Els milionaris de Vladímir Putin al Londres de Boris Johnson

LondresLondres és el centre del món per blanquejar diners. Si més no ho era abans de l’apagada general. Després probablement també ho serà, però a hores d’ara és difícil de predir els canvis que es produiran arran del sotrac de l’economia global.

De fet, aquests dies, i des de dimarts, la City és una ciutat fantasma, com la immensa majoria de les grans capitals del planeta.

Tradicionalment, però, s’hi concentren els millors serveis financers i les seus dels despatxos globals d’advocats. Anant junts de bracet fan -o feien- una feina impagable per als evasors legals d’impostos, els que aprofiten els buits de la legislació per estalviar-se deures amb la societat, i que després es tradueixen en comissions i favors polítics. Despatxos amb exèrcits de comptables experts que fan i desfan entre ells i des de les seus que tenen escampades per tot el món, i que sempre inclouen llocs com les illes Caiman i altres paradisos fiscals.

Londres, de fet, “ha esdevingut la jurisdicció ideal per a una classe de cleptocràcia [el govern dels lladres o dels corruptes] en què aquests criminals poden blanquejar els seus diners”, ha comentat a l’ARA recentment la diputada laborista Margaret Hodge, presidenta de la comissió parlamentària de comptes públics, que sotmet a escrutini les despeses de l’administració britànica.

Companyies pantalla

Es poden treure moltes conclusions a partir de les dades que facilita la diputada. Entre d’altres, que cada any es blanquegen a través del Regne Unit 111.000 milions d’euros, segons l’Agència Nacional del Crim. “Una xifra conservadora que equival al 4% del producte interior brut (PIB) del país. I sabem que des de Rússia l’última dècada s’hi han blanquejat al voltant de 77.000 milions”, deia Hodge.

Com? Bàsicament amb la compra d’entre 85.000 i 95.000 propietats de luxe amb companyies pantalla situades en paradisos fiscals. Un dels efectes ha estat que mentre a tot Londres la població creixia, a Westminster o Kensington i Chelsea -els districtes centrals- la població ha caigut. S’han comprat grans mansions però no hi viu ningú.

Qui fa aquestes operacions? Els cleptòcrates. Russos, però també d’altres comunitats nacionals. Els russos, enlluernats per Londres i els seus atractius, han aprofitat les connexions o els negocis fets a l’ombra i amb els favors de Vladímir Putin per “comprar un habitatge exclusiu i establir-se al país, patrocinar art o esport, fer donacions a partits polítics, guanyar influència i reputació i pressionar finalment el govern en benefici propi”.

Qui ho denuncia? En conversa també amb l’ARA, ho afirma Roman Borisòvitx, exbanquer a Wall Street i ara activista dedicat a investigar com el mercat immobiliari del Londres més exclusiu és una peça clau per blanquejar el diner negre global.

Borisòvitx és amic d’Aleksei Navalni, l’opositor més destacat del tsar Putin, que fa una dècada que combat la corrupció de Moscou. A Londres Borisòvitx fa de lobi per canviar la legislació britànica i intentar que sigui impossible o molt difícil el blanqueig de capitals a canvi de totxo de luxe, o d’art o de futbol.

La diputada Hodge diu també que el sistema legal del Regne Unit és molt permissiu. “Tenim una regulació molt feble i una força policial extraordinàriament feble per fer-la complir”. El control de les empreses al Regne Unit és tan pobre que la Company House, l’equivalent al Registre Mercantil, “seria capaç d’admetre una sol·licitud que assegurés que el Palau de Buckingham és propietat de Mickey Mouse”, ironitza Hodge.

Qui forma l’elit de la cleptocràcia russa que s’ha instal·lat a Londres? Entre d’altres, Liubov Txernúkina, la donant més generosa de la història política del Regne Unit. “Va pagar 150.000 euros pel que podem anomenar el plaer de sopar amb l’aleshores primera ministra, Theresa May, l’abril del 2019. No un sopar a dos, sinó amb sis membres més del govern”, apunta també a aquest corresponsal el doctor Andrew Foxall, director d’investigació del Russia & Eurasia Studies Centre de la Henry Jackson Society, un think tank neoconservador dedicat, especialment, a l’estudi de la política exterior britànica.

Liubov Txernúkinaés propietària de l’esplendorosa mansió situada al número 1 de Cambridge Gate, just al davant de Regent’s Park, una de les zones més exclusives de Londres, on el desembre passat es va vendre un pis de quatre habitacions per 8,4 milions d’euros. El sopar amb May no va ser ni la primera ni l’última donació de Txernúkina.

