La Xina silencia el 50è aniversari de la Revolució Cultural
Ni el govern ni la societat volen recordar un dels períodes més traumàtics de la seva història
PequínMig segle després de l’inici de la Revolució Cultural (1966-1976), una dècada que va sumir la Xina en el caos, va provocar uns dos milions de morts, va destruir l’economia i va arrasar amb el patrimoni cultural del país, l’oblit i el silenci s’han instal·lat com una llosa. El govern no té intenció de permetre que s’obri un debat públic sobre aquest període fosc, que podria qüestionar la legitimitat del Partit Comunista Xinès
Diversos editorials publicats pels mitjans estatals, com el Global Times i el Diari del Poble, han anat advertint des de principis d’any que la revisió de la història no ajuda al desenvolupament del país i posa en perill el “consens polític”.
La població manté una espècie d’amnèsia col·lectiva i ningú vol parlar. Si ho preguntes als més joves, desconeixen aquesta etapa (no s’estudia a l’escola), mentre que els grans al·leguen que l’han oblidat o prefereixen no recordar-la.
Però la dècada de la Revolució Cultural inevitablement està present en la memòria col·lectiva. La gent de 60 anys -en tenien 10 quan va començar i 20 quan va acabar- ho van viure i n’han de tenir un record nítid. O van ser revolucionarisguàrdiesrojos o represaliats per contrarevolucionaris, o les dues coses alhora. Sobretot els primers anys, quan passar de ser víctima a botxí era relativament fàcil, en un moviment que s’autoalimentava constantment de denúncies buscant la puresa que exigia el president Mao. Quatre dels set membres que actualment formen el màxim òrgan de govern del país van ser enviats al camp per ser reeducats, entre els quals el president Xi Jinping. El seu pare, Xi Zhongxun, va ser detingut i torturat i una de les seves germanes es va suïcidar.
La Revolució Cultural va suposar un autèntic trauma social i econòmic. Les xifres oficials parlen d’1,7 milions de morts, però altres fonts les eleven fins als tres milions. Quatre milions de persones van ser detingudes i milions van ser desplaçades. Gran part del patrimoni cultural va ser destruït. Alguns economistes han quantificat que sense aquesta dècada perduda l’economia xinesa podria haver sigut 1,2 vegades més gran.
El tancament d’escoles i universitats va esborrar dues generacions d’estudiants, una pèrdua de capital humà que ha afectat el desenvolupament del país. Per a alguns la desaparició de valors morals durant la Revolució Cultural és la causa dels mals de la Xina moderna, com la falta de confiança entre les persones i de l’obligació d’ajudar-se i respectar-se els uns als altres.
Amb la “circular del 16 de maig del 1966” s’iniciava la Revolució Cultural. Mao exhortava els joves a rebel·lar-se contra l’ordre establert i defensar la puresa del partit enfront dels “revisionistes i seguidors de la via capitalista”.
Darrere d’aquesta crida a defensar els ideals del socialisme hi havia una aferrissada lluita pel poder. Després del desastre del Gran Salt Endavant, Mao era qüestionat i havia sigut desplaçat de la primera línia del poder, i va dissenyar una campanya per apartar els seus enemics del poder, especialment Liu Shaoqi, cap d’estat, i Deng Xiaoping, secretari general del partit.
La crida de Mao, acompanyat d’un gran aparell de propaganda que desenvoluparà el culte a la seva personalitat fins al fanatisme, té un èxit total. Mao sap crear un gran moviment de masses recolzant-se en els guàrdies rojos, joves estudiants de secundària i universitat que sembren el caos i el terror generalitzat.
Però ni la Revolució Cultural ni el Gran Salt Endavant (1959-1961, un període en què uns 40 milions de xinesos van morir de gana) han passat factura a la figura de Mao Zedong, que continua sent intocable a la Xina.
Quan el represaliat Deng Xiaoping es va convertir en successor de Mao va evitar la revenja. Va assegurar que “Mao va tenir un 70% d’encerts i un 30% d’errors”. Qüestionar Mao seria qüestionar la legitimitat del règim de partit únic del Partit Comunista.
El fort lideratge que està imprimint Xi Jinping a la seva presència recorda a molts el període de la Revolució Cultural. Un dels llegats de Deng Xiaoping va ser instaurar la direcció col·legiada de 7 membres en què estaven representades totes les faccions del partit per evitar el poder absolut que va exercir Mao. A Xi Jinping se l’ha acusat d’utilitzar la lluita contra la corrupció per desfer-se dels seus rivals i intentar imposar l’any que ve els seus aliats al comitè permanent del politburó.
A més, Xi encarna la figura del líder fort i carismàtic, i encoratja des del poder el culte a la seva personalitat, i per això se’l compara amb Mao. La tutela sobre el món acadèmic i la prohibició de difondre el pensament occidental, juntament amb la persecució de la dissidència, el control dels mitjans de comunicació i l’exigència de lleialtat absoluta al president, reforcen l’eco de la Revolució Cultural a la Xina dels nostres dies.
