Quatre hipòtesis sobre el futur de la Xina
El país fa front a una greu crisi econòmica, a una competència geopolítica amb els EUA i, els pròxims anys, a grans reptes demogràfics i mediambientals
Les manifestacions contra la política de covid zero han trastocat la imatge que molts tenien de la Xina. Comparada amb la percepció d’autoritarisme per la reelecció de Xi Jinping de fa unes setmanes, les protestes actuals transmeten una imatge molt més dinàmica de la societat xinesa.
Alhora, el país està vivint la seva pitjor situació econòmica en dècades, amb pronòstics de creixement de només el 3% aquest any. D’altra banda, la Xina es troba en plena competició geopolítica amb els Estats Units, un país que ha donat fortes estocades contra el sector tecnològic xinès i que sembla que no ha rebaixat la seva duresa amb l’administració de Joe Biden.
A partir d'aquest panorama d’incertesa en el camp polític, social, econòmic i geopolític, volem oferir una radiografia de com pot evolucionar el país en les pròximes dècades.
El successor de Xi Jinping
Després d’aconseguir un tercer mandat com a secretari general del Partit, Xi Jinping ha obtingut una consolidació i centralització del poder molt més gran que els seus antecessors. El Comitè Permanent, el grup de set homes més importants de la Xina, està format totalment per aliats de Xi. No hi ha faccions fortes que puguin fer de contrapès al president xinès. Això augura, possiblement, encara una dècada o més de Xi Jinping al poder.
El canvi polític a la Xina, possiblement, vindrà des del punt de vista generacional. El successor de Xi Jinping segurament serà un membre del partit nascut als anys 70, amb una experiència vital molt diferent de la del president actual. El successor de Xi, que ara segurament és un funcionari quasi anònim en l'àmbit provincial, no haurà experimentat el maoisme o la Revolució Cultural, però sí l’època de Far West capitalista dels anys de reforma i obertura dels 80 i 90. Serà d’una generació més liberal i amb una visió més positiva d’Occident. Els seus companys de generació seran tant els manifestants de Tian’anmen del 1989 com bona part dels grans líders empresarials de la Xina actual. El successor de Xi Jinping segurament no apostarà per una democràcia liberal, però potser sí per una continuació del model de partit únic amb més marge de llibertats.
El context polític en el qual ascendeixi al poder aquest successor no serà calmat. Malgrat la centralització del poder que ha aconseguit Xi Jinping, entre els seus aliats començaran a crear-se faccions amb interessos diferents i conflictes interns. Hi haurà pugnes per impulsar candidats propis per substituir Xi. Abans que el líder xinès les eliminés, hi havia limitacions institucionals als anys de mandats i a l’edat per continuar al càrrec, cosa que permetia transicions ordenades. Però ara, si per qualsevol motiu el president xinès té un problema de salut, la successió es basarà únicament en la batalla entre faccions dintre del partit.
La llarga marxa contra Washington
Ara mateix, el principal repte geopolític de la Xina és la competició amb els Estats Units. Aquesta tensió segurament durarà encara dècades, durant les quals veurem si el sistema internacional evoluciona de manera bipolar o multipolar. Al contrari que durant la Guerra Freda, el conflicte geopolític actual de la Xina amb els Estats Units està enfocat en la qüestió tecnològica, no en la militar o nuclear. El Zeitgeist del moment diu que qui domini les tecnologies del futur dominarà el món. Per això hem vist com les accions més contundents que ha pres Washington contra Pequín han estat en aquest àmbit, com l’ofensiva contra el 5G de Huawei o les recents restriccions en l’exportació de semiconductors a la Xina.
L’arribada de l’administració Biden ha confirmat un mal presagi que tenien els dirigents xinesos: que l’ofensiva dels Estats Units no era cosa només de Trump, sinó que s’ha convertit en una estratègia estructural a què donen suport tant els republicans com els demòcrates. Hi ha un consens entre els dos partits que la competició contra la Xina és més important que valors que abans es tenien per sagrats, com ara el lliure comerç o el Pròxim Orient com una prioritat estratègica.
