Les violacions a l’Índia, una xacra amb arrels culturals

Barcelona“Quan l’estàvem violant no s’hauria d’haver defensat. S’hauria d’haver mantingut en silenci i permetre la violació. Llavors l’hauríem deixat marxar després de fer-nos-la i només hauríem colpejat el noi que l’acompanyava”. L’autor d’aquestes esfereïdores paraules és Mukesh Singh, un dels sis homes que el 16 de desembre del 2012 van violar i torturar una estudiant de fisioteràpia en un autobús a Nova Delhi. Condemnat a la pena capital per aquells fets, Singh culpa ara la víctima -que va morir a l’hospital 13 dies després- en un documental de la BBC que ha encès la polèmica a l’Índia. Un tribunal del país va prohibir la setmana passada l’emissió del reportatge en un intent -va al·legar- de minimitzar el risc de “tensions i problemes d’ordre públic” com els que es van viure ara fa tres anys als carrers del gegant asiàtic. El que no ha pogut evitar, però, és tornar a posar de manifest que la violació de dones a l’Índia és un problema de primer ordre amb profundes arrels culturals.

Segons dades oficials, només el 2013 es van denunciar 33.707 violacions a l’Índia, cosa que suposa 92 violacions al dia i 4 cada hora. En comparació amb altres països com els EUA, que el 2010 van registrar 84.767 violacions, o Sud-àfrica (66.196 el mateix any), la gravetat de la situació a l’Índia, que té més de 1.200 milions d’habitants, podria semblar menor. Però cal tenir en compte que la gran majoria de vegades les dones no ho denuncien, per la qual cosa el nombre real d’abusos sexuals és molt més gran. “Sovint les mateixes dones se senten culpables de la violació”, argumenta Deepti Golani, una economista índia que viu a Barcelona fa 24 anys.

La discriminació com a norma

Golani, que exerceix de professora a la Casa Àsia, assegura que l’origen de l’abús sexual contra les dones índies es troba en la mentalitat de gran part de la societat al seu país. “L’Índia viu entre la tradició i la modernitat, però pesa més la tradició. La figura dominant en la societat és la de l’home, i la dona és considerada una ciutadana de segona”, diu. “Moltes famílies creuen en la superioritat de l’home davant la dona”, hi coincideix la presidenta de la Fundació Vicenç Ferrer, Anna Ferrer, i assenyala que “les dones són discriminades fins i tot abans de néixer”. De fet, recorda que cada any es practiquen 600.000 avortaments selectius de nenes a l’Índia. I les que viuen, estudien menys que els nens i tenen una alimentació deficitària.

Tots aquests factors, conclou Parvati Nair, directora de l’Institut de Globalització Cultura i Mobilitat de la Universitat de les Nacions Unides, converteixen la dona en un “objecte sexual”. De pares indis, Nair ha conegut de molt a prop una història de violació i assassinat a l’Índia, i deixa clar que la fi d’aquestes tragèdies passa per la conscienciació i l’educació dels nens des de petits. “És molt fàcil canviar lleis, però el canvi de mentalitat ha de venir de les famílies”, afegeix Golani.

La pressió social i internacional després de la polèmica violació del 2012 va portar el govern indi a endurir la legislació. El que es coneix com la Nirbhaya Act va establir la pena de mort si la víctima moria o es quedava en coma durant un llarg període i va elevar als 20 anys la condemna mínima per a les violacions col·lectives. Tot i aplaudir les noves mesures, els defensors dels drets de les dones a l’Índia lamenten que la impunitat persisteix i que la llei ni tan sols considera un delicte les violacions dins del matrimoni. És per això, en part, que de vegades els mateixos ciutadans decideixen fer justícia pel seu compte. La setmana passada, per exemple, milers de persones van anar a buscar un presumpte violador a la presó de la ciutat de Dipamur i el van apallissar despullat fins a matar-lo.

De claudicar a perdre la por

Ferrer admet que les campanyes de conscienciació institucional i la premsa han aconseguit que moltes dones perdin la por a denunciar els crims contra elles. Sobretot les que han aconseguit emigrar a les ciutats per estudiar i surten al carrer per defensar els seus drets. Això explicaria l’augment de les denúncies de violacions en els últims anys. Només entre el 2012 i el 2013, les denúncies van augmentar un 35,2%.

Però encara queda molta feina per fer. Segons Golani, cal arribar a les dones que es veuen desemparades quan són víctimes d’una agressió sexual. Reaccions com “Segur que deus haver fet alguna cosa” o “Si denuncies tindrem problemes per casar-te” encara són -afirma- habituals en el si de moltes famílies. I aquest és un dels motius, assenyala l’economista, pels quals s’ha volgut prohibir el documental de la BBC: “Si les declaracions del violador arriben a les zones rurals, molta gent podria quedar-se amb la justificació dels fets en lloc d’entendre el documental com una eina de protesta”. L’altre motiu, afegeix Nair, és la voluntat del govern d’evitar un “escrutini dels grans problemes a nivell de llibertats i dignitat humana” del país.

Al marge de la difícil situació de les dones al país, les tres dones consultades fan una crida a no “generalitzar”, conscients que des del 2012 tota violació al país es converteix en notícia mundial. “La violació de la dona existeix a l’Índia, però també a la resta del món”, sentencia Nair, mentre que Golani és molt clara: “Ni tots els indis som encantadors de serps ni tots dormim al carrer”. Tampoc tots els homes a l’Índia, doncs, són violadors.