El “xantatge” de la UE als països del Sahel per aturar la immigració

Agadez (Níger) / Bamako (Mali) / Ouagadougou (Burkina Faso)“¿Per què a tu, com a blanc, t’és tan fàcil venir fins aquí i a nosaltres ens ho posen tan difícil per anar allà?”, pregunta el Bah, un noi de Guinea, des d’un centre que l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) té a Niamey, la capital del Níger, i on es troba bloquejat malgrat el seu desig d’emigrar a Europa. La pregunta glaça la sang.

“Així mateix anava quan em van agafar a Algèria i em van expulsar cap al Níger. M’ho van requisar tot”, es lamenta en Mahamadou, també de Guinea i que només té la roba que porta a sobre. També és a Niamey, on el van deportar fa sis mesos. En Kalidou, també de Guinea, afirma una cosa semblant des d’un altre centre de l’OIM, en aquest cas a Bamako, a Mali. I en François, de Benín, és en un altre centre a Ouagadougou, a Burkina Faso, i es queixa del mateix. Milers de subsaharians són aturats en algun dels països del Sahel, que reben milions d’euros cada any de la Unió Europea perquè evitin l’arribada de migrants en territori europeu. Aquests països s’han convertit així en frontera de l’Europa fortalesa.

La majoria d’aquests migrants van ser abandonats per les autoritats algerianes en ple desert del Sàhara en condicions deplorables o van arribar a aquests països amb vols d’evacuació organitzats per l’ONU des de Líbia. Malgrat que les migracions africanes del sud del Sàhara cap al Vell Continent suposen només el 10% del total, segons l’ONU, la UE continua centrada en frenar-les.

Gendarmes d’Europa

Els països del Magrib han treballat durant anys com a gendarmes per aturar aquests moviments de població i continuen fent-ho, com ho demostren Algèria i el Marroc. Els llindars de la Unió, però, ja s’estenen fins al Níger, concretament a la localitat d’Agadez, la porta del desert del Sàhara, i actualment també a Mali i a Burkina Faso, espais igualment de trànsit en la ruta cap a Europa. Per això la cancellera alemanya, Angela Merkel, va visitar recentment aquests tres països, que estan entre els més pobres del món i són responsables d’aplicar el dispositiu de contenció migratòria mitjançant el reforçament de les fronteres, un discurs de dissuasió i el foment de les repatriacions a canvi de rebre ajuda al desenvolupament.

“És un xantatge en tota regla”, afirma l’activista nigerí Ibrahim Manzo Diallo. La UE, en veu de l’ambaixadora comunitària al Níger, nega el concepte d’“externalització de fronteres” i parla d’“interessos comuns”, si bé el ministre de l’Interior del país, Mohamed Bazoum, reivindica “l’esforç del Níger per frenar la migració” i es queixa de l’escassa recompensa obtinguda. Organitzacions locals i internacionals denuncien una estratègia cínica i vulneradora dels drets humans en una zona marcada per la fam, la violència de grups terroristes i la ingerència internacional.

El Níger i Mali són dos dels principals receptors d’ajuda oficial al desenvolupament de la UE, no tant per promoure condicions de vida dignes com per lluitar contra la migració, segons denuncien xarxes d’organitzacions socials europees i africanes com Concord i Loujna Tounkaranké. Per això reben 241 i 209 milions d’euros, respectivament, procedents del fons fiduciari creat ad hoc per frenar les migracions, amb promeses de fins a mil milions per a l’any vinent. Les entitats critiquen la subordinació de les ajudes al fet que aquests països es comprometin a frenar les migracions, i reporten una desviació de fons de desenvolupament cap a tasques de seguretat, control de fronteres, formació militar i dissuasió d’un dret humà com el de la circulació.

Controls biomètrics

Una mostra d’això és la implantació de controls biomètrics entre els països de la zona, on teòricament impera un protocol de lliure moviment semblant a l’espai Schengen europeu. “Sembla que siguem en un aeroport. Ens diuen que és per seguretat però tothom sap que és per controlar la migració”, assegura l’activista Eric Kamdem, de la Maison du Migrant de Gao.

L’augment del control fronterer es complementa amb una política de dissuasió per evitar les migracions, com s’observa per exemple a la ciutat de Tenkodogo, a la zona centre-est de Burkina Faso, amb el llançament d’un projecte de suposada “sensibilització” de l’OIM. Mitjançant una obra de teatre amb veïns de la localitat com a protagonistes, l’agència vinculada a l’ONU informa dels “perills de la migració irregular i subratlla els aspectes positius de quedar-se” als països d’origen, segons la cap de la missió, Abibatou Wane. Durant la representació no es fa cap esment de la UE ni de la seva política de restricció migratòria, i només s’acusa els “venedors de somnis”, en referència als “traficants”, que “guanyen milions de dòlars a costa de joves que arrisquen la vida”, segons Wane.

Falta de vies legals i segures

L’absència d’al·lusions al control fronterer és notòria, tot i que cada vegada més les mateixes autoritats dels països sahelians reconeixen la causa-efecte entre la migració irregular i la falta de vies legals i segures per viatjar a Europa. “Avui és molt difícil accedir a un visat europeu i per això la gent recorre a altres camins. Per molt que tanquin fronteres, la gent continuarà trobant altres rutes, tot i que amb més riscos”, assegura el director de Població del ministeri d’Economia de Burkina Faso, Gustave Bambara.

