar la situació transitòria fins al 2023. En la resta d’aspectes, el document és prou ambigu i eteri per acontentar totes les parts. Estableix una relació “ambiciosa, àmplia, profunda i flexible en el comerç i la cooperació econòmica, l’aplicació de la llei i la justícia, la política exterior, seguretat i defensa i àrees més àmplies de cooperació”, però no resol tan contundentment com volia May el problema amb la frontera d’Irlanda.

Les conseqüències del veto espanyol

¿Fins a quin punt Espanya pot dinamitar la cimera de diumenge i trencar l’acord que aparentment s’ha assolit? Doncs, com explica una portaveu del Consell Europeu, la intenció clara diumenge és arribar a un consens polític unànime. Per tant, ni tan sols consideren l’opció que hi hagi un país que no ratifiqui els textos. Però la voluntat és arribar-hi tenint-ho tot negociat, i per això la cimera mateix perilla. En tot cas, són les votacions posteriors les jurídicament vinculants i, en principi, només necessiten una majoria qualificada i, per tant, Espanya no podria vetar el procés. Però en tot cas aquesta no és la voluntat de les institucions, que no tiraran endavant sense el consens i per això busquen alternatives. Després els Parlaments encara hi hauran de donar el vistiplau.