'Black Myth: Wukong', el videojoc que convertirà la Xina en una potència cultural?
BarcelonaAquest agost he fet el meu viatge anual a la Xina i la imatge que més he vist és la d’un mico guerrer digital lluitant contra divinitats taoistes entre espectaculars temples budistes. El videojoc més popular del moment, Black Myth: Wukong, m’apareixia per tot arreu: a les pantalles dels mòbils al metro, a la publicitat de marques de cafè o a les xarxes socials xineses. El rei mico Sun Wukong és una figura literària a la Xina comparable amb el Quixot, Dant o Gulliver. Personatge principal de la novel·la del segle XVI Viatge a l’Oest, nens i adults xinesos el reconeixen a l’instant. Cada pocs anys apareix una pel·lícula o sèrie amb ell de protagonista. El videojoc Black Myth: Wukong tenia tots els punts per triomfar a la Xina. Però la sorpresa és que el seu èxit està sent global. En tres dies, el joc va vendre 10 milions de còpies i hi juguen gamers de tot el món. ¿Pot ser Black Myth: Wukong l’inici d’una onada internacional de cultura xinesa?
La Xina, ara mateix, és una potència cultural desproporcionadament petita en comparació amb el seu poder econòmic i geopolític. El Japó o Corea del Sud, per exemple, han aconseguit que els seus productes –còmics, sèries, música– tinguin molts més seguidors arreu del món. Mitjançant aquest poder tou, els països aconsegueixen una millor imatge a l’exterior, cosa que es pot traduir en influència diplomàtica, econòmica i ideològica. Hollywood ha estat el cas paradigmàtic.
Per aconseguir aquest poder tou, però, cal tenir productes artístics famosos internacionalment i que la cultura del país sigui vista com a cool. La Xina, més enllà de la ciència-ficció d'El problema dels tres cossos de Liu Cixin o algunes pel·lícules d’arts marcials, ha tingut poc èxit mundial. Tampoc ha aconseguit que la seva cultura tradicional sigui percebuda com a atractiva: la mateixa figura de Sun Wukong, per exemple, només havia triomfat al món a través de Son Goku, la seva “adaptació” japonesa.
Un gran mercat afectat per la censura
Aquest poc èxit cultural global és, en bona part, culpa de les condicions internes de la Xina. En primer lloc, el país és un mercat gegant: fer una pel·lícula o música que només sigui popular a la Xina és perfectament rendible. La sèrie xinesa més ben valorada de la història està basada en l’espectacular novel·la del segle XVII Somni del Pavelló Vermell, però no conec ningú que l’hagi vist a Occident.
En segon lloc, la censura cultural perjudica els creadors xinesos. Més enllà de límits a la llibertat d’expressió, és habitual la censura a productes que tinguin escenes eròtiques o homosexuals. Des d’instàncies oficials, s’ha criticat els videojocs, el rock, els famosos efeminats o la música pop com a elements corrosius per a la moralitat dels joves. Sota aquest puritanisme és difícil desenvolupar una cultura atractiva. Black Myth: Wukong és un pas en aquesta direcció. Però dubto que sigui l’inici d’un canvi radical en el model cultural xinès.
