Lula, Xi i la força de la Xina a l'Amèrica Llatina
Des d’inicis del segle XXI, la prosperitat de Llatinoamèrica ha depès de la Xina. Als 2000 a la regió va esclatar l’anomenat commodity boom, un augment dels preus de les primeres matèries produït per l’enorme demanda d’una economia xinesa que creixia de manera descomunal. Els governs progressistes del moment es van trobar amb més diners a la caixa gràcies a l’excepcionalitat que representaven les compres massives de Pequín. Els salaris dels països on la Xina més comprava van pujar més que els de la resta de la regió. Pequín es va convertir en el motor econòmic de Llatinoamèrica. El creixement o la reducció de la pobresa dels països de la regió van acabar depenent més de la demanda xinesa que de si governava un executiu de dretes o d'esquerres. El petroli del chavisme veneçolà i el coure de la dreta xilena tenien el mateix comprador.
El Brasil de Lula també va créixer i es va beneficiar d’aquest context. El mandatari brasiler va establir relacions diplomàtiques molt estretes amb Pequín, fent visites constants a la Xina i impulsant de manera conjunta els BRICS, que havien de suposar un contrapès a l’hegemonia sense disputa dels Estats Units. A través de les compres xineses, Lula podia impulsar els seus programes de reducció de la pobresa i de les desigualtats al Brasil. Mentre la Xina pujava, tot anava bé.
Però, com era d’esperar, va haver-hi un moment que la Xina va necessitar comprar menys i els preus es van refredar. L’onada on surfejaven i de la qual depenien els governs llatinoamericans es va anar fent petita. Es va demostrar que el creixement de la regió dels últims anys no havia estat per receptes màgiques de dretes ni d’esquerres, sinó per les compres mastodòntiques de les indústries xineses. La Xina va seguir creixent i Llatinoamèrica es va estancar, cosa que va deixar en evidència que dintre dels BRICS hi havia desigualtats fortes, amb una Xina i una Índia en auge, i un Brasil i una Sud-àfrica estancades econòmicament.
Ara la Xina ja no és el comprador massiu que era abans, però segueix sent el motor econòmic de Llatinoamèrica. Cap govern de la regió pot renunciar a Pequín. Això ho va experimentar Bolsonaro que, malgrat arribar al govern amb una retòrica antixinesa filotrumpista, va acabar amb un discurs moderat respecte als xinesos, amb l’últim any del seu mandat aconseguint un rècord d’intercanvis comercials bilaterals equivalent a 135.000 milions de dòlars.
El Lula d'avui
Ara mateix, la Xina és el destí de quasi un terç de les exportacions brasileres. Pequín compra el 73% de la soja, el 70% del mineral de ferro i el 57% del petroli brasiler, les tres exportacions més importants del país. A escala llatinoamericana el panorama és similar, amb l’afegit que la Xina ja no és només un gran comprador de primeres matèries, sinó també un constructor d’infraestructures a través de la Nova Ruta de la Seda i un creditor d’economies en crisi com l’argentina o la veneçolana.
El retorn de Lula al poder es produeix en un moment en què la Xina viu una davallada econòmica com no s’ha vist en dècades i en un context de competició geopolítica amb Washington. La tornada de Lula és vista amb bons ulls pel Partit Comunista de la Xina, que recorda les bones èpoques de construcció dels BRICS en contraposició amb els exabruptes antixinesos de Bolsonaro. Malgrat això, Lula ha donat senyals contradictoris respecte a Pequín durant la seva campanya. D'una banda, va elogiar la resposta del govern xinès davant el covid i la seva capacitat de govern; de l’altra, en una reunió amb empresaris va dir que la Xina estava “dominant” i “ocupant” el Brasil, i al fer-ho repetia idees proteccionistes que Bolsonaro havia defensat pocs anys abans.
El Brasil de Lula forma part d’una nova onada de governs llatinoamericans d’esquerres arribant al poder. Però la majoria estan lluny de la retòrica anti-yanki que havien esgrimit un Hugo Chávez o un Evo Morales. Les relacions amb el Washington de Biden són més properes i no s’espera un gir pro-Pequín en el continent. Tampoc en contra: la Xina ja és un poder econòmic estructural a Llatinoamèrica, el futur de la qual pot acabar depenent més de la salut de l’economia xinesa que de les seves pròpieseleccions democràtiques i sobiranes.