Les associacions defensores de drets humans continuen reclamant canals regulars i segurs i, per tant, un relaxament en la concessió de visats, mentre les persones que volen emigrar qualifiquen d’ineficaços i innecessaris els discursos descoratjadors difosos pels organismes internacionals. “Intenten descoratjar-nos dient-nos que la gent es mor al desert, però això ja ho sabem. Tot i així, estem disposats a intentar-ho”, recalca la Doris, migrant tornada de Líbia amb destinació a Libèria. En Mohammed ho ratifica després d’haver patit també al país magribí. “Tinc por de tornar-hi, però ara estic disposat a provar la ruta del Marroc”.

El cap de programes a Burkina Faso de l’OIM, Andreas de Boer, assegura que aquest organisme treballa per “evitar les morts al Mediterrani, atacar les causes profundes de la migració i promoure la migració regular, ordenada i segura”, en la línia del Pacte Mundial per a les Migracions. Però aquesta és la versió oficial. En canvi, per a una gran part de la societat civil, aquest organisme “busca el bloqueig dels migrants i contribueix a un sistema pervers”, segons diu l’activista burkinès Impani Nankondé. El retorn, per tant, “s’emmascara de voluntari” però es dona després d’expulsions o forçat per les circumstàncies, segons l’investigador de la Universitat d’Ouagadougou Idrissa Zidnaba. L’organització internacional rebutja les acusacions i assegura que sempre treballa en contextos de “voluntarietat”.

L’OIM disposa d’uns quants centres d’acollida als països del Sahel, sobretot al Níger, però cada vegada més a Burkina Faso i a Mali. En aquest últim, amb tot, “la importància de la diàspora maliana ha sigut clau per evitar un desplegament de l’organisme tan fort com el del Níger”, segons Kamdem. A les seves instal·lacions, els migrants esperen ser repatriats o bé derivats a l’ACNUR si són susceptibles de ser demandants d’asil o d’adquirir l’estatut de refugiat. Aquest triatge poc s’allunya dels centres proposats el 2017 pel president de França, Emmanuel Macron, per classificar els migrants, i que van topar amb l’oposició frontal d’organitzacions de drets humans.

Una espera de mesos

El repatriament sovint experimenta demores que causen estralls entre els afectats, bloquejats en ciutats com la capital del Níger, Niamey, sense poder anar ni endavant ni endarrere. “Fa massa mesos que som aquí. Hi ha gent que fa vuit mesos i fins i tot un any que hi és. L’OIM es lucra amb nosaltres, obté beneficis perquè dona a entendre a tothom que ens cuida però és del tot fals”, afirma en Joseph, prop d’una estació d’autobusos de la capital nigerina. En condicions semblants es troben dones i menors.

En Bouba té 17 anys i és de Guinea. Acudeix cada dia al petit restaurant de l’Issoufou, un nigerí que li ofereix menjar gratis perquè fa anys també va viure a Líbia. En Bouba està sota tutela de l’OIM en un dels seus centres de Niamey, però en surt sovint per “intentar sobreviure”. No té mòbil ni diners. Va ser expulsat d’Algèria de males maneres ara fa dos mesos en una batuda policial pels carrers de Biskra, on li van robar tot el que duia a sobre.

“Vaig veure com pegaven i maltractaven amics meus. Els algerians són molt racistes amb nosaltres. A mi, per sort, no em van tocar”, relata. Havent dinat torna al barri on s’allotja per trobar-se amb els companys de periple. Les cares els delaten: són nens. En Sorno té 16 anys i l’Albacar 17. Gairebé tots són d’aquesta franja d’edat i originaris del Senegal, el Camerun, Mali i la Costa d’Ivori. “El meu somni és jugar a rugbi. Per això vaig pensar d’anar a Europa, a veure si ho aconseguia”, explica un. L’altre vol fer ral·lis o convertir-se en pilot d’avió, jugar a futbol o continuar els estudis “perquè la família no té recursos”.

Són alguns de la cinquantena de menors que l’OIM acull a Niamey, on esperen ser repatriats amb avió o per carretera als seus països natals. La majoria comparteixen un desig, tot i que mantenen l’esperança de poder arribar algun dia a Europa: “L’única cosa que vull ara és veure la meva mare, després ja ho veurem”, explica l’Alex, afectat.

Abocades a la prostitució

Uns quants carrers enllà, dues dones de nacionalitat eritrea conversen fora del centre on dormen. L’àmplia roba estesa evidencia que el centre és ple. El sol es pon i les dones que s’hi allotgen -la majoria són demandants d’asil procedents d’Eritrea i el Sudan- s’han dispersat pels barris de Niamey. En alguns casos són abocades a la prostitució, tot i estar sota el paraigua de l’ACNUR. L’organisme internacional ho reconeix i assegura que treballa per evitar-ho. “Hem posat en marxa programes de sensibilització per a aquestes persones, moltes d’elles traumatitzades, i seguim ben de prop els esdeveniments per impedir que s’estenguin”, afirma Marta Vigliaroni, especialista en salut mental de l’ACNUR. Això exemplifica la violència patida per les dones al llarg de l’aventura migratòria.

A Agadez, un altre grup de dones originàries de Nigèria també es prostitueixen. En el seu cas neguen tenir com a destinació Europa i asseguren que ara només volen tornar al seu país per retrobar-se amb els fills, però sense el suport de l’OIM. Per la seva banda, la Natalie mira cap a l’horitzó de dunes i sorra i referma la intenció de continuar el camí. Té 19 anys, és perruquera i assegura que no ha exercit mai la prostitució. Conscient de les dificultats, ella sí que té l’anhel d’arribar a França per guanyar diners, i per això sentencia: “Tinc por de continuar, però ara com ara estic millor aquí [a Agadez] que a Benín. Ja veurem què em porta el futur”.

[Aquest reportatge s'emmarca en el projecte d'Alianza por la Solidaridad finançat per la Beca Devreporter de Lafede.cat-Organitzacions per a la Justícia Global amb fons europeus.]