Westminster assesta una derrota a May i pren el control del Brexit

LondresEl Parlament britànic va prendre ahir el control del procés del Brexit aprovant una moció (329 vots a favor i 302 en contra) que demà, excepcionalment, i per un dia, permetrà als diputats presentar mocions amb diferents alternatives per intentar trobar una fórmula de consens que li permeti sortir del laberint en què es troba. La fórmula dels vots indicatius podria definir, finalment, quin ha de ser el rumb del Brexit. La derrota del govern per 27 vots, gràcies a una moció presentada per un diputat conservador, és una nova bufetada a l’autoritat de Theresa May, que ja està prou desfeta.

Tres secretaris d’estat van dimitir instants abans d’aquesta votació per poder pronunciar-se contra la disciplina imposada pel partit. En total, trenta diputats conservadors van rebel·lar-s’hi en contra. L’única bona notícia de la nit per a May va ser el refús d’una tercera moció que hauria facilitat encara una votació final de la cambra a set dies del Brexit per ratificar el no acord o per demanar una altra pròrroga.

Però encara que el Parlament va prendre ahir el control sobre el caòtic procés del Brexit, en el cas que els diputats arribin a un acord majoritari -una suposició que no té en compte que durant dos anys no s’ha aconseguit de cap manera- el que surti a les votacions indicatives de demà no és legalment vinculant per al govern. Theresa May, a més, va aclarir que si l’acord a què s’arribés no encaixés en el programa electoral conservador, no l’aplicaria.

El xoc institucional passaria a ser més greu del que ja és, i probablement l’única sortida seria la convocatòria d’unes eleccions generals. Aquesta alternativa la va apuntar diumenge el ministre del Brexit, Steve Barclay, i ahir també ho va fer el fiscal general, Geoffrey Cox. Fins i tot ho va insinuar Theresa May.

Perquè embolicant la troca fins al paroxisme, la premier va aconseguir dir una cosa i la contrària des de la tribuna d’oradors, i encara introduir un nou concepte per a l’argot del serial, del qual es pot deduir la possibilitat dels comicis. Així, després de recordar que “el resultat per defecte, en cas de no acord, és sortir-ne sense”, va dir que “a menys que [el Parlament] no ho sancioni [explícitament], el no acord no passarà; el no Brexit no pot no passar, i el Brexit lent, que estendria l’article 50 més enllà del 22 de maig, no és el Brexit que aconseguirà ajuntar els britànics”. L’expressió “Brexit lent” va aparèixer com una amenaça velada als opositors al seu pla, i es pot resumir en l’alteració de la feixuga fórmula “O el meu acord, o cap acord” per la nova “O el meu acord, o una pròrroga llarga”. La setmana passada May va assegurar que en cap cas pilotaria ella mateixa després del 30de juny aquesta pròrroga, que conduiria necessàriament a la participació a les eleccions europees i a la celebració d’unes generals.

D’altra banda, el que ahir va quedar clar és que la decisió sobre el seu acord de divorci de moment es farà pregar, ja que May també va deixar molt clar que, mentre no consideri que compta amb els suports necessaris perquè el pacte signat amb la Unió s’aprovi, no té intenció de tornar a sotmetre’l a votació.

I, ara per ara, no només els brexiters més radicals continuen refusant-lo, sinó també els socis nord-irlandesos del DUP. A May no li va servir de res una conversa telefònica que va mantenir ahir al migdia amb la cap del partit, Arlene Foster, a la qual va demanar, un cop més, que s’hi sumés. Foster s’hi va negar. Hores després, des de la tribuna del Parlament, May amenaçava implícitament el DUP amb imposar un seguit de lleis des de Westminster, necessàries per completar el Brexit, atès que fa més de dos anys que no hi ha govern a l’Ulster.

La caiguda de Singapur

L’espectacle d’hores de debat estèril i esgotador a la Cambra dels Comuns va arribar ahir a nivells d’exasperació que no s’havien vist mai en gairebé dues dècades. Una vegada i una altra la primera ministra va evitar respondre a cap de les preguntes que la posaven entre l’espasa i la paret, tant les que li feien des de l’oposició com -encara més greu- les de la bancada pròpia.

Va ser el diputat tory brexiter Crispin Blunt el que li va etzibar la invectiva més dura, tot i que va ser d’una pompositat més pròpia del Westminster del segle XIX, quan el Regne Unit dominava els mars i era la potència hegemònica, que no pas del XXI. Ahir, de fet, va sonar ridícula.

En tot cas, en relació amb la pròrroga a la Unió que May va demanar fins al 30 de juny, però que Brussel·les només va acceptar fins al 22de maig condicionada a l’aprovació del pla de sortida abans del 12d’abril, o a la presentació aleshores d’un d’alternatiu, Blunt va assegurar que l’acceptació de les condicions de la UE, i el fet d’haver descartat la sortida sense acord en la seva declaració, “representa la rendició d’un líder britànic més vergonyosa des de la de Singapur el 1942”, amb referència a la caiguda de la colònia a mans dels japonesos durant la Segona Guerra Mundial.

Downing Street va sortir a correcuita poc després que May acabés la primera intervenció de la tarda a la cambra per insistir en el que ja havia dit, però que Chris Blunt no va voler escoltar: que “la posició legal per defecte continua sent la de sortir de la UE, amb acord o sense”. May, doncs -i la Unió n’és perfectament conscient-, continua jugant amb foc i amb la possibilitat de cremar-se encara que sigui per accident.

Plans de contingència per a empreses catalanes

El govern català ha activat un pla per minimitzar els efectes del Brexit en les empreses catalanes. La Finestreta Brexit preveu assessorament gratuït per buscar alternatives o nous socis, donar suport a la diversificació de mercats o impulsar jornades de formació a Catalunya. El pla permetrà a les empreses accedir a una web per fer una autodiagnosi de l’impacte al qual poden estar exposades i rebre recomanacions per desenvolupar un pla de contingència. Fins a 3.374 empreses catalanes exporten al Regne Unit, 5è soci comercial de Catalunya, amb un valor de 3.926 milions d’euros. La importació va pujar un 12% el 2018, fins als 2.829 milions d’euros. I 461 empreses catalanes hi tenen filial.