Windsor reviu unes hores per acomiadar el duc d'Edimburg

WindsorDes de fa més d'un any, Windsor, a trenta-cinc quilòmetres a l'oest del Palau de Buckingham, és una població gairebé fantasma. El castell, amb la presència de la reina d'Anglaterra, Elisabet II, i del seu marit, Felip, refugiats i parcialment aïllats per protegir-se de la pandèmia de covid, ha sigut la lleu llanterna que ha mantingut el record del que sempre ha estat: una de les grans atraccions turístiques del Regne Unit. El 2019 va rebre més d'1,6 milions de visitants.

Aquest dissabte, de fet des que es va conèixer ahir al migdia la notícia de la mort del duc d'Edimburg, la població ha recuperat molt parcialment la seva vivor. Amb tot, el MacDonald Windsor Hotel o The Horse and Groom, un pub just al davant de l'entrada principal del recinte, estan tancats. Com la resta d'establiments no essencials i que no venen menjar per emportar.

Tímidament, de manera respectuosa i prou continguda, centenars de persones s'han anat acostant al castell per deixar-hi flors. Molt pocs rams, però. Sobretot si es recorden les imatges de la tanca principal del Palau de Buckingham quan va morir Diana de Gal·les, el 1997, o en el traspàs de la reina mare, el 2002. Seguint les recomanacions de la casa reial, el covid ha esborrat del mapa les multituds, en especial les imatges d'una població que en el cas del decés de Diana va entomar la tragèdia com si fossin italians i no pas anglesos d'estereotip.

El duc d'Edimburg no volia un gran funeral i la pandèmia s'ha aliat amb els seus desitjos. Els 800 convidats que s'havia previst que hi assistissin quedaran en trenta. Potser uns quants més. La cita, el proper 17 d'abril.

Poc després d'aquest migdia, per tots els racons del Regne Unit, també a Gibraltar i des d'alguns vaixells de l'armada de Sa Majestat escampada pels mars d'un imperi que ja no ho és però que es resisteix a deixar de ser-ho en ocasions com l'actual, s'han començat a sentir les 41 salves d'honor en memòria del finat. Pràcticament al mateix temps, per una de les portes laterals del castell sortia conduint el seu cotxe el príncep Eduard, el fill més jove d'Elisabet i Felip. L'acompanyava la seva dona, Sofia, comtessa de Wessex, un títol més de l'interminable catàleg nobiliari de la família reial britànica.

Eduard duia abaixada la finestra del vehicle. Amb una mà agafava el volant, amb l'altra saludava. La Margarett, una veïna de Windsor relativament jove, s'adreçava al príncep i li deia: "Sento molt la seva pèrdua". No era l'única persona que repetia la fórmula, un consol que semblava més que es deien a si mateixos que no al fill del difunt. Quan el cotxe s'ha perdut de vista, la Margarett explicava a aquest cronista com se sentia: "La monarquia i la reina i la família reial formen part de la meva vida perquè formen part d'aquesta ciutat", deia.

El Sunil, un ciutadà britànic nascut a l'Índia, que va arribar a Londres el 1994, ha vingut aquest matí des de Richmond, a l'oest de Londres, acompanyat de la seva dona i els dos fills, per presentar els respectes a la família reial i deixar unes flors a l'entrada del castell.

Li demano per què tenia la necessitat de fer-ho. "Perquè, malgrat que el príncep Felip ha estat sempre a segona fila, ha fet moltes coses beneficioses per a molta gent". I posa com a exemple els premis que porten el seu nom, i que han ajudat joves de tota la Commomwealth "a trobar un camí". "El meu fill també se n'ha beneficiat", diu. "Hi ha famílies reials que trien no fer res per ningú, i n'hi ha que sí. I l'anglesa és d'aquesta mena". Potser.

El relat oficial

El del Sunil, un empleat de la City que treballa en serveis financers, és el millor exemple del relat oficial, i ni escrit en un guió de ficció hi encaixaria tan bé. De fet, des de fa 24 hores al Regne Unit costa trobar cap relat que no sigui l'oficial, el que difonen la BBC i la resta de grans cadenes de televisió i dels principals mitjans de comunicació, així com tota la classe política. No només el govern, sinó també el líder de l'oposició, Keir Starmer, han destacat l'altura de "servidor públic" del príncep.

En escoltar les seves declaracions, però, aquest cronista no ha pogut evitar pensar si el príncep servia veritablement el públic o la seva classe social. O, dit d'una manera més directa, si no era les escorrialles d'una aristocràcia europea de segona que va tenir la fortuna de ser l'escollit per esdevenir un actor clau en la versió real i reial de The Crown.

La pregunta del cronista, però, és del tot inconvenient. A hores d'ara no toca. Ara és el moment de l'espectacle. El que es viu a les portes del castell de Windsor, o del Palau de Buckingham, on són gairebé més nombrosos els periodistes que difonen urbi et orbi la tristor de la família reial, i presumptament de tot un poble, que no pas els que volen mostrar el seu dolor. Com anomenar-los? Curiosos? Frics? Passavolants? Què dir de la BBC, que ha embogit amb una programació per terra, mar i Twitter, per demostrar que l'Imperi encara existeix, com si The Crown no fes prou servei?

A primera hora del matí, abans de pujar al tren cap a Windsor, aquest periodista parlava amb el Joseph, un veí, de 81 anys. A la pregunta de què sentia per la mort del príncep, la resposta era molt simple: "Pena. Perquè he recordat quan el meu pare em va portar a veure la desfilada el dia que es va casar la reina, i els vaig poder veure perquè m'agafava a coll". Tenia 8 anys.

Probablement el seu testimoni és la millor síntesi d'un sentiment que no puc entendre però que és ben humà, i per això és del tot respectable. Una altra història és la BBC i el deliri dels mitjans. O causa i conseqüència.