La Xina arrenca cessions abans de l’acord final

París“Res no està tancat fins que no està tot tancat”, insistia ahir la ministra espanyola de Medi Ambient, Isabel García Tejerina, acabada d’aterrar a París, el mateix dia que es feia públic un nou esborrany d’acord a la Conferència de l’ONU sobre el Canvi Climàtic (COP21). El nou text, que redueix a 29 pàgines les 43 que hi havia, és un acostament de posicions que revela certes cessions als dos negociadors principals, els Estats Units i la Xina.

Al primer se li elimina la possibilitat que els plans estatals de reducció d’emissions presentats a la COP21 formin part del text vinculant de l’acord, cosa que hauria obligat els EUA a portar-los al Congrés. “Fa molt de temps que tothom sabia que això seria així [que els plans estatals no serien vinculants]”, admetia la directora de l’IDDRI i membre de la delegació francesa, Teresa Ribera. Però encara queden molts elements per definir sobre aquestes contribucions nacionals (fins i tot el seu nom oficial, que determinarà si són obligatòries o no) i sobre la naturalesa vinculant o no de l’acord, que podrien fer que necessités passar pel sedàs d’un Congrés republicà als EUA. Això significaria probablement que, tal com va passar amb el Protocol de Kyoto, el segon gran emissor de CO 2 del món quedés fora de l’acord, un escenari que tothom vol evitar. “Hem de buscar fórmules jurídiques que ens comprometin a tots al màxim possible però que alhora permetin sumar tothom i fer-ho viable [per als EUA]”, admetia García Tejerina.

Però encara es va fer una cessió més gran a la Xina en l’apartat de finançament, com reconeixia també Teresa Ribera. Tot i no estar tancat del tot, el nou text apunta que la contribució econòmica dels estats desenvolupats serà obligatòria i la dels països en vies de desenvolupament serà voluntària. Es tracta dels 100.000 milions de dòlars anuals que a partir de 2020 s’han de posar a disposició dels països pobres per a la mitigació del canvi climàtic i l’adaptació. “En aquest punt hi ha hagut un moviment cap a les posicions del G-77+Xina i una cessió de parts com la UE, que volia també un compromís de finançament d’altres països amb capacitat de fer-ho”, interpretava la representant d’Oxfam, Celine Charveriat.

“La Xina ja contribueix a través del seu propi banc d’ajuda al desenvolupament, el banc asiàtic d’infraestructures que ha creat, i també mantindrà un protagonisme important en matèria de finançament verd dins de l’agenda del G-20 de l’any que ve. Aquí hi ha hagut una discussió sobre com el fet d’obligar la Xina a integrar això que està fent dins de l’acord climàtic i fer-ho obligatori podria desincentivar altres estats emergents a emprendre iniciatives similars”, detallava Ribera.

També en l’apartat sobre reduccions d’emissions de CO2 es torna a apuntar un principi de diferenciació que només obliga els països desenvolupats i per a la resta ho faria voluntari. La dificultat és que dins del segon grup hi ha potències com la Xina, que ara són grans emissors de CO 2 i que no es poden considerar ja com a països en vies de desenvolupament.

Prou significatiu va ser que el negociador xinès Xie Zhenhua, en nom del grup anomenat BASIC (la Xina, l’Índia, el Brasil i Sud-àfrica), valorés el nou esborrany com a “equilibrat”, mentre que el representant de l’anomenat Umbrella Group (el dels països desenvolupats), l’australià Peter Woolcott, es queixés exactament del contrari: “Tenim serioses preocupacions, perquè no veiem equilibri en aquest nou text”, va dir.

L’ambició encara en l’aire

El nou text ha deixat enrere finalment algunes de les opcions més ambicioses, com l’objectiu d’emissions zero el 2050, cosa que va fer enfadar les ONG. La representant de Greenpeace, Tatiana Nuño, es queixava d’haver perdut ambició, tot i que admetia com un aspecte positiu el fet que encara es mantingui en el redactat l’objectiu de no pujar més enllà dels 1,5 ºC respecte de l’era preindustrial, com reclamen els països més vulnerables al canvi climàtic.

L’objectiu global de reducció d’emissions a llarg termini ha quedat reduït a dues úniques opcions, cadascuna en un extrem: o bé s’imposa una reducció global del 40% al 70% (o del 70% al 90%) de les emissions mundials l’any 2050 respecte del 2010, o bé es deixa un redactat genèric que parla d’una transformació “al llarg del segle” cap a la “neutralitat climàtica” o bé la “descarbonització”, dos termes entre els quals cal escollir sota la pressió en contra dels països petroliers.

En definitiva, la feina d’aquests últims dies dels grups de treball ha aconseguit reduir les opcions sobre la taula en tots els punts, però encara queda la decisió final en tots els temes conflictius. “Si agaféssim totes les opcions menys ambicioses de cada punt quedaria un acord realment dèbil”, reconeixia Teresa Ribera. Els ministres reunits a París tenen encara dos dies, i dues nits segurament senceres, per mirar d’evitar-ho.