Viure a la guerra del Donbass: “Aquí hi venien turistes”

Krasnohorivka (Ucraïna)Uns soldats llisquen corda avall des d’un helicòpter que levita a pocs metres de terra. Ara uns soldats avancen amb blindats per la neu; i ara, trets i morter, i imatges de visió nocturna i de càmeres tèrmiques. Després d’aquesta successió frenètica d’escenes, una invitació a allistar-se a les forces armades d’Ucraïna. L’anunci es projecta diversos cops al tren que va de Kíev al Donbass, enmig de molts vídeos de gatets que són el gruix de la programació del fil visual. Al vagó hi ha un silenci germànic i absolutament ningú porta mascareta. L’última estació és Kostyantynivka. Les vies continuen Donbass endins, però el tren no: la següent estació ja es troba en zona rebel, a l’altre costat de les trinxeres. 

Al voltant de l’estació sovint hi ha soldats que van i venen. A tocar d’un dels accessos, una botiga militar; a l’altra banda de la carretera, botigues, bars i una església; la carretera la creua un pont que cau a trossos. De fet, tot està molt descuidat, menys l’església, impecable i relativament majestuosa, si és que la majestuositat admet graus. 

La ciutat va estar controlada pels rebels durant uns mesos del 2014. “L’artilleria del nostre propi país ens bombardejava, van matar molts civils”. El Vladímir (no és el seu nom real) és botiguer i parla rus, que és l’idioma predominant al Donbass. Sent nostàlgia dels temps de l’URSS: “Des de la independència [d’Ucraïna, el 1991] la gent cada cop viu pitjor. A Bielorússia la gent menja però no pot parlar; doncs aquí és al revés. Les fàbriques han fet fora molts treballadors, i això les que no han tancat”. Tot i que s’entén que tira més cap a Rússia, el focus de la seva ira són els oligarques, ucraïnesos i russos, i per això vol un Donbass independent, una posició minoritària entre aquells que donen suport als rebels.

Malgrat això, la vida (això és: la incapacitat de Kíev per recuperar els territoris rebels i els càlculs de Moscou per no annexionar-los) ha dut les coses a la situació actual, en què un terç del Donbass ha esdevingut independent de facto, tot i que dividit en dues repúbliques: la República Popular de Donetsk i la República Popular de Lugansk. 

Carreteres plenes de controls

Només sortir de Kostyantynivka hi ha el primer check-point de l’exèrcit. Tots els homes han de baixar de l’autobús; les dones i els nens es queden a dins. El control no és gaire estricte i ningú no comprova l’interior de l’autobús. La carretera no està malament del tot, però els amortidors sí, i tot tremola i s’estremeix durant tres hores. El segon control és a Pokrovsk i l’última parada, Kurakhove. Disset quilòmetres a l’est hi ha Marinka, que ja és al front. Només s’hi pot arribar en taxi o en vehicle privat, i amb acreditació. Al front sempre aniré acompanyat per l'Eugen i el Sergiy, els dos oficials de premsa de la brigada desplegada a la zona.

L’antiga caserna de la policia de Marinka s’aguanta dreta de miracle. En estat ruïnós, té impactes de bala i de metralla per tot arreu i un forat enorme en un extrem de la façana. Pertot hi ha pintat en negre una paraula en ucraïnès, МІНИ, que adverteix que l’edifici està ple de mines. Els combatents pro-russos van deixar anar llast abans de retrocedir. Davant la caserna minada, en un parc conviuen tres memorials: als caiguts a la Segona Guerra Mundial, als caiguts a la guerra afganosoviètica i als morts de Txernòbil. L'Eugen assenyala com la tragèdia és el fil conductor de la seva història. A l’altra banda del parc hi ha un edifici abandonat que havia sigut la seu de l’oficina de turisme (“¿Et pots creure que aquí hi venien turistes?”) i una església que, com passava a Kostyantynivka, és l’única cosa que té un aspecte fabulós.

A Marinka hi viuen unes 9.000 persones, 2.000 menys que abans de començar la guerra. No està malament, tenint en compte que alguns pobles del front han quedat buits i que Marinka està a tocar de la ciutat de Donetsk, la zona més calenta des que el conflicte es va refredar. Cada dia hi ha unes 10 o 15 violacions de l’alto el foc al llarg dels 400 quilòmetres de la línia de contacte. L'últim any van morir 80 soldats ucraïnesos en combat; de l’altre bàndol no hi ha dades oficials ni gairebé extraoficials. Sortint del poble en cotxe, una pancarta saluda els que venen en direcció contrària: “Benvinguts a Marinka. Marinka és Ucraïna”.

L’amo convida als cafès

Després d’un tour per les trinxeres de Krasnohorivka, travessant d’anada i de tornada un camp minat per un camí estret, anem al centre del poble. Hi ha zones molt malmeses, amb grans blocs, mig en runes i mig habitats, bombardejats a l’inici de les hostilitats. Amb tot, el poble està més colpejat per la pobresa que per la guerra. Pels carrers de Krasnohorivka els soldats van desarmats i sense armilla antibales. No hi ha cap gest d’hostilitat cap a ells, sinó naturalitat o indiferència, dues actituds que en molts casos amaguen el rebuig. Tampoc no s’hi veu cap pintada reivindicativa ni cap bandera russa o de les dues repúbliques. No hi ha dades sociològiques fiables, però a Krasnohorivka els pro-russos són majoria.

Entrem en un cafè a l’entrada del qual hi ha penjada la bandera ucraïnesa. L’amo explica com, casualitats de la vida, aquell dia fa exactament set anys que l’artilleria dels pro-russos va destruir el seu local. Tot i que ara n’ha fet un bar, fins al 2014 havia sigut un estudi de fotografia. Ens ensenya vídeos i fotos de l’endemà de l’atac, de l’estudi fet miques i del carrer bombardejat. Quan més endavant li demano quin és el seu anhel, el sentit de la pregunta era polític: “Poder anar a Donetsk. És on vaig néixer, i és on estan enterrats els meus pares”.