¿La visita de Pelosi a Taiwan perjudica Ucraïna? Tres claus d'un viatge crucial

BarcelonaNo és exagerat dir que, tal com s'esperava, el polèmic viatge de la presidenta de la Cambra de Representants dels Estats Units, Nancy Pelosi, a Taiwan ja ha desencadenat un terratrèmol geopolític que tensa una mica més les ja deteriorades relacions entre Washington i Pequín –en plena pugna per l'hegemonia mundial– i que, a la vegada, amenaça amb més inestabilitat en un tauler global que ja és prou convuls. La reacció de la Xina i la incertesa al voltant de Taiwan continuen dies després de la visita, però hi ha tres apunts que ja són definitius. Les implicacions són tantes que arriben fins a Europa.

"Qui juga amb foc es crema". Suposadament, i segons un comunicat de Pequín, és una de les frases que el president xinès, Xi Jinping, va traslladar al seu homòleg nord-americà, Joe Biden, durant la trucada telefònica que van mantenir fa més d'una setmana. L'objectiu d'aquella conversa era calmar el neguit de la Xina davant una possible visita de Nancy Pelosi a Taiwan. Que el govern xinès respondria amb ira i contundència si la representant nord-americana posava els peus a l'illa –com ha acabat passant aquesta setmana–, estava més que anunciat. Davant aquesta premissa, la posició de Washington era delicada. Si hi anava, condemnava el món a una nova escalada de tensió entre les dues principals potències, cada cop més combatives i desacomplexades a l'hora de mostrar la seva rivalitat. Si no hi anava, cedia una victòria simbòlica a Xi Jinping, que podria presumir d'haver intimidat Washington després de dies d'amenaces per aconseguir que Pelosi optés per passar de llarg de Taipei.

És cert que fins i tot des de la mateixa Casa Blanca s'havia desaconsellat el viatge de la demòcrata –per imprudent i, sobretot, per innecessari–, però els EUA també busquen demostrar als seus aliats a la regió, clau per frenar la política expansionista de Pequín, que el seu compromís és real. O, si més no, aparentment real. "Els Estats Units no us abandonarem", va proclamar Pelosi des de Taipei. Hores després, des de territori xinès sortien míssils balístics cap a l'illa, els primers amb foc real des del 1996.

L'accelerador geopolític que ha esdevingut la invasió russa d'Ucraïna dibuixa un paisatge global amb dos grans blocs cada cop més visibles, cada cop més distanciats. El clima de guerra freda que enfronta un Occident retrobat i relativament cohesionat –veurem fins quan– contra "l'aliança sense límits" entre Rússia i la Xina tenyeix bona part de les crisis i reptes que ens preocupen avui: des de la guerra a Ucraïna i les seves derivades econòmiques –amb menció especial per a la incertesa energètica– fins al joc d'aliances que té lloc en territoris de futur com l'Àfrica subsahariana o regions emergents de l'Àsia. La visita de Pelosi també té un impacte en tot això. Ella mateixa va assegurar des de Taipei que "el món es debat entre l'autocràcia i la democràcia". El missatge és molt similar al que l'OTAN va transmetre a la cimera de Madrid el passat mes de juny, en què els aliats van assenyalar obertament Moscou i Pequín com els grans desafiaments. L'operació és senzilla: la nova enganxada entre els EUA i la Xina fa més gran l'abisme que separa els dos blocs i, com a conseqüència immediata, reforça la sintonia entre Putin i Xi Jinping, que comparteixen una animadversió perillosament similar cap a Washington.

A la Casa Blanca, els més crítics amb la decisió de Pelosi temien que la seva aventura per terres taiwaneses tirés per terra mesos d'esforços diplomàtics per convèncer Pequín que ajudés a frenar els plans de Putin a Ucraïna. Això ja es dona pràcticament per fet. Però Xi Jinping encara es pot posar més a la contra i, per exemple, decidir-se a enviar ajuda militar al Kremlin. No hem d'oblidar que la Xina és un dels grans fabricants de drons del món i, amb la guerra estancada, Moscou fa temps que busca algú que li vengui grans quantitats d'aquests aparells que tan decisius són en els conflictes actuals.

Des d'Europa, el viatge de Pelosi s'ha viscut en un inquietant silenci. Llevat de Lituània –que té un conflicte diplomàtic ben obert amb la Xina–, cap altre país europeu ha volgut valorar la visita de la nord-americana a l'illa de Taiwan. El Vell Continent, mig a les fosques davant la por d'un hivern sense gas i immers en una guerra gairebé existencial amb Rússia, pot pensar que l'últim que necessita ara és una crisi amb Pequín, el principal soci comercial de la Unió Europea. Però que ara Brussel·les hagi optat per la prudència no vol dir que les coses no hagin canviat.

L'atac rus, i l'alineament de Pequín amb Moscou, ha debilitat la posició europea a favor de mantenir una postura més o menys cordial amb la Xina i ha reforçat els partidaris d'endurir la resposta al desafiament xinès, la demanda eterna dels Estats Units, que anhelen una Europa més combativa amb Pequín. Certificat, doncs, el gir geopolític cap a l'Àsia que va anticipar l'administració de Barack Obama i que es va certificar fa uns mesos en la cimera de l'OTAN a Madrid, la Unió Europa queda –de rebot, o no– col·locada ben a prop de Washington en la seva pugna contra la Xina per l'hegemonia mundial. Això té, com a mínim, dos grans riscos. El primer, perdre pes geoestratègic i convertir-se en un actor molt més secundari. El segon, cometre el mateix error que amb la dependència energètica de Rússia i no prioritzar la cerca d'alternatives en els grans lligams comercials existents amb Pequín. En l'últim informe de prospectiva estratègica de la Comissió Europea, s'advertia que en moltes matèries primeres “la dependència de la UE de tercers països, inclosa la Xina, és fins i tot més gran que la de Rússia en combustibles fòssils [gas i petroli]”.