On i com s'aplica la xaria al món?

TunisDesprés de la seva aclaparadora entrada a Kabul, els talibans van anunciar que respectarien els drets de les dones, però sempre “en el marc de la xaria” o llei islàmica. Tant aquesta com altres declaracions han sigut força vagues, probablement per no comprometre el reconeixement del seu règim per part de la comunitat internacional. Però hi ha una altra raó: la xaria no està codificada, i la definició del seu contingut varia en funció de la interpretació que en fa cada país, cada branca o escola de l'islam o fins i tot cada jutge. I a més, evoluciona amb el temps.

La xaria inclou les regulacions escrites en l'Alcorà, en els hadits –les dites atribuïdes al profeta Mahoma– i els assumptes d'ampli consens entre els savis islàmics. Com que a l'islam no hi ha cap autoritat religiosa central, les dues últimes fonts mencionades porten a interpretacions diferents. Per això, tot i que la majoria de països musulmans integren en més o menys mesura la xaria en el seu ordenament jurídic, la situació de drets de les minories o de les dones és molt diferent.

La gran majoria de països islàmics, amb les notables excepcions de Turquia o Tunísia, basen el seu codi de la família (que regula assumptes com l'herència o els drets dels cònjuges) en la xaria. La gran diferència entre països la marquen aquells que basen el seu codi penal en la xaria i inclouen els hudud, és a dir, els càstigs corporals com l'amputació d'extremitats, les fuetades o fins i tot la lapidació. Tot seguit expliquem com s’aplica la xaria a la pràctica en aquests diferents contextos. No hi són tots. Entre altres, falten els que només permeten la seva aplicació en algunes regions específiques, com és el cas de Nigèria.

Qatar, Emirats i Bahrain

Els sistemes legals de les petromonarquies del golf Pèrsic tenen molts punts en comú. La principal base per a la discriminació de la dona és el sistema de tutela masculina, que equival a considerar en molts aspectes la dona com un menor d'edat, i que és també vigent amb petits canvis en altres països que fan una aplicació extensiva de la xaria.

D'acord amb aquest principi, les dones han d'obtenir el permís del pare o marit per casar-se, treballar com a funcionàries, viatjar a l'estranger fins a determinada edat o rebre assistència mèdica en qüestions de medicina reproductiva. A més, a la pràctica, la violència domèstica és legal, ja que es considera que la xaria permet al marit "disciplinar" la dona. Per tant, la policia no es pren seriosament aquestes denúncies. El fet que en aquests països, i sobretot als Emirats Àrabs Units, hi hagi molts treballadors estrangers fa que, en alguns aspectes, hi hagi una certa dualitat legal en qüestions com permetre l'ús del biquini a les platges per a les dones foranes. Qatar és més estricte.

Aràbia Saudita

El wahabisme, una escola d'interpretació fonamentalista dels textos sagrats, és la religió oficial de l'Aràbia Saudita des de la seva creació. Com que creu que la sobirania no recau en el poble, sinó en Déu, no disposa de Constitució ni de Parlament, ja que l’única llei és la de Déu i no admet contrapesos. La monarquia saudita és un dels països que cada any executa un nombre més alt de persones. Fins l'any passat, bona part de les execucions estaven relacionades amb el tràfic de drogues i no se n'escapaven els menors.

Respecte als drets de les dones, no totes les discriminacions deriven directament de la xaria, sinó de les tradicions d'un país molt conservador. Com la més cèlebre fins fa poc: la prohibició de conduir cap vehicle. Aquesta norma no és present a cap altre país islàmic, i va ser abolida pel rei el 2017, de manera que ara ni tan sols necessiten permís patern. Ara bé, d'acord amb el sistema de tutela masculí, les dones encara necessiten el permís del pare o marit per a moltes altres activitats relatives a la més estricta llibertat personal, com viatjar a l'estranger, casar-se, divorciar-se o sortir d'un centre d'acollida de dones maltractades. Això sí, des del 2019, ja no els cal per poder treballar.