Alhora, aquesta competició entre els Estats Units i la Xina es produeix en un moment de creixement de noves potències en la regió de l’Indo-Pacífic. L’Índia aviat superarà en població la Xina. La retòrica del primer ministre Modi és més assertiva i enfocada a fer de Nova Delhi una potència mundial. Tant el Japó com Corea del Sud, aliats històrics dels Estats Units, s’estan rearmant davant el creixement xinès, la imprevisibilitat de Corea del Nord i la bel·ligerància russa. Taiwan continua com el punt més calent de la regió, on segurament Pequín seguirà amb la seva estratègia d’anar pressionant i envoltant l’illa a poc a poc. Per la seva banda, Indonèsia, Tailàndia o el Vietnam seguiran buscant relacions properes tant amb Pequín com amb Washington, en aquest context de lluita per l’hegemonia regional.
Els joves i els canvis
El panorama sociocultural de la Xina del futur el podem veure reflectit a les protestes actuals. Ens trobem amb una generació jove que canviarà les preferències i prioritats de la societat xinesa a mesura que agafi més poder econòmic, social i polític. La generació jove que ara protesta és més liberal, però alhora més nacionalista. Preferiria tenir un marge més gran de llibertats d’expressió, socials i econòmiques. Però alhora ha viscut en una Xina en auge i té un sentiment patriota més fort: no té un sentiment d’inferioritat respecte a Occident. Això fa que, malgrat que molts d’aquests joves xinesos hagin estudiat o viatjat a l’estranger, pocs d’ells donin suport a una transició a una democràcia liberal a l’estil occidental. És una generació que ha crescut amb la crisi econòmica del 2008, o amb l’auge dels populismes a Europa i els Estats Units. Tenen una visió més realista d’Occident, tant respecte dels seus beneficis com de les seves limitacions.
La Xina del futur també haurà d’enfrontar el dilema de la relació entre governants i governats en un sistema de partit únic. Fins fa poc, hi havia un pacte social tàcit entre govern i població en el qual el partit oferia creixement econòmic i benestar a canvi que la població acceptés la seva legitimitat com a monopolitzador del poder. Amb la crisi econòmica actual i les restriccions per covid, aquest pacte s’ha fet més dèbil. El govern ha volgut augmentar el control, però alhora no ha ofert una contrapartida econòmica. Si vol reequilibrar la balança, haurà de buscar noves formes de legitimitat davant la població jove.
El creixement econòmic massiu ja no és una opció; el nacionalisme podria ser-ho, però té els seus límits: apel·lar al patriotisme no ha servit per evitar les protestes actuals. Potser l’impuls generacional farà que el govern hagi d’obrir més espais de llibertat d’expressió i relaxar la censura, cosa que pot afavorir una nova onada de creació artística al país, en una Xina continental que ara no pot competir amb els productes culturals del Japó, Corea o Taiwan.
Èxit o estancament
La Xina es troba en un moment econòmic crític. Ara mateix, el país s’enfronta al que els economistes anomenen la “trampa dels ingressos mitjans”, és a dir, el moment crucial en què les economies en desenvolupament es poden convertir en països rics o, per contra, quedar encallades com a països no desenvolupats. El Japó o Corea del Sud són exemples d’economies que van superar la “trampa dels ingressos mitjans” i ara tenen un nivell de vida igual al d’Occident. En canvi, països com l'Argentina, el Brasil o Sud-àfrica són exemples d’economies que durant dècades van tenir potencial per créixer, però es van acabar encallant i mai es van desenvolupar del tot.
La situació econòmica actual no és positiva. Després d’anys de créixer a nivells superiors al 7% o al 10%, el pronòstic d’aquest any és del 3%. El país encara depèn de la inversió per créixer i no ha fet una transició a una economia basada en la demanda interna. La Xina havia ascendit gràcies a la globalització, però amb el creixent escepticisme global respecte al lliure comerç els seus marges estan disminuint. A més, per continuar creixent Pequín hauria de competir en les cadenes de valor mundial amb les economies més desenvolupades i fortes, com els Estats Units, la Unió Europea o el Japó.
Un àmbit clau que hauria de fer de palanca per al creixement xinès és la tecnologia, però Washington ja està imposant restriccions per limitar-lo tant com es pugui. Finalment, la Xina ha arribat a un cim demogràfic, en el qual la societat s’anirà envellint a poc a poc si no es recuperen índexs més alts de natalitat o es fomenta la immigració. Tots aquests són reptes que la Xina haurà de superar si vol arribar a ser un país ric, l’objectiu al qual ha aspirat tant el partit com la societat des de fa un segle.