El wahhabisme saudita, font d’inspiració de l’Estat Islàmic

TunisEn una societat en què es fan execucions públiques per decapitació i els llibres de text qualifiquen els cristians o jueus d’“infidels”, no és d’estranyar que molts joves exhibeixin actituds intolerants. Tampoc ho és que la violència contra les dones sigui rampant, quan ni tan sols tenen el dret de treballar sense el permís del pare o el marit. La descripció no correspon a Raqqa, la capital de l’autoproclamat califat de l’Estat Islàmic o Daeix, tot i que podria perfectament ser-ho. Es tracta de l’Aràbia Saudita, un estret aliat d’Occident des de fa dècades.

“La religió oficial és el wahhabisme, una interpretació molt extrema de l’islam que no respecta les persones d’una religió diferent, o fins i tot els musulmans que segueixen una altra branca de l’islam”, explica Khalid Ibrahim, director de Centre del Golf pels Drets Humans, situat a Beirut. “El règim saudita és el més repressiu de tota la regió”, afegeix, i recorda que està prohibit fins i tot establir organitzacions de drets humans, i que els activistes en aquest àmbit, com Mohammed al-Qahtani, han rebut severes penes de presó pel sol fet de defensar la causa a les xarxes socials.

L’estat saudita és fruit de l’aliança entre la dinastia dels Saud -que van batejar el reialme amb el seu propi nom- i els clergues del moviment wahhabita, que fa una lectura literal i ultraconservadora de l’Alcorà. D’acord amb el seu pacte, els Saud van fer del wahhabisme la religió del nou país a canvi que el clergat legitimés la seva autoritat.

Després del boom del petroli dels anys setanta, que va convertir l’Aràbia Saudita en un dels països més rics del món, Riad va començar a exportar a tot el món islàmic unes idees puritanes que fins llavors eren quasi exclusives de les tribus nòmades de la península Aràbiga. De la fusió entre l’ultraconservador wahhabisme i l’islamisme contestatari dels Germans Musulmans a Egipte va néixer el jihadisme. Per això, sobretot en qüestions de moral social, el wahhabisme és font d’inspiració de grups com Al-Qaida i l’EI.

“A l’Aràbia Saudita les dones som considerades menors d’edat tota la nostra vida, i necessitem el permís d’un familiar, el pare, el marit o fins i tot el germà petit, per poder treballar, viatjar o estudiar a la universitat”, lamenta per telèfon una activista des de l’est del país, bastió de la minoria xiïta, que prefereix mantenir-se en l’anonimat per raons de seguretat. És sabut que les dones saudites ni tan sols poden conduir cotxes. Només als territoris controlats per grups jihadistes la dona pateix unes discriminacions semblants. Així mateix, els dos territoris comparteixen l’aplicació d’execucions públiques basant-se en interpretacions religioses.

“Les diferències ideològiques entre l’EI i el wahhabisme són petites. Si el govern saudita es comporta diferent és perquè, com a estat, ha d’actuar de manera pragmàtica per defensar els seus interessos”, sosté l’investigador Ali al-Ahmed, de l’Institute for Gulf Affairs dels EUA. Per exemple, el concepte saudita de jihad és més restrictiu.

Aquesta concomitància ideològica alimenta les sospites que el govern saudita podria haver finançat grups jihadistes, ja sigui directament o fent els ulls grossos a les transferències d’homes de negocis o grups religiosos. Fins ara no hi ha cap evidència pública d’aquesta connexió. Ara bé, en un e-mail escrit el 2014, l’ex secretària d’Estat Hillary Clinton al·ludia a fonts d’intel·ligència occidentals per afirmar que Qatar i l’Aràbia Saudita “proporcionen ajuda financera i logística de manera clandestina a l’EI i altres grups sunnites radicals”. Si bé Riad persegueix les cèl·lules jihadistes al seu territori, ha ofert suport a milícies armades hostils als governs de Síria i l’Iraq.

Mesures cosmètiques

Tot i que des de l’arribada del rei Salman, el gener del 2015, s’ha produït alguna reforma política, com la concessió del dret de vot a les dones en les eleccions municipals, l’oposició les considera mesures cosmètiques. “La repressió pels delictes d’opinió és pitjor ara que amb l’anterior monarca, Abdal·lah. Un amic va rebre una condemna de sis anys per una simple piulada a Twitter en defensa de les llibertats individuals i la tolerància”, apunta l’activista anònima. “Amb el nou rei han augmentat les penes de mort i fins i tot s’han tallat els ponts de diàleg amb els xïites, que no podem ser directors d’escola, i ja no diguem càrrecs com el d’ambaixador”, rebla.

De moment, l’única esperança de l’oposició és que la caiguda del preu del barril de petroli faci créixer el descontentament popular i forci el règim a fer reformes. Tanmateix, davant l’absència d’estructures independents en l’atemorida societat civil, com partits polítics i sindicats, el malestar no troba vies de canalització. I amb els tentacles dels censors estesos a les xarxes socials, ni tan sols Facebook pot esdevenir l’alternativa que va representar per als joves de la plaça Tahrir del Caire el 2011.

Transformació econòmica

L’àmbit econòmic és l’únic en què Riad sembla interessat a introduir reformes. Mohamed bin Salman, l’audaç fill del rei, va presentar fa un any la iniciativa Visió 2030, que té com a objectiu transformar l’economia del país per evitar que continuï depenent del petroli. El pla inclou vendre bona part de les accions d’Aramco -la companyia nacional de petroli-, reduir el nombre de funcionaris, augmentar el dels treballadors saudites en detriment dels estrangers, adequar la formació a les necessitats del mercat i desenvolupar el sector privat invertint en indústries clau com el turisme.