Vuitanta-dos països més joves que jo
Ara fa poc he fet 25 anys com a periodista de política internacional. No vaig tenir festa sorpresa ni vaig bufar espelmes a casa. Aquella nit em vaig limitar a alçar la copa de vi en solitari i vaig repassar en silenci les coses viscudes i els episodis històrics que he contemplat. Dels primers no en vull parlar, ja vaig buidar-los a Secrets de guerra . Dels segons, bé... impossible oblidar aquella nit d'emocions amb la caiguda del Mur de Berlín, o l'arriada de la bandera soviètica al Kremlin, sense fanfàrria, després de 70 anys de pugna ideològica i militar amb Occident. Banderes velles...
I banderes noves. En aquests 25 anys han nascut nous estats sobirans. El primer va ser Namíbia, protectorat de la República Sud-africana. El país va arribar a la independència el 1990 per la descomposició del règim d'apartheid i la victòria militar de la guerrilla local amb el suport de Cuba. Aquell mateix any, Estònia, Letònia i Lituània se separaven de l'URSS. L'exèrcit va mirar d'impedir-ho, especialment en territori lituà. La repressió va fer 14 morts i centenars de ferits. De seguida es van separar la resta de Repúbliques soviètiques. Armènia i l'Azerbaidjan van arribar a la independència després de mesos de matances de civils mútues i una guerra de conquesta. Geòrgia també va tenir una separació traumàtica, com el Tadjikistan: 50.000 morts.
La Federació Iugoslava es va desfer durant la dècada dels noranta. Excepte Macedònia i Montenegro, cada país nou va pagar la seva sobirania amb morts: Eslovènia (62), Croàcia (20.000), Bòsnia (100.000 i un intent de genocidi) i Kosovo (10.000 i 200.000 desplaçats).
Txecoslovàquia es va escindir de manera consensuada el 1993, un exemple poc habitual, desafortunadament. Aquell mateix any naixia un nou estat africà: Eritrea. Enrere quedaven 30 anys de guerra d'alliberament contra Etiòpia i més de 150.000 morts. El Timor Oriental ho va aconseguir després de dècades de lluita anticolonial, primer contra Portugal i després contra Indonèsia. El territori va perdre una quarta part de la població. L'últim país a independitzar-se ha estat el Sudan del Sud, l'any passat. És el que ha hagut de fer el recorregut més llarg i el que ha pagat el preu més alt: 55 anys de conflicte amb el nord i 2,5 milions de morts.
Independència amb armes
25 estats nous en 25 anys. La meitat van aconseguir la plena sobirania enfrontant-se militarment a una potència colonial o a un estat matriu. D'aquests n'hi ha dos que són a la Unió Europea (Eslovènia i Lituània) i un més que s'hi incorporarà aviat: Croàcia. Si ampliem el període per exemple 50 anys (la meva edat), la xifra de països nous és de 82. De tots aquests, la majoria van assolir la independència amb una arma a les mans.
Ara a Brussel·les hi ha gent que adverteix (no sé si de manera voluntària o forçada) que una Catalunya independent no ingressarà automàticament en la Unió Europea. Certament les xifres confirmen que alguna cosa no funciona en el sistema de valors de les organitzacions internacionals. Es demostra que l'únic argument absolutament incontestable, rotundament innegable, per ingressar al club de les nacions sobiranes és el de la força. La veu del poble, expressada lliurement i de manera democràtica, sembla un requisit de poc pes moral. Forma part del cromosoma de les relacions internacionals: propugnar el consens però cedir davant dels faits accomplis .