L’última setmana d’aquest febrer va pagar 50.000 euros per jugar a tenis amb el primer ministre, Boris Johnson, i amb Ben Elliot, actual president del Partit Conservador. Segons la informació oficial de la Comissió Electoral, Txernúkina ha lliurat als tories 1,76 milions d’euros en els últims vuit anys.

Qui és realment Txernúkina? Des del 2007, la dona de Vladímir Txernúkin, que als anys 90 era empleat del VEB, un banc estatal rus amb estrets vincles amb el servei d’intel·ligència exterior de Rússia, l’SVR. Amb 32 anys, Putin el va nomenar viceministre de Finances, i el 2004 li va concedir l’Ordre d’Honor, un dels reconeixements civils més importants de Rússia.

Un terreny molt relliscós

Però el mateix especialista també admet que “és un terreny molt relliscós”. Hi ha prou franja entre la legalitat i la il·legalitat per “permetre maniobres de tota mena”. Però quan hi ha dubtes sobre la procedència de tots aquests diners -i de molts més- “s’hauria de poder investigar d’on venen”, diu Foxall.

Amb tot, feta la llei, feta la trampa. Les donacions polítiques de Liubov Txernúkina no són il·legals perquè ja té la nacionalitat britànica. En cas contrari, l’acceptació per part del Partit Conservador hauria sigut un delicte. Però si tens diners, o molts diners, al Regne Unit es pot aconseguir la nacionalitat ràpidament i fàcilment. Els visats d’or costen 1,12 milions d’euros. Entre el 2008 i el 2015, 3.000 persones van obtenir el passaport britànic per aquesta via. El 23% eren russos, segons l’ONG Transparència Internacional. “El govern autoritzava els visats però ningú no investigava d’on procedien els diners”. L’any passat es va canviar la llei i ara, si més no, els bancs han de confirmar per carta que s’ha fet una investigació prèvia sobre els ingressos abans que les autoritats concedeixin el passaport. Que ho facin, però, és una altra història.

No gaire lluny d’on viu Liubov Txernúkina, a 200 metres, dos minuts a peu, al número 20 de Park Square East, hi ha la mansió d’Alexandr Lébedev, exagent del KGB i propietari del diari Evening Standard, del qual és editor l’exministre d’Economia de David Cameron, George Osborne. L’endemà de la victòria electoral de Johnson, el 13 de desembre de l’any passat, el primer ministre -ara autoaïllat a l’11 de Downing Street per coronavirus- va gaudir de la festa, plena de caviar i xampany, que Lébedev va oferir a casa seva.

Hi ha molts més noms, esclar. Entre d’altres, Aleksandr Temerko, nascut a Ucraïna i vinculat a la indústria de l’armament russa, ara amb una gran propietat a Belgravia. O Arron Banks, el mecenes més important de la història política del Regne Unit, casat amb la filla d’un alt funcionari del Kremlin i gran donant de la campanya del Leave en el referèndum del Brexit. La setmana que va pronunciar-se a favor de sortir de la Unió Europea va mantenir diverses reunions amb l’ambaixador rus a Londres.

La pandèmia ho ha capgirat tot, esclar. Però el joc rus al Regne Unit s’ha basat “en l’estratègia d’anar col·locant peons en llocs clau de la societat”, conclou Foxall.

Un informe que potser mai no veurà la llum

Poc abans de les eleccions del desembre, el primer ministre, Boris Johnson, tenia al damunt de la taula de Downing Street l’informe parlamentari de la comissió d’intel·ligència i seguretat sobre la intromissió russa a la vida política del Regne Unit.

Johnson es va negar a deixar que, convenientment editat, sortís a la llum abans de la jornada electoral. Després va donar-hi el vistiplau, però encara no s’ha publicat. Des d’aleshores han aparegut filtracions a la premsa britànica sobre el contingut del que els diputats van saber per alguns dels testimonis que hi van intervenir. Per exemple, que el financer Bill Browder va afirmar que Moscou s’havia pogut “infiltrar” en la societat del Regne Unit mitjançant intermediaris britànics ben pagats. Alguns tenien bons “motius per saber exactament què fan i per a qui”, va dir Browder. D’altres “treballen sense voler per als interessos de l’estat rus”. L’objectiu? Desprestigiar els “enemics de Vladímir Putin”. D’acord amb Browder, hi estan implicats polítics conservadors i laboristes i firmes de relacions públiques britàniques.