Xi Jinping: el nou Mao?
Molts els comparen, però l'actual president xinès ha marcat un perfil propi que s'allunya de qualsevol antecessor
Analista de Relacions InternacionalsXi Zhongxun era una de les estrelles moderades-liberals del Partit Comunista de la Xina. Va ser un dels grans caps de la guerrilla liderada per Mao Zedong. Dominava les regions nord-occidentals de la Xina, plenes de minories ètniques amb les quals va buscar enteses. Va ser empresonat i humiliat durant la Revolució Cultural pels guàrdies rojos. Quan Mao va morir, va liderar la liberalització econòmica de Canton, actualment la província amb més PIB de la Xina. Molts pensaven que el seu fill, Xi Jinping, seguiria les petjades liberalitzadores del pare. Just abans de celebrar-se el Congrés del Partit Comunista de la Xina, molts opinen el contrari: que Xi Jinping no és un nou Xi Zhongxun, sinó un nou Mao Zedong, que retornarà la Xina al totalitarisme i serà emperador fins que mori. Però Xi no és el seu pare, ni tampoc és com Mao.
Mao era un líder explosiu, un dominador de masses, un fanàtic carismàtic. Odiava els intel·lectuals i odiava la burocràcia. Xi, per contra, és un clar exemple de buròcrata autoritari. Mao estava disposat a fer explotar el Partit durant la Revolució Cultural per tal de consolidar-se en el poder. Xi, en canvi, ha pujat perquè coneix molt bé i ha sabut moure’s de manera excel·lent dintre del Partit. Mao és una criatura de la Revolució i Xi és una criatura del Partit. Mao governava a través de grans i ambigües proclames, que els seus subordinats havien de desentranyar; Xi és un micromanager que vol tenir control sobre tota política que es du a terme. El culte a la personalitat de Xi Jinping és insignificant en comparació amb el de Mao, que tenia molt més carisma i generava molt més fanatisme popular. Com recorda el professor Xu Xiaohong, Mao es va autodefinir com mig tigre i mig mico, mig autoritari i mig boig-rebel. El polític actual que més s’assembla a Mao no és el buròcrata d’ordre Xi Jinping, sinó l’irascible i imprevisible Donald Trump.
La Xina de Mao era una potència revolucionària; la Xina actual és una superpotència mundial. Mao tenia una política exterior basada en generar el caos per incitar la Revolució: fomentava guerrilles a l'Àsia i l'Àfrica, boicotejava els organismes internacionals i la globalització. Mao amenaçava nuclearment els seus enemics sense pensar-s’ho. Ara, en canvi, la Xina està integrada en les grans organitzacions supranacionals i és el gran motor de l’economia mundial. Ja no lluita per generar el desordre mundial, sinó per imposar un nou ordre mundial més alineat amb els seus interessos. Ja no envia fusells i llibres rojos a l'Àfrica, sinó homes de negocis i infraestructures.
De micos, tigres i buròcrates
Mao va arribar al poder mitjançant la revolució; Xi va ser elevat al poder per evitar una revolució. La Xina actual no és el país rural i empobrit del maoisme, sinó una potència amb cada cop més classe mitjana en la qual l’estabilitat es valora per sobre de tot. Si Xi Jinping ha acumulat tant de poder és perquè les elits del Partit ho veien necessari. Xi arriba al poder el 2012 en un context de revoltes mundials com les dels països àrabs i després d’una dècada de “revoltes de colors” en països exsoviètics. Hi ha temor dintre del Partit. Cal un home fort. Mao dominava les multituds i gaudia del caos; Xi, com la majoria de membres actuals del Partit, va patir la bogeria popular de la Revolució Cultural i desconfia profundament de les masses.
El principal rival de Xi aquell 2012 era Bo Xilai, una rara avis de la política xinesa contemporània, populista i promotor d’un neomaoisme. Va acabar a la presó després que es descobrís que la seva dona havia assassinat un empresari anglès i s’exposés la seva xarxa de corrupció. Davant la crisi política xinesa més important des de Tiananmen, els veterans del Partit van donar permís a Xi per purgar la corrupció extrema i centralitzar el poder. Va ser l’inici d’una acumulació d’autoritat cada cop més gran.
En aquest pròxim Congrés, Xi obtindrà un tercer mandat com a secretari general gràcies a la seva habilitat per créixer dins del partit i eliminar possibles rivals. Mao ho va aconseguir mitjançant una guerrilla de masses i, posteriorment, a través de l’anarquia popular de la Revolució Cultural. Abans eren temps de micos. Ara són temps de buròcrates.
