Un virus il·liberal
PeriodistaRepassem. Donald Trump, el país del qual ha perdut més de 100.000 ànimes víctimes del covid-19, al principi va qualificar el coronavirus d‘“una grip” que “desapareixerà sola”. Així va justificar la seva decisió de no imposar quarantenes ni confinaments als Estats Units per no minvar l’activitat econòmica. Avui té més d’1.850.000 infectats.
Al Brasil Jair Bolsonaro es reia de la virulència del covid-19 i apostava per mantenir l’economia. Fins i tot va destituir el seu ministre de Salut mentre el país excavava fosses comunes per sepultar als més de 34.000 morts per coronavirus. Avui hi ha més de 615.000 contagiats.
A la Gran Bretanya, abans d’infectar-se i d’estar “a punt de morir” ingressat en una UCI, el primer ministre, Boris Johnson, animava la seva població a no respectar la distància física i apostava per la immunitat de ramat. El seu propi contagi el va portar a entrar en raó, però això no ha evitat que més de 40.000 britànics hagin mort fins ara. Els infectats arriben avui a més de 280.000.
Aspectes en comú
A Rússia, que va tancar la frontera amb la Xina des de les primeres notícies de la malaltia, Vladímir Putin va restar importància al problema i es va esforçar a enviar material sanitari a altres països fins que la pandèmia va aprèixer amb la força de 5.400 morts i 440.000 contagis. “No tenim res de què presumir”, va admetre el mes passat.
Trump, Bolsonaro, Johnson i Putin tenen en comú moltes coses. Entre elles, un estil populista il·liberal d’extrema dreta, encapçalar el rànquing mundial de nombre de contagis de coronavirus, la negativa a utilitzar material de protecció com mascaretes o deixar d’estrènyer mans (per evitar mostrar el que consideren una debilitat) i el desdeny absolut cap als experts en qualsevol matèria i per la vida dels seus compatriotes.
No sembla cap coincidència que la pandèmia s’estigui acarnissant en països dirigits per homes populistes, per la seva propensió a qüestionar els científics i divulgar opinions sense cap base científica com si fossin dogma de fe. A diferència dels grans èxits en la gestió de la malaltia registrats a Alemanya, Nova Zelanda i Taiwan, tres països dirigits per dones caracteritzades per la solidesa de l’equip polític del qual s’envolten.
La crisi sanitària no només posa en relleu la necessitat de sistemes de salut resistents, sinó també de governs robustos basats en estructures fermes i complexes i no en opinions individuals basades, suposadament, en el sentit comú, com va apuntar Donald Trump el dia que va suggerir la possibilitat d’injectar desinfectant als contagiats per frenar la infecció -fet que va causar l’estupefacció dels científics que l’assessoren-. No obstant això, les notícies falses, les teories conspiratives i els rumors deslligats per la irresponsabilitat dels líders esmentats radicalitzen poblacions senceres dins i fora de les seves fronteres i les deixen a mercè dels salvapàtries que pretenen arreglar, amb meres consignes, desafiaments tan complexos com un brot infecciós mundial.
No tots els autòcrates han gestionat la pandèmia amb la fanfarroneria que va portar Bolsonaro, Johnson, Putin i Trump a pensar que els seus països serien immunes al virus, però d’altres han aprofitat la pandèmia per desfer-se de l’oposició i silenciar els seus crítics amb l’excusa de l’emergència. La gestió de Viktor Orbán, que va aprofitar la pandèmia per aprovar una llei que li permet governar per decret i que elimina la llibertat d’expressió, va aconseguir controlar el brot. A Hongria s’han registrat menys de 550 morts en una població de 9 milions.
Una cosa semblant passa a les Filipines, on el populista Rodrigo Duterte va arribar a ordenar a la policia que abatés amb foc real qui gosés saltar-se el confinament, seguint el seu particular estil mafiós que tanta consternació provoca. Les xifres, per ara, juguen al seu favor: menys d’un miler de persones han mort per covid-19 en un país de més de 100 milions, però això no entela la conclusió. Els populismes, de qualsevol tall ideològic, perjudiquen greument la salut.