Wafa Abdul Fatah: “A la guerra del Iemen només hi ha perdedors”

Wafa Abdul Fatah Ismail, de 47 anys, no renuncia a tornar al Iemen des del seu exili a Alemanya. L’advocada assegura que l’esperit de la revolució del 2011 continua viu entre els joves, i malda per despertar les consciències sobre la crisi humanitària que pateix el seu país.

400.000 criatures amb desnutrició crònica i una guerra que no sembla que hagi de tenir fi. Què s’ha de fer per portar la pau al Iemen?

Demanem que la comunitat internacional intervingui per aturar la guerra, garantir l’ajuda humanitària d’emergència i obrir una nova negociació. Cal una reconciliació nacional i una solució política sobre la base que no hi hagi ni vencedors ni vençuts. En aquesta guerra només hi ha perdedors i el poble en paga el preu. Patim el pitjor desastre humanitari del segle XXI. Guerra, misèria, fam, un bloqueig per terra, mar i aire de l’aliança encapçalada per l’Aràbia Saudita. A la guerra del Iemen només hi ha perdedors i els que paguen un preu més alt són els civils.

Vostè va formar part del Consell de Diàleg Nacional que semblava que podia portar la pau. Però no va funcionar.

Es tractava de fer una transició pacífica del poder entre el president Ali Abdul·lah Sàleh (derrocat a la revolució del 2011) i el vicepresident Abd Mansur al-Hadi. El Consell va aconseguir un gran consens sobre un projecte de Constitució en què no hi havia vencedors ni vençuts i que recollia avenços importants en matèria de llibertats, com la igualtat de la dona. Però el moviment secessionista del sud va demanar la federació de dos estats i Al-Hadi s’hi va negar. Va dissoldre el govern que s’havia acordat amb la participació de tots els partits, inclosa l’oposició i les associacions de dones i joves. Va començar la guerra, i el setge dels houthis al palau presidencial el va portar a fugir a Aden. L’Aràbia Saudita va constituir aleshores l’aliança de 16 països amb dos objectius: restituir el president Al-Hadi i acabar amb els houthis. I portem tres anys de guerra i això no ha passat.

El Iemen és un terreny de batalla entre l’Aràbia Saudita i l’Iran.

L’Aràbia Saudita tem l’expansió de l’Iran: consideren que els houthis són la mà de Teheran i per això volen liquidar-los. Però els houthis també són part del poble iemenita. Abans al Iemen no hi havia diferències entre xiïtes (houthis) i sunnites: Riad i Teheran les han fomentat.

Tot i la dimensió del desastre humanitari, és una guerra oblidada.

Hi ha pressions de l’Aràbia Saudita per intentar que el tema del Iemen quedi a l’ombra. Tenim informes de l’Unicef, la Unesco, HRW, MSF, la Mitja Lluna i la Creu Roja, sobre la utilització de bombes de dispersió, hi ha condemnes contra l’Aliança però els saudites sempre aconsegueixen tapar-ho. També pressionen les ambaixades per no donar visats als refugiats iemenites: només Egipte els accepta. Altres països com Suècia i Alemanya, o els Estats Units i la Gran Bretanya, els deneguen sistemàticament.

Què queda de la revolució del 2011?

Els joves mantenen l’esperit de la revolució del 2011 i consideren que és l’única solució per al canvi al Iemen. Jo també penso que és la solució, però amb la guerra la gent no en té ni per menjar. Fa poc es va celebrar el setè aniversari de la revolució i en algunes zones com a Taiz hi va haver manifestacions importants. En canvi a Sanà, sota el control dels houthis, es considera que la revolució va ser el setembre del 2014, quan els rebels van ocupar la capital i van foragitar el president Abd Mansur al-Hadi. Al sud no reconeixen cap revolució, perquè lluiten per la recuperació de l’estat del sud.

De fet el país mai ha arribat a estar unificat.

El 1990, amb la unificació, no hi va haver cap tipus de visió de futur ni es van establir estructures. Les diferències entre els règims del sud i del nord no es van arribar mai a superar: al sud hi havia un sector públic fort, indústria i institucions estatals funcionals, i en canvi al nord l’estat era molt dèbil. La revolució del 2011 la van protagonitzar els joves tant al nord com al sud i aquí va ser on l’Aràbia Saudita va intervenir per frenar la revolució.

¿Té esperança que la llibertat i la justícia social arribin algun dia al món àrab?

El que se’n surt millor és Tunísia. Líbia està destruïda, Egipte continua patint i crec que el principal problema són els corrents islamistes. Quan els Germans Musulmans de Mursi van arribar al poder van trencar l’aliança amb tots els altres actors que havien participat en la revolució. L’islam polític sempre intenta acaparar el poder. Però al Iemen qui va fer fracassar la revolució van ser les ingerències estrangeres, com ha passat a Síria.

Europa té por: del Daeix, dels refugiats...

Els refugiats que fugen de la guerra busquen seguretat i tranquil·litat. El Daeix és una tragèdia mundial. Està molt bé que els pobles europeus acullin els refugiats perquè puguin fer una aportació positiva a les societats on han arribat. Un jove iraquià ha resolt un problema matemàtic que feia 300 anys que no trobava solució. N’hi ha molts com ell: només necessiten un entorn segur.