Professor Ciència Política UabEmmanuel Macron i Marine Le Pen seran els dos candidats que lluitaran per la presidència de la República el 7 de maig. Els sondejos que s’han fet durant la campanya han encertat el resultat: Macron 23,8%, Le Pen 22,5%, Fillon 19,6% i Mélenchon 19%, deien. Segons les previsions dels analistes, Macron tenia un 72% de possibilitats de guanyar, i Le Pen un 62%. Enquestes i previsions han encertat. Macron ha guanyat la primera volta amb el 23,86% i Le Pen passa el tall com a segona força amb el 21,43%.
Dia històric per a la V República
El 23 d’abril del 2017 passarà a la història de la V República. Els dos partits que han configurat la vida política dels últims 60 anys no hi són. La derrota del Partit Socialista (PS) és històrica, només comparable al 5% de la SFIO de Gaston Defferre a les presidencials del 1969. Conservadors-gaullistes i socialistes no seran a la segona volta. Històric.
Dies de reflexió per als conservadors i per als socialistes. Els uns per refer el seu espai, els altres per reflexionar sobre com reconstruir un edifici en ruïnes per una presidència, la d’Hollande, que ha acabat passant factura. Reflexió, a més, que es pot aplicar també als socialistes francesos que formen el grup que podríem anomenar en fase de pasokització.
El PS ha sigut el partit que ha donat més electorat a Macron, un 50%. Manuel Valls i part del grup parlamentari socialista es van posicionar a favor de Macron després de la victòria de Hamon a les primàries.
Un candidat, Macron, que no té un partit com a suport sinó un moviment, En Marxa. Nous temps per a la política centrada més en el candidat i menys en la marca. Un Macron que podria fundar, de les cendres socialistes, el Partit del Progrés.
Segon fet històric: si el 21 d’abril del 2002 Jean-Marie Le Pen va donar la gran sorpresa, 15 anys després la seva filla, Marine, ha intentat ser la líder d’un moviment populista d’indignats que formen una gran família a Europa, on governa en alguns països, i els Estats Units amb Donald Trump. La dada a retenir és que el Front Nacional representa el 20% de l’electorat francès; 1 de cada 5 votants és lepenista. Un partit, el Front Nacional, que va guanyar les eleccions europees del 2014. Un fet que no es recorda des del temps de Poujade i la IV República.
El vot de la crisi
La participació ha arribat quasi al 70% dels inscrits, la dada més elevada en els últims 40 anys. Un 65% de l’electorat ha votat tres opcions de malestar democràtic. Ha sigut un vot contra l’establishment. Macron, Le Pen i Mélenchon representen tres opcions que donen sortida a un electorat cansat de la vella política. Tres moviments no partidaris. Ideològics de centre liberal socialista, d’extrema dreta i d’extrema esquerra. El vot de la crisi del 2008. No és un vot per solucionar el sistema sinó per expressar un malestar de l’electorat. És la rebel·lió dels exclosos i dels desemparats. Els indignats han parlat.
Dues consideracions, a partir dels resultats. En primer lloc, Emmanuel Macron serà el nou president el 7 de maig. Fillon i Hamon han aplicat l’anomenat vot republicà, és a dir, donar suport al candidat per salvar la República enfront d’una candidata que representa tot el contrari dels valors republicans.
En segon lloc, el 4 de juny se celebraran les eleccions legislatives. El president Macron no té un partit, té un moviment, i haurà de construir la seva majoria. Aquí, segurament, el PS destruït el dia de Sant Jordi tindrà molt a dir a favor del nou president. Com a PS o com a gran coalició presidencial de progrés. Valls i els parlamentaris socialistes pro Macron hi tindran molt a dir.
La V República ha entrat en una nova fase. Potser ha tornat als seus orígens fundacionals, quan Charles De Gaulle la va fundar sent president per sobre dels partits i rebent el suport d’un partit que no li era propi. “'Au-dessus de la mêlée'”. Mitterrand va confessar que després de la seva presidència vindrien presidents funcionaris i gestors, però no polítics. Chirac, Sarkozy i Hollande li han donat la raó. Emmanuel Macron pot ser un president amb un nou tarannà però sempre monarquicorepublicà i, per tant, gaullià. François Mitterrand estarà mirant.