Vides migrants a l'espera de la travessia del canal de la Mànega

Calais (França)Des de les dunes que voregen la ciutat francesa de Calais, el Regne Unit no sembla gaire lluny. Però sovint la distància és relativa i, per a algunes persones, Londres és molt lluny d'aquí. Tant, que de vegades és impossible arribar-hi. Ho recorda una llarguíssima tanca metàl·lica rematada amb filferro que envolta la zona portuària. La van aixecar el 2016, el famós mur antimigrants. Es va bastir després del brutal desallotjament de la Jungla de Calais, amb què es va voler evitar que els refugiats entressin al Regne Unit saltant sobre els camions aturats al port o a l'entrada de l'Eurotúnel. Tot i això, el flux migratori és imparable. És també una mena de ruleta russa.

Si la nit és clara, no és difícil veure petites llums intermitents que brillen entre les estrelles. No són satèl·lits, sinó drons que vigilen els setanta quilòmetres de costa sobre Boulogne-sur-Mer, Calais i Dunkerque. "El canal de la Mànega és molt perillós i, malgrat això, cada dia hi ha persones que intenten entrar al Regne Unit per mar", explica l'Emma, de Human Rights Observers, una ONG que documenta les violacions dels drets humans a la zona. Aquesta setmana, de fet, 27 migrants, entre els quals tres nens i set dones, una de les quals embarassada, han perdut la vida en el seu intent de creuar cap al Regne Unit. Així, entre Calais i Dunkerque, més de 1.800 persones malviuen en condicions precàries, en infrapoblats, sense serveis i en tendes de campanya, tot esperant el moment precís per sortir cap al Regne Unit.

Tot i que l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) estableix que el subministrament d'aigua no ha d'estar a més de 500 metres del lloc de residència, els refugiats recorren fins a 5 km per aconseguir-ne. A França. La situació es va fer encara més dramàtica amb la prohibició dictada per l'alcaldessa de Calais per impedir la distribució d'aliments al centre de la ciutat, cosa que ha obligat la gent a allunyar-se'n. "Els habitants dels infrapoblats són objecte d'abusos físics i psicològics. Als expulsats se'ls assigna un número de sèrie –afirma l'Emma–. Els desallotjaments es duen a terme de forma intimidatòria i violenta per part de la Gendarmeria a Calais i del CRS, les companyies republicanes de seguretat, a Dunkerque", conclou.

Una cuina en un garatge

És gairebé migdia a Grande-Synthe. Dins d'un garatge utilitzat com a cuina, els voluntaris de l'associació Salam estan acabant de preparar l'esmorzar per als refugiats que viuen a la Jungla de Dunkerque. "Aquí venen molts nens i adults, sobretot del Kurdistan, l'Afganistan i el Vietnam", diu Tita, una voluntària que va emigrar de Calàbria a França fa anys. "No podem deixar que tota aquesta gent es mori de gana!", exclama. Entre Grande-Synthe i Dunkerque, en una plaça davant dels edificis ferroviaris i industrials, ja hi ha moltes persones esperant un àpat calent.

Un jove canta una cançó en sorani mentre la gent fa cua. "Vaig sortir de Sulaimaniyah, al Kurdistan iraquià, fa un any i mig", explica Serwan, de 21 anys. "Grècia, Turquia, Calàbria i finalment la frontera franco-italiana a Ors, abans d'arribar a París i Dunkerque. Ara només em vull reunir amb la meva família a Londres, estudiar i ser metge", diu.

Un camí de terra ple de bassals condueix des de la plaça fins a una extensió de botigues de campaments. Alguns munten una barraca o cuinen kebabs, mentre al fang una nena s'imagina que és una ballarina i balla. "La policia fronterera britànica em va rebutjar dues vegades. La primera vegada em van tornar a l'Afganistan, però després vaig tornar a venir a Europa", recorda Abro, de 29 anys, que fuig de Kabul. "Vaig viure molt de temps a Alemanya. Allà vaig deixar la meva exparella i la meva filla. Ella només té 9 mesos. Si no arribo al Regne Unit aquesta nit, hi tornaré i demanaré asil".

Violència policial

A l'Old Lidl, el campament més gran de Calais, a prop de l'aparcament de Transmarck, hi viuen unes 400 persones. Noleen està tractant una cremada a la cama d'un nen eritreu. “Sovint ens trobem tractant ferides causades per la violència policial. Fa uns mesos, a un home el va mossegar a les extremitats i al cap un gos de la policia". L'Equip de First Aid Support Team presta atenció bàsica a moltes persones als campaments. Ali és sudanès i els ajuda com a traductor. "Ara puc ser metge!", riu. Va estudiar medicina durant dos anys a Ucraïna. A Kíev, però, no podia ni sortir de casa seva. "La gent és violenta, hi ha molt racisme, em sentia com si fos a la presó". Ali va arribar a Calais fa relativament pocs dies. "Intento pensar que només vaig de viatge, al cap i a la fi, sempre puc tornar", somriu desembolicant una pastilla per a la gola. Des de darrere del seu quiosc a Grande-Synthe, Mohannad escalfa els falàfels: "Vaig venir aquí per fugir de la guerra, vaig passar molts mesos a la Jungla de Calais, després vaig decidir quedar-me i vaig intentar fer realitat el meu somni, obrir un restaurant".

Sense sabates, un grup de joves eritreus es reuneixen al voltant d'un voluntari. Són nàufrags. Esgotats, estan immòbils. Només els seus ulls estan il·luminats: “Vam sortir de Boulogne, però quan havíem fet 18 quilòmetres el motor del vaixell es va trencar. Al mar hi havia molts corrents, vam demanar ajuda, però no va venir ningú a rescatar-nos. Vam tornar remant, vam trigar 5 hores", explica Nahom, mostrant un vídeo al telèfon. Van arribar a la platja pel seu compte i després van caminar més d'un quilòmetre descalços per l'asfalt abans d'arribar a la furgoneta de Collective Aid a Coquelles, Calais, que distribueix roba i sabates.

El te i el cafè estan calents, els telèfons es carreguen en un embull de cables de colors, molts venen a seure als bancs que es troben sota el camió de l'InfoBus. La música eritrea ressona a l'altaveu. Un fort vent del sud-oest recorre l’aparcament situat darrere de la pista de BMX de Calais, on les tendes d'un campament proper han sigut traslladades durant l'últim desallotjament del matí. "Aquest matí ha arribat la policia –explica l'Emma, d'HRO– però algú no s'havia despertat, els han empès fora de la tenda i s'ho han emportat tot". Un jove es treu la jaqueta per cobrir les espatlles d'un amic a qui encara li peten les dents. “Ha sigut a nosaltres, a qui han tret de la tenda aquest matí”, diu Daniel, serrant els llavis. Ja no tenen res.