El successor (anònim) de Xi Jinping

Xi Jinping acaba de consolidar el seu tercer mandat com a líder de la Xina. I no sembla que tingui cap possible successor a la vista. Tots els membres del Comitè Permanent, els set homes més poderosos de la Xina, tenen entre 60 i 70 anys. En el passat, el successor del secretari general havia estat una “estrella” ascendent del Partit, d’entre 50 i 55 anys, acabada d’entrar al Comitè Permanent. Actualment, no hi ha cap candidat que encaixi en aquest perfil. En primer lloc, això vol dir que, probablement, tindrem Xi Jinping com a mínim per a 10 o 15 anys més. També vol dir que l’actual successor de Xi és, segurament, un buròcrata del Partit quasi anònim, d’entre uns 40 i 50 anys, que ara mateix està escalant a escala provincial. Un membre del Partit nascut en la generació dels 70, un gen X que no haurà viscut el maoisme i que va passar la joventut durant els anys de liberalització i capitalisme de Far West de la Xina dels 80 i 90. Un perfil generacional molt diferent de Xi Jinping i els seus, que van patir la Revolució Cultural i van ser adolescents envoltats de retrats de Mao.

Aquesta diferència no és anecdòtica: pot generar canvis transcendentals en el sistema polític xinès. Autors com Vladislav M. Zubok han argumentat que les grans transformacions viscudes a l’URSS, com la desestalinització de Khrusxov o la glàsnost i la perestroika de Gorbatxov, van estar directament vinculades als canvis generacionals. Les noves generacions carreguen noves idees i generen nous canvis polítics. Aquest pes generacional té molta més importància a la Xina que als Estats Units o a Europa. A Occident podem trobar alhora ministres i presidents de 30, 50 o 80 anys. A Pequín, en canvi, les posicions de poder més altes estan quasi totes ocupades per individus de la mateixa generació. I no hi ha dues generacions més diferents en la història contemporània xinesa, pel que fa a experiència vital, que la de Xi Jinping, nascuda als 50, i la del seu futur i anònim successor, nascut als 70.

Escletxa profunda

La generació de Xi viu en l’esquizofrènia d’haver estat educada en l’amor al maoisme i alhora haver observat, com a adolescents, la brutalitat d’aquest sistema. És una generació paternalista, pro Estat, que valora l’estabilitat i l’harmonia social per sobre de tot. Ha heretat del maoisme el poder i control del gran Leviatan estatal, però és furibundament escèptica respecte de les revolucions de masses. Malgrat haver viscut l’obertura econòmica i social dels 80, encara té una ansietat posttraumàtica respecte al descontrol i la rebel·lió social, causada per les atrocitats que va veure durant la Revolució Cultural. També té un escepticisme heretat del maoisme cap al mercat i les empreses privades, que considera actors que poden fugir ràpidament del seu control i desencadenar processos imprevisibles.

La generació del possible successor de Xi, nascuda als 70, ha tingut una trajectòria vital molt diferent. No va viure el comunisme de Mao, ni la Revolució Cultural, ni la violència més extrema del Partit. Va créixer durant els anys de reforma i obertura econòmica, quan desenes de milers de xinesos (la majoria sense estudis) es van convertir de cop i volta en emprenedors, obrint negocis i fàbriques, o en artistes o intel·lectuals. És una generació pro mercat crescuda en l’individualisme dels anys de Deng Xiaoping, enmig d’experiments liberalitzadors econòmics i socials. No veu la rebel·lia com una catàstrofe que portarà a la Revolució Cultural, sinó com un espai de llibertat nascut de les noves oportunitats i absència de normes d’una Xina que s’obria al món. La generació dels 70 inclou la majoria dels grans empresaris xinesos actuals –ambiciosos, workaholics– i alhora molts rebels que van organitzar la protesta de Tiananmen. També és la generació menys anti-Estats Units, ja que no van créixer ni sota la propaganda maoista ni sota el sentiment nacionalista actual de la Xina com a gran potència.

Tot això no vol dir que el successor gen X de Xi Jinping porti la democràcia liberal a la Xina. Una opció probable seria una continuació de l’autoritarisme actual, però amb trets més liberals d’aquesta generació dels 70. Ho veurem en la dècada del 2030.

Javier Borràs és analista en relacions internacionals i especialitzat en l'Àsia