Violació i guerra: les víctimes de Bòsnia continuen en lluita

SarajevoTot i ser als baixos d’un edifici, la seu de l’ONG Dones Víctimes de la Guerra passa completament desapercebuda en un barri de classe treballadora a Sarajevo. No hi ha cap placa ni cap cartell a la porta d’entrada i una cortina que cobreix els vidres protegeix l’interior de les mirades dels curiosos o de possibles agressors. A dins, en una humil oficina, un grup de dones valentes, moltes d’elles víctimes, proporcionen des del 2003 tot tipus d’ajuda a milers de persones que van patir qualsevol tipus de violència sexual durant la guerra que va dessagnar Bòsnia entre els anys 1992 i 1995.

“Han profanat la tomba d’una de les fundadores i han atacat la residència de la nostra presidenta fins a set o vuit vegades. Però l’ajuntament del poble no ha fet res per protegir-la. En general la feina de l’associació molesta als polítics”, explica Amela Hasecic, filla de la històrica presidenta de l’ONG i actual ànima de l’entitat. A partir de gairebé 6.000 declaracions, l’organització ha pogut identificar més de 10.000 dones violades durant la guerra, però es calcula que el nombre de víctimes d’aquest tipus d’agressió oscil·la entre les 20.000 i les 40.000. L’ONG va reobrir les seves oficines a finals d’abril, un cop acabat el confinament decretat per les autoritats bosnianes. Bòsnia ha sigut bastant efectiva en la seva lluita contra l’epidèmia i només s’han contagiat 4.606 persones. N’han mort 188.

“En el cas de l’exèrcit serbobosnià, la violació va ser utilitzada de manera sistemàtica com una arma de guerra amb l’objectiu de destruir les famílies i dur a terme una neteja ètnica. Soldats d’altres ètnies també van cometre aquests crims, però per decisions individuals”, comenta l’Amela, una dona de mitjana edat i mirada plena de determinació. La seva mare, Bakira Hasecic, va ser víctima de les tropes sèrbies a Visegrad. El seu testimoni va ser clau en un dels judicis celebrats al Tribunal de la Haia. Si bé les fundadores de Dones Víctimes de la Guerra van ser totes bosnianes -de religió musulmana-, aviat se n’hi van sumar de sèrbies. “L’única divisió que compta és entre víctimes i criminals” és un dels mantres de l’ONG.

Conservar la memòria

Entre les tasques de l’entitat hi ha recopilar tanta informació com sigui possible per conservar la memòria històrica. Per això enregistren les declaracions de cada nou membre. També proporcionen assistència material, psicològica i jurídica a les víctimes i als seus fills. Moltes de les dones violades van decidir avortar, d’altres van conservar els fills, n’hi va haver que els van donar en adopció i en altres casos se’ls va quedar l’agressor -algunes dones van ser utilitzades com a esclaves sexuals durant mesos.

L’ONG ha registrat 62 d’aquests fills perduts i, si ho volen les dues parts, en facilita el retrobament. Amb l’objectiu de retirar l’estigma social que pateixen aquests joves, col·labora amb la nova associació Fills Oblidats de la Guerra, creada per l’activista Anja Jusic.

“La teràpia és molt important, perquè en una societat com la bosniana moltes víctimes han patit una mort psicològica. Acostumem a treballar amb grups de deu persones. Ens trobem un cop cada setmana des de fa un any. Però, esclar, ens adaptem a la necessitat de cada persona”, diu Besima Catic, una psicòloga que treballa amb aquest perfil de víctima des de l’inici de la guerra. L’associació inclou també uns 270 homes víctimes d’agressions sexuals, que ens alguns casos incloïen mutilacions. “Amb les dones l’objectiu és fer desaparèixer el sentiment de culpa i vergonya. El treball amb els homes és diferent. Es tracta de fer-los entendre que, passés el que passés, no han perdut la seva virilitat. A molts els van abandonar les dones”, afegeix.

Declaració terapèutica

Segons la psicòloga Catic, un moment molt important en el procés de cura és la declaració davant d’un tribunal. Quan l’ONG compta amb prou proves, presenta una denúncia a la Fiscalia. De moment ja s’han celebrat dotzenes de judicis.

“El sol fet de ser en un tribunal i veure l’agressor al banc dels acusats ja té un efecte curatiu”, sosté la psicòloga, que també s’encarrega de preparar les dones per a un moment difícil, ja que han de reviure en públic el trauma. Gràcies a la tasca d’entitats com aquesta, una resolució del Consell de l’ONU del 2008 reconeix la violació com “un crim de guerra”. A Bòsnia les víctimes reben una pensió de l’estat d’uns 250 euros mensuals.

El 1993 es va crear el Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia per investigar i jutjar els principals sospitosos de crims de guerra. En total va processar 167 persones i es van iniciar més d’un centenar de judicis. A finals del 2017 va tancar les portes i ara se n’encarreguen els tribunals dels estats sorgits de l’antiga Iugoslàvia. Segons els experts, el balanç d’aquests dos anys és molt negatiu, ja que els acusats de cada estat són vistos per una part de les seves pròpies societats com a herois nacionals i els governs els protegeixen.

En molts casos els acusats de violació a Bòsnia travessen la frontera per fugir cap a territori de Sèrbia i impedir que els judicis s’acabin. En d’altres, sobretot en províncies, ja sigui per vincles personals o amenaces, els acusats sovint són absolts. “És per això que demanem que aquest tipus de crims es persegueixin en tribunals estatals, a Sarajevo”, reclama Amela Hasecic, de l’ONG Dones Víctimes de la Guerra. “En un principi només ens donàvem per satisfetes amb sentències dures. Ara una condemna, encara que sigui a pocs anys de presó, ja ens sembla una victòria”, comenta l’activista amb resignació.