Westminster, un palau sense controls d'alcoholèmia

El 2019, últim any d'activitat a plena capacitat del Parlament, els diputats es van beure més de 42.000 ampolles de vi i xampany

Boris Johnson, en la visita a un pub de la cadena JD Wetherspoon durant la seva campanya per al lideratge del Partit Conservador, en una imatge del juliol del 2019
29/08/2021
5 min

Londres¿Caldria que els diputats del Parlament de Westminster passessin un control d'alcoholèmia abans d'anar als salons de votació? La pregunta no és innocent. Entre riallades, la va formular un famós presentador de la televisió britànica, Jeremy Vine, en el programa que porta el seu nom a Channel 5 en una de les emissions del gener del 2020, abans que la pandèmia acabés amb la vibrant vida social que hi ha. Vine, de fet, recollia una petició del neurofarmacòleg anglès David Nutt, especialista en addiccions i drogues, que considera que ses senyories tenen una permissivitat excessiva en la seva relació amb l'alcohol.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Les dades corroboren el seu criteri. Durant el 2019, als diferents bars, cambres i racons amagats del Palau, els diputats i diputades, els convidats i convidades, a més d'ajudants i staff de tota mena, es van empassar 2,1 milions d'euros en begudes alcohòliques. O, cosa que és el mateix, més de 42.000 ampolles de vi i xampany, 32.000 pintes de cervesa –una pinta és poc més de mig litre–, 9.000 ampolles d'alcohols destil·lats i, perquè no sigui dit, 250 ampolles de cervesa sense alcohol.

Que els números no surten? ¿Massa pocs diners per tant d'alcohol? En qualsevol pub de Whitehall –l'avinguda a tocar de Downing Street i que desemboca a Parliament Square– una pinta de cervesa costa no menys de 4,5 o 5 lliures. Els usuaris dels diferents bars de Westminster paguen bastant menys. El Tresor Públic subvenciona amb 2,7 milions de lliures anuals tot el menjar i la beguda que s'hi serveix. Així, mig litre i escaig d'una lager o d'una stout té un preu de 2,90 lliures, la meitat que a fora dels dominis dels Comuns i Lords.

Keith McDowall, periodista del Daily Mail als anys seixanta i director, durant la dècada dels setanta, del servei d’informació governamental, “un organisme independent que tenia com a missió assessorar el cabinet en matèria de comunicacions”, recordava fa quatre anys a aquest mateix corresponsal que la relació entre polítics, i entre premsa i polítics, es feia, sovint, amb una ampolla pel mig.

Una vintena de bars i salons per beure-hi

Trobades que tenien lloc a la snooker room del Reform Club, on el més habitual era relacionar-se amb parlamentaris laboristes i liberaldemòcrates, no pas conservadors, o als bars i restaurants del palau de Westminster: fins a pràcticament una vintena d'espais. Des del Lord's Bar al Bishop's Bar, el menjador de The Peer, la Peer's Room, la Pugin Room, la Terrace Pavillion, The Stranger's Bar, la Terrace Cafeteria, The Thames Pavillion, The Speaker's State Rooms, The River Restaurant, Bellamy's, The Debat, la sala del Jubileu, la sala Churchill, la sala Cholmondeley, la sala Barry, la sala Home, el cafè Jubileu, The Atlee Room, la Millbank House Cafeteria o els menjadors de The River i la Moncrieffs (la casa club per a periodistes).

Tant de bar a les cases del Parlament és una herència de la reconstrucció victoriana del palau de Westminster, feta després de l'incendi del 1834. Els diputats de l'època volien instal·lacions que s'assemblessin tant com fos possible als llavors molt de moda, entre l'elit masculina, gentlemen's clubs.

