CONFLICTES

Xipre i la divisió perpètua

Es reprenen les negociacions per unificar l’illa però els experts veuen difícil que s’arribi a un acord

Xipre i la divisió perpètua
E. Herrera / A. Rocha
28/06/2017
3 min

Brussel·les / BarcelonaDurant quinze anys, Berlín i Nicòsia van ser ciutats unides: unides en la divisió. Però Berlín, el 1989, va abandonar la seva companya: Nicòsia es va quedar sola. I dividida. Des de llavors, la capital de Xipre és l’única capital del món que està fracturada per un mur, que, en aquest cas, separa les dues comunitats que poblen aquesta illa de l’est del Mediterrani.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

El nord és de població turca i el sud -separat per un mur fet de sacs de sorra, barrils i filferro- està poblat per grecs. Entremig, una zona de separació administrada per les Nacions Unides. I una història de cops d’estat, invasions i segregació entre veïns. Ahir es van reprendre les negociacions a Suïssa per a la reunificació de Xipre, però la solució encara està molt lluny, segons tots els experts i les diferents parts. El mur, vell i obsolet, continuarà complint anys: aquest estiu en farà ja 43.

“Tots teníem molta esperança a inicis d’any -aleshores les dues parts del conflicte ja es van reunir a Suïssa, i semblava que les converses avançaven-, però no passarà res, com a mínim, fins a les eleccions grecoxipriotes del 2018”, explica l’analista Ioannis Grigoriadis, que afirma que la part grega, per acontentar el seu votant nacionalista, deixa que la situació es dilati: “Tenen por d’una nova etapa desconeguda i s’acomoden en un statu quo que els beneficia”.

A aquesta opinió s’hi suma Amanda Paul, del think tank European Policy Center. Un acord real, segons aquesta politòloga, suposaria fer concessions. “Aquests sacrificis serien difícils de vendre a l’electorat grecoxipriota”, diu Paul.

Invasió turca

L’estiu del 1974 va ser, a Xipre, complicat: a mitjans de juliol, els nacionalistes grecs van fer un cop d’estat per unir l’illa a Grècia, al marge de la voluntat de la població turca, una minoria que vivia, llavors, repartida en diverses comunitats disseminades per tot el territori.

Davant d’això, Turquia va envair la part nord de Xipre i va expulsar-ne els grecoxipriotes: els turcs van anar cap al nord, i els grecs cap al sud. Un terç de tots els xipriotes van abandonar casa seva esperant tornar-hi al cap de pocs mesos.

Però l’agost d’aquell 1974, amb les dues comunitats completament separades, es va aixecar el mur. Grecoxipriotes i turcoxipriotes passaven a viure en una mateixa illa, però en continents separats: dos mons antagònics en què una línia inexistent fins aleshores impedia la interacció.

La tensió entre les dues Xipres no es va rebaixar fins al 2003, quan es va permetre el flux de persones entre les dues zones. Un any més tard, però, els grecoxipriotes van votar en contra de la reunificació de l’illa.

Són ells, i no els turcs, els que tenen la paella pel mànec: l’únic dels dos estats reconegut internacionalment és el grecoxipriota -i l’únic dels dos que forma part de la Unió Europea-, fet que dona al govern de la Nicòsia grega més marge de maniobra en les negociacions.

La resolució del conflicte de Xipre és, de fet, part del programa de treball de l’actual Comissió Europea. L’executiu comunitari no és el principal actor en les negociacions, que estan auspiciades per les Nacions Unides, però sí que ofereix assessorament legal i tècnic: els ciutadans de les dues zones tenen els mateixos drets que tots els europeus.

A més, la zona turcoxipriota rep ajuda financera a través d’un programa que busca que, en una futura i hipotètica reunificació, les diferències socioeconòmiques entre nord i sud no siguin tan grans: des del 2006 fins al 2016, s’han destinat 449 milions d’euros a la part turca.

Però aquesta actitud positiva que fins ara sempre ha exhibit la UE contrasta amb els obstacles que s’han trobat les negociacions en els últims mesos: l’intent de cop d’estat a Turquia i l’augment de poders del president turc, Recep Tayyip Erdogan, fan augmentar les sospites d’ingerència en la zona turcoxipriota.

“Erdogan és una bona excusa per als grecoxipriotes per pressionar la UE -diu l’investigador del think tank britànic Chatham House, Angelos Chryssogelos-. Però és cert que Turquia pot ser un problema; i el govern grec de Xipre se n’aprofita”. Erdogan és ara, doncs, el gran interrogant: “La seva deriva empeny els turcoxipriotes -que li tenen por- a la reunificació, però si això passés, podria ser perillós per a la UE”, explica Grigoriadis, que avisa que el president turc podria forçar una crisi a l’illa només per humiliar la UE. “Però això encara no ha passat”, diu el politòleg.

Grigoriadis, Chryssogelos i Paul estan d’acord: la solució final al conflicte, una solució que acontenti tothom, és encara molt lluny. El mur seguirà quiet on està, dividint una illa que, amb el pas dels anys, s’ha acostumat a la seva presència artificial. Al nord hi seguiran els turcs, i al sud s’hi mantindran els grecs, tancats tots en ells mateixos. “Xipre sempre ha demostrat que és presonera de la història”, lamenta Paul.

stats