May s’ofereix en sacrifici ritual a canvi del Brexit

LondresDia històric i histèric ahir al Palau de Westminster. Mentre els diputats britànics prenien el control de l’agenda del Parlament per primer cop en tres segles i debatien possibles alternatives per endreçar el monumental caos del Brexit, l’encara primera ministra, Theresa May, pujava a l’altar dels sacrificis rituals. En una reunió amb el seu grup parlamentari va oferir el seu cap a canvi del suport incondicional del partit per aconseguir aprovar el pla de retirada de la Unió Europea (UE) pactat amb Brussel·les l’any passat.

May admetia implícitament que havia perdut la batalla amb els radicals tories. Però, ara mateix, no té cap garantia, més aviat tot al contrari, de comptar amb prou diputats, propis i estranys, per enllestir el Brexit. De moment, el sacrifici és estèril i l’anunci que ha fet sembla un altre enorme error de càlcul. La nova humiliació d’ahir va ser doble.

Entre altres raons perquè a última hora els nacionalistes nord-irlandesos del DUP –que tenen deu vots clau– van assegurar que no donarien suport al seu acord a causa de la salvaguarda sobre la frontera irlandesa del pacte amb la UE, perquè suposa una “inacceptable amenaça contra la integritat del Regne Unit”. I sense el DUP a favor, Jacob Rees-Mogg, ultra brexiter que al matí havia assegurat que, malgrat tot, votaria per May si els nord-irlandesos s’hi sumaven, i que després de sentir l’oferta de renúncia assegurava que acceptaria el que dies enrere era inassumible, rectificava i deia que optava pel no.

A més, cinc partidaris tories d’un segon referèndum no votaran mai per l’acord de May. I, faci el que faci Rees-Mogg, entre vint i trenta dels brexiters més radicals tampoc.

Tot i així, poc després del compromís de May –“Quasi entre llàgrimes”, segons un dels diputats presents a la reunió– alguns dels pesos pesants conservadors informaven el món que doblegaven la fins ara resistència numantina que havien presentat, amanida fins ahir amb una retòrica inflamatòria, populista i irresponsable. Entre els Judes que havien qualificat el pacte amb la UE de rendició ignominiosa hi ha l’exministre Boris Johnson –que espera el moment oportú per entrar a Downing Street– i Ian Duncan Smith, exlíder tory a qui la premsa britànica atribueix la coreografia de l’adeu, pactat diumenge en la reunió que van mantenir a Chequers, la residència de camp de la premier, Theresa May i els seus botxins. “He sentit clarament l’ambient del grup parlamentari –va dir la primera ministra adreçant-se al grup parlamentari–. Sé que hi ha el desig d’un nou enfocament i un nou lideratge per a la segona fase de les negociacions del Brexit, i no m’interposaré en aquest camí. Estic disposada a deixar el càrrec abans del que pretenia per fer el que és adequat per al nostre país i el nostre partit. Us demano a tots que doneu suport a l’acord perquè puguem completar el nostre deure històric: complir la decisió del poble britànic i deixar la UE de manera ordenada”.

Sense el DUP és impossible, però amb els nord-irlandesos també seria difícil. Fins a l’extrem que caldria la participació d’una colla de laboristes de circumscripcions favorables al Brexit. Amb tot, la possibilitat que l’hereu de la premier pugui ser l’exministre del Brexit, Dominic Raab, o Johnson, fa impossible la col·laboració.

A més del resultat de les votacions indicatives, l’altra gran bomba del vespre la va llançar l’speaker de la Cambra dels Comuns. Després d’anunciar les mocions que es votarien, John Bercow va recordar el que havia dit feia deu dies: que no permetria una tercera votació del pla de divorci de May sense “canvis substancials”. I va anar més enllà quan va afirmar que no toleraria que s’utilitzés cap estratagema reglamentari per esquivar el dictamen.

És en aquest punt que l’embolic impossible del Brexit s’entortolliga amb la convenció més arcana de Westminster. Tradicionalment, segons una norma que es remunta al 1604, una mateixa moció no es pot votar dues vegades si el text és exactament igual i ja ha estat rebutjada amb anterioritat.

Per salvar la tradició, el govern pot portar a la cambra una altra moció que aplani el camí. Però Bercow va anunciar que havia instruït els funcionaris per no acceptar-ne cap amb aquesta finalitat. Legalment ho pot fer perquè el seu poder i capacitat de maniobra en la tradició parlamentària britànica no escrita és enorme. La mesura és molt polèmica, però Bercow sembla decidit a fer prevaldre la voluntat del Parlament.

Fa 30 mesos, quan May va ser coronada, en cinc segons va resumir la llavors futura acció del seu govern: “Brexit vol dir Brexit i farem que sigui un èxit”. A 24 hores del que havia de ser el dia D, l’èxit és una crisi com la de Suez (1956) però a càmera lenta i molt més devastadora. Un detall: ahir a última hora 105 tories van votar contra l’ajornament del 29 de març al 22 de maig. Un altre gran èxit de May.

Cap proposta de solució no supera la majoria absoluta

Cap de les vuit mocions que es van sotmetre ahir als anomenats vots indicatius no van aconseguir superar el llindar de la majoria absoluta. Amb tot, dues van obtenir uns números prou acceptables. La moció presentada pel diputat més veterà de la Cambra dels Comuns, Kenneth Clarke, a favor d’establir una unió duanera amb la Unió Europea, va aconseguir 264 vots a favor i 272 en contra, una diferència de només vuit vots. La moció que va quedar en segon lloc va ser la que va tirar endavant la diputada laborista Margaret Beckett, favorable a celebrar un referèndum confirmatori sobre qualsevol acord a què arribi el Parlament. La proposta de Beckett va obtenir 268 vots a favor per 295 en contra, una diferència negativa de 27. Per contra, el no acord va ser rebutjat per 240 vots. La incògnita ahir al vespre era saber si aquest procés continuarà dilluns, com és la voluntat dels diputats de segona fila que l’han promogut. Per fer-ho, hauran de tornar a guanyar una moció que els atorgui un cop més el control de l’agenda del Brexit. Mentrestant, la incertesa i la crisi creixen minut a minut.