A Westminster impera una cultura de la beguda que és un mirall de la societat a què serveix, i que alhora és deutora de les paraules del Vell Lleó. Perquè aquesta manera de fer política –prou masclista– és també, i en bona mesura, hereva de la frase encunyada per Winston Churchill, o que se li atribueix, i que diu: "Quan un home ha tingut un bon dia, es mereix una copa de xampany; si n’ha tingut un de dolent, la necessita". Churchill es feia portar el Pol Roger a caixes a Downing Street. I tant a la residència del primer ministre com al palau de Westminster, de dies dolents, i de jornades per celebrar, n'hi ha més que els fulls del calendari.

Però, esclar, tot això té un preu. I ofereix imatges de vegades patètiques, de vegades dramàtiques. Entre les patètiques, només cal recordar el lamentable espectacle que va oferir el ja aleshores primer ministre Boris Johnson durant la campanya electoral del 2019 en un acte a Irlanda del Nord. No només va mentir sense embuts en tot allò que deia sobre el pacte del Brexit, el protocol nord-irlandès, i que ara té unes conseqüències evidents, sinó que presentava un aspecte molt més que engatat. Les xarxes socials, entre altres les d'un dels corresponsals a Belfast de la BBC, se'n van fer prou ressò.

Entre les conseqüències, dramàtiques fins al final, dels efectes de la beguda en la classe política hi ha el cas paradigmàtic de Charles Kennedy, líder dels liberaldemòcrates des del 1999 fins al 2006. L'1 de juny del 2015 va morir per complicacions derivades de la seva addicció. Entre els molts episodis que va protagonitzar un és ben conegut, i està prou documentat, en què durant un debat sobre la llei de pressupostos Kennedy es va orinar a sobre i el van haver de tancar al seu despatx per evitar que entrés a la Cambra dels Comuns amb les humitats de la seva malaltia deixant-ne constància. La pèrdua del seu escó en les eleccions del 2015 va precipitar la seva mort, un destí escrit perquè es movia en un ambient en què la feblesa és molt mal vista i en què les aparences són molt més importants que la realitat.

Ampolles de 4.000 euros

Un dels personatges que ha deixat millor constància d'aquesta cultura de l'alcohol a Westminster ha sigut l'exdiputat conservador Alan Clark en els seus dietaris. Sense embuts, hi recollia com abans d'una sessió parlamentària quan encara era un aprenent de bruixot als passadissos del poder podia tastar diferents ampolles de vins excel·lents fins a trobar-se "una mica confús". Hi escriu en el segon volum: "Vam obrir la primera ampolla d'un Chateau Palmer del 1961 [el preu en una botiga pot arribar als 4.000 euros]. Llavors, per comparar, una del 75 [220 euros], per tornar al 61 amb un Chateau Pichon-Longueville [720 euros] realment deliciós".

De casos com el que explicava Clark n'hi ha centenars. I les baralles fruit de l'alcohol no són estranyes, doncs, tot i que no pas habituals. Però el 2013, al diputat laborista Eric Joyce se li va prohibir beure al Parlament després de ser condemnat per haver atacat un altre col·lega conservador a l'Stranger's Bar, territori més habitual dels vermells més que no pas dels blaus. L'alcohol al Parlament també s'ha associat, com a la resta de la societat, a episodis d’assetjament sexual.

Ha sigut Alastair Campbell, excap de comunicacions de Tony Blair entre el 1994 i el 2005, qui ha parlat més obertament de la qüestió, també en els seus dietaris, insistint en la idea que el Regne Unit té "un problema amb l'alcohol", com ell mateix el va experimentar durant més d'una dècada i mitja, a partir de la primera borratxera, a Escòcia, "una nit de Cap d'Any, quan només tenia 13 anys".

Les dades l'avalen. Al Regne Unit, 1,6 milions de persones són considerats bevedors problemàtics però només 108.000 reben tractament contra l'addició. Anualment, però, 1,2 milions de persones són admeses en hospitals per problemes relacionats amb l'alcohol. Westminster, territori sense gaires controls d'alcoholèmia, no sembla gens diferent de la resta del país.

stats