Un congrés decisiu per consolidar el poder de Xi Jinping

PequínEls carrers de Pequín s'han omplert de voluntaris amb braçalets vermells que te'ls trobes a totes les cruïlles i entrades de llocs públics. Del color de la bandera també són les pancartes que pengen per tota la ciutat amb els lemes del govern per promoure el “rejoveniment de la nació”. I a vermell han virat les aplicacions del mòbil en senyal d'homenatge al gran esdeveniment que comença diumenge: el XX congrés del Partit Comunista de la Xina.

Són dies grans al Gegant Asiàtic. Els congressos són quinquennals, però aquest és especialment important i representarà un canvi històric. No s'espera relleu de poder i el president Xi Jinping serà elegit per a un històric tercer mandat que el consolidarà com l’home amb més poder des de Mao Zedong (1949-1976). La gran diferència és que ara la Xina és la segona economia del món, té un exèrcit modern i és vista cada cop amb més recel des d'Occident. Tampoc s'ha d'oblidar que Xi va reformar la constitució el 2018 abolint els límits de mandat, cosa que li permet mantenir-se al poder de forma indefinida.

Però el 2022 no ha estat un any fàcil. El mandatari xinès no arriba al congrés en el seu millor moment: la política de covid zero –estricta fins a agafar tons surrealistes– és qüestionada, l'economia s'alenteix i l'aliança amb Vladímir Putin –accentuada tot i la guerra a Ucraïna– l'ha deixat més aïllat davant d'Occident.

Aquests problemes no posaran en risc la continuïtat de Xi Jinping. L’estabilitat és un dels pilars de la política xinesa, que no permet sorpreses. De fet, el congrés és una litúrgia per mostrar al públic el poder i el consens del Partit per governar. Les dissensions, negociacions, depuracions i fins i tot aferrissades lluites fratricides passen entre bastidors els mesos abans de la cita política, on tot arriba pactat. Des de temps de Mao els líders xinesos acostumen a reunir-se a l'estiu a la ciutat costanera de Beidaihe (província de Hebei) i és en aquest lloc on s'hauran pactat els ascensos i les jubilacions.

El viatge de Xi Jinping a Samarcanda abans del congrés feia entendre que ja s'havien aconseguit els pactes necessaris. I a l'estiu també es van conèixer les condemnes per corrupció i per “crear una camarilla contra Xi Jiinping” de l'exviceministre de seguretat pública Sun Lijun, l'exministre de justícia Fu Zhenghua i els excaps de policia de Xangai, Chongqing i Shanxi. Una seriosa advertència en el sentit que no es permetrà cap dissidència i que la campanya anticorrupció que Xi ha utilitzat contra els seus adversaris continua ben viva.

Com funciona el congrés?

A la plaça de Tiananmen, l’epicentre del poder polític a la Xina des dels temps dels emperadors, al voltant de 2.300 delegats provinents de tot el país es reuniran dins el Gran Palau del Poble per participar en el congrés, que dura una setmana.

Uns dos-cents seran seleccionats per integrar el comitè central del partit amb dret a vot i també es triaran 170 membres suplents més. El comitè central votarà les 25 persones que formaran el politburó del partit i aquest selecte club nomenarà els membres del comitè permanent del politburó, el nucli del poder. Ara són set, amb Xi Jinping al capdavant, però aquest número pot canviar i ampliar-se en funció de si aquest nucli s'obre per donar cabuda a les diferents sensibilitats del partit.

S'espera que Xi Jinping mantingui els càrrecs de secretari del Partit Comunista Xinès (PCX) i president de la Comissió Militar Central. El nomenament de president del país es renovarà durant l'Assemblea Nacional que se celebrarà al març. A la Xina, el partit és el centre del poder i el càrrec més important és el de secretari del PCX. La presidència del país és un títol representatiu que s'utilitza sobretot internacionalment.

Fins al final del congrés no se sabran els noms que acompanyaran Xi Jinping al Comitè Permanent del Politburó i aquí es veurà si consolida el seu poder o si l'ha de compartir amb altres grups.

Actualment, al nucli de poder Li Keqiang representa la Lliga de les Joventuts; al viceprimer ministre Han Zheng se'l considera un home afí a l'expresident Jiang Zemin i també hi ha noms de la facció de Hu Jintao.

Richard McGregor, membre del Lowy Institute, autor del llibre The party i excap de les oficines de Pequín i Washington del Financial Times, assenyalava en una trobada amb periodistes que en els últims 10 anys de govern de Xi Jinping “hem passat del lideratge col·lectiu al govern d'un sol home, de la meritocràcia a la lleialtat extrema, del sector privat al sector estatal i de la globalització a la independència tecnològica”. També creu que el model de faccions probablement ja no és útil i que del congrés en sortiran noves regles.

La figura del primer ministre

La peça més important és el substitut del primer ministre Li Keqiang, que ara representa un contrapès a Xi. Tradicionalment, és una figura que s’ocupa de l’economia, però Xi Jinping havia retallat moltes de les atribucions del cap del govern. Li Keqiang va anunciar al març, durant l'última sessió plenària de l'Assemblea Popular, que no repetiria en el càrrec malgrat que s'ha allargat el límit d'edat. Però en els últims mesos i davant la crisi econòmica ha tingut un paper més actiu i ha viatjat per tot el país, especialment pel sud, intentant impulsar reformes i recolzant el món empresarial privat. Li Keqiang podria ser nomenat president de l'Assemblea Nacional Popular.

Xi aspirava a nomenar el seu protegit Li Qiang (actual secretari del partit de Xangai i membre del politburó) com a primer ministre. Però la mala gestió del coronavirus a Xangai ha debilitat la seva figura. Una altra opció a les travesses és Wang Yang, de 67 anys, amb un perfil similar al de Li Keqiang, que mantindria l'equilibri de poders.

El nom del primer ministre determinarà si Xi Jinping aconsegueix imposar la seva visió d'una economia recentralitzadora i sota la direcció del Partit o si ha de continuar pactant amb els que demanen més liberalització i obertura a l'exterior.

En un tercer mandat s'espera que Xi continuï prioritzant la seguretat i el control sobre la població, que desenvolupi l'autosuficiència econòmica per evitar dependre de l'exterior i mantingui una diplomàcia assertiva.