Per què la Xina justifica el genocidi dels rohingyes

BarcelonaDesprés de mesos i mesos de silenci, l’agost passat les Nacions Unides van admetre que l’onada de violència a mans de l’exèrcit de Birmània contra la població rohingya iniciada l’agost del 2017 presentava tots els ingredients per qualificar-se de genocidi. Abans, els governs dels Estats Units, França, el Regne Unit o Austràlia ja havien condemnat les massacres de l’exèrcit birmà i havien exigit a la líder del país i premi Nobel de la pau Aung San Suu Kyi -com a mínim còmplice de tot aquest horror- que aturés el que van anomenar “una neteja ètnica de manual”.

La denúncia de bona part de les potències mundials -que mai s’ha traduït, però, en una resposta internacional contundent- xocava amb la reacció de la Xina, veïna del nord de Birmània i amb certa influència sobre les decisions d’Aung San Suu Kyi. El setembre del 2017, el govern xinès va expressar obertament el seu suport al país birmà, i fins i tot va aprovar l’explicació donada per l’exèrcit, que justificava la violència com a reacció a l’amenaça terrorista que presumptament suposaven els atacs aïllats del grup insurgent d’alliberament rohingya, l’ARSA. Ara, gairebé dos anys després, les xifres ajuden a fer-se una idea de la magnitud de la resposta birmana: segons els últims càlculs, prop de 25.000 rohingyes van ser assassinats, més de 700.000 van haver de fugir de casa seva, a l’estat de Rakhine, i la majoria de pobles van quedar calcinats.

Una estratègia molt clara

La picada d’ullet de Pequín a Naypyidaw -la capital birmana- ocultava una sèrie d’interessos propis, alguns d’ells fortament relacionats amb l’estat de Rakhine, d’on han sigut expulsats els rohingyes. És ben coneguda l’obsessió del govern de Xi Jinping per consolidar un projecte estratègic que connecti millor el gegant asiàtic amb el món, i el faci encara més influent. La iniciativa va ser batejada el 2013 amb el nom One belt, one road (Un cinturó, una ruta)Un cinturó, una ruta) i, des de llavors, busca desenvolupar una extensa xarxa d’infraestructures que inclouen línies de tren d’alta velocitat, carreteres, ports, oleoductes, preses, xarxes elèctriques i fins i tot nous sistemes financers. En aquest sentit, garantir i ampliar la sortida xinesa a l’oceà és un dels punts crucials. “L’estat de Rakhine és un territori important per a la Xina: a la zona de Kyaukpyu tenen en curs un pla econòmic i industrial potent que, entre d’altres projectes, pretén construir un gran port marítim que consolidi la presència a l’Índic”, assenyala Manel Ollé, professor a la Universitat Pompeu Fabra.

I no només això: l’abril del 2018 el govern xinès va enllestir la construcció d’un corredor i un oleoducte des de la regió xinesa de Yunnan fins a la costa de Kyaukpyu, una mena de passarel·la que connecta la Xina amb l’Índic capaç de transportar 12 milions de tones mètriques de petroli i 12.000 milions de metres cúbics de gas a l’any. “L’últim tram d’aquest oloeducte travessa l’estat de Rakhine. Per tant, al govern xinès li pot haver interessat la fugida dels rohingya, i fins i tot la desaparició dels seus pobles”, adverteix Just Castillo, professor associat de la Universitat Autònoma de Barcelona, que recalca que, per damunt de tot, Pequín busca tranquil·litat a la regió. Actualment, el 90% de la població rohingya ja no viu a Rakhine.

Frenar la repatriació

A Bangladesh, el país que ha absorbit la immensa majoria de l’èxode de 700.000 rohingyes, les sospites van una mica més enllà. Després d’un any i mig d’haver-los acollit, al novembre es va dur a terme el primer intent de repatriar part d’aquestes persones cap a Birmània. La Xina es va situar com el país mediador per facilitar les converses entre el govern bangladeshià i el birmà. Malgrat que el desig de tornar a l’estat de Rakhine -sempre que no siguin massacrats de nou-és compartit per gairebé tots els refugiats, finalment el procés es va aturar i, ara mateix, continua paralitzat. La versió més compartida és que el govern birmà encara no pot garantir la seguretat d’aquesta minoria ètnica. Però Abu Murshid, portaveu de l’ONG bangladeshiana Phals, creu que Pequín no facilitarà el retorn dels rohingyes. “En el fons, a la Xina no li interessa el retorn: els seus plans econòmics són més fàcils d’executar si no hi ha tanta gent a la zona”, denuncia.

Sigui com sigui, els experts asseguren que la llista de raons que expliquen la complicitat de la Xina amb Birmània no acaba aquí. El birmà és un país encara per descobrir: “Necessita inversions, infraestructura... i a Pequín li interessa ser l’encarregat d’encapçalar i tutelar tot aquest desenvolupament, com ha fet amb altres països”, apunta Ollé. Segons el professor de la UPF, que la Xina hagi donat suport a Birmània en un tema tan espinós com el dels rohingya implica que el govern birmà sent el deure de tornar el favor a Pequín. I el millor favor que li poden fer a Xi Jinping és la llibertat d’interferir i invertir en les riqueses birmanes.

Però encara hi ha un altre argument. Al nord-oest de la Xina hi viuen els uigurs, una minoria també musulmana que, com la rohingya, ha estat històricament discriminada i castigada pel govern central. “Donar suport a Birmània i justificar la violència contra els rohingyes implica marcar un precedent per als uigurs, un toc d’atenció”, destaca Castillo. En cas que algun dia Pequín torni a actuar amb contundència contra els uigurs, ningú podrà dir que va condemnar els seus veïns del sud per fer el mateix.