Iran

La República Islàmica de l'Iran és l'únic país que fa una aplicació intensiva de la xaria i que és de majoria xiïta. La resta, tots són sunnites. L'Iran és també l'únic país en què l'ús del hijab o vel islàmic és obligatori i la llei no admet excepcions ni per a les minories no musulmanes, ni les dones estrangeres, fins i tot si són mandatàries en visita oficial. A la resta de països, pot haver-hi una l'obligatorietat derivada de la pressió social. Des de la instauració del règim dels aiatol·làs, aconseguir una relaxació de les normes respecte a la vestimenta ha sigut una lluita constant de les dones iranianes.

A més de discriminacions relatives a l'accés al món laboral, o en afers com el matrimoni, la custòdia dels fills o el divorci –els homes l'obtenen només expressant aquest desig; les dones necessiten l'aval d'un jutge–, a l'Iran hi ha una prohibició específica: fins el 2019 les dones no van poder acudir a esdeveniments esportius en categoria masculina i només va ser per la pressió de la FIFA, després que una noia que s’havia vestit com un noi per entrar a un partit es va immolar.

Pakistan

El Pakistan presenta una particularitat: és el país que ha dissenyat un sistema més centralitzat per codificar l'aplicació de la xaria. Atès que la Constitució estableix Déu com l'únic sobirà sobre la terra, i la xaria la principal font de dret, hi ha una mena de Tribunal Constitucional que estudia si les lleis aprovades pel Parlament contradiuen la xaria. En cas que sigui així, les pot anul·lar. En les últimes tres dècades, ha abolit més de 30 lleis estatals i 200 d'autonòmiques.

Entre els principals problemes de les dones pakistaneses, com la discriminació a l'escola (hi ha un 22% més de dones analfabetes) i la imposició de la purdah (el seu vestit ha de cobrir tot el cos), hi ha el dels matrimonis forçats, sobretot de nenes per sota l'edat legal de 16 anys. La pràctica és comuna a les zones tribals, i a vegades es fa per resoldre disputes entre clans o per segellar les relacions entre dues famílies que ja tenen alguns membres casats. També cal destacar l'existència dels anomenats "assassinats d'honor" o atacs amb àcid quan es considera que una dona ha violat alguna tradició ultraconservadora, i unes estrictes lleis sobre la blasfèmia que s'apliquen injustament a les minories.

Magrib

La regió del Magrib integra bona part de la pluralitat que hi ha al món islàmic respecte al paper de la xaria. A Mauritània s'apliquen els càstigs corporals en el codi penal, entre ells la pena de mort per apostasia. A l'altre extrem, hi trobem Tunísia, on la xaria no apareix reconeguda com a font de dret a la Constitució, una excepció al món islàmic. Tanmateix, el seu codi civil, que és laic i s'inspira en els occidentals, sí que recull alguns principis de la xaria. Per exemple, en qüestions d'herència atorga el doble dels actius disponibles al germà envers la germana, cosa que els moviments feministes tunisians fa anys que lluiten per canviar. A Tunísia l'avortament és lliure des de fa dècades.

El Marroc, en canvi, sí que reconeix la xaria com una font de dret, però en els últims vint anys s'han aprovat lleis amb una interpretació moderna d'aquesta norma que han permès garantir nous drets a les dones en àmbits com l'herència o el divorci, la capacitat de reconèixer com a propis els fills fora del matrimoni o la restricció de la poligàmia. Ara bé, encara queda camí per fer i erradicar el matrimoni de menors (quasi un 10%), la criminalització de les relacions sexuals fora del matrimoni o la legalització de l'avortament, que es fa de forma clandestina, amb els riscos que això comporta.

Indonèsia

A la major part del país musulmà més populós, la xaria només s'aplica per a les qüestions relatives a les relacions familiars. Tanmateix, en virtut d'un sistema polític descentralitzat, a la conservadora província d'Aceh també s'adopta la xaria com a base del codi penal, de manera que és habitual l'aplicació de fuetades com a càstig, i s'aplica fins i tot als no musulmans.