Les víctimes de les ‘maras’ de l’Amèrica Central, sense protecció a Espanya

BarcelonaYolanda Oquelí té una bala allotjada a pocs mil·límetres de la columna vertebral, i els metges no gosen operar-la perquè podria quedar paraplègica. L’hi van disparar el 2012 uns sicaris que van tirotejar el seu cotxe, quan liderava les mobilitzacions contra la mina d’or que s’havia posat en marxa al seu poble, San José del Golfo, a Guatemala. Ara viu a Badalona, acollida pel programa d’Amnistia Internacional de protecció de defensors dels drets humans amenaçats de mort.

Va marxar de Guatemala amb el seu marit i els seus tres fills, al gener, quatre anys després de l’atac. “Ho vaig intentar tot per quedar-me a Guatemala: vaig canviar de casa set vegades en un any, però vaig haver de marxar perquè no volia posar en perill els meus fills”, explica. En dues ocasions homes desconeguts es van presentar a l’escola de l’Esteban i la Candi assegurant que la seva mare els enviava per recollir-los. El got va vessar el dia que el seu fill, que aleshores tenia 7 anys, va sentir com l’amenaçaven per telèfon. “Em va dir: «Mama, ens han tornat a trobar, hem de marxar d’aquí, ens mataran». En aquell moment em vaig trencar”, diu amb els ull vermells i una veu suau però ferma. Fins que van arribar a Badalona, els nens no sabien què era jugar en un parc, i ella fins i tot els havia explicat com havien d’actuar si es trobaven al mig d’un tiroteig. “Ara són feliços, tenen amics i ja comencen a parlar català”, diu alleujada.

El perill no ha passat

Oquelí té clar que encara no pot tornar al seu país: nou activistes pel medi ambient van ser assassinats a Guatemala el mes passat. “Haig d’assimilar la realitat: no puc tornar-hi i hauré de pensar en el futur aquí. Les empreses extractores tenen connexions molt poderoses amb el govern i contracten bandes perquè ens matin. És una estratègia per amagar que ens maten pel nostre activisme i presentar els assassinats com casos de violència comuna. I a més, els surt molt barat: a Guatemala un assassinat costa 50 quetzals”. Són menys de sis euros. Oquelí havia denunciat les amenaces però les autoritats mai li van oferir protecció. La policia ni tan sols la va citar després de l’intent d’assassinat.

Malgrat la cruesa de la seva història, la refugiada guatemalenca creu que la seva fe la protegeix. Perquè aquelles bales no la van matar i perquè és una de les poques persones que s’han pogut acollir al programa especial de protecció d’Amnistia amb el ministeri de l’Interior. Ara ha demanat asil a Espanya, però el sistema està col·lapsat i la resolució trigarà mesos.

El seu cas és una excepció a la norma: entre el 2011 i el 2017 la violència ha provocat 350.000 desplaçats de Guatemala, Hondures i el Salvador. Aquest últim país centreamericà té la taxa més elevada d’homicidis del món: és el drama de les maras, el crim organitzat vinculat al narcotràfic. A Espanya es van presentar l’any passat 2.145 peticions d’asil de gent que fuig d’aquests tres països, però només 25 es van resoldre favorablement, segons les dades de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).

La Flor, refugiada hondurenya, és un d’aquests casos que estan pendents de resoldre. S’estima més no dir el seu nom real per por de les represàlies. Va haver de marxar de Tegucigalpa, on treballava de cuidadora a la nit en hospitals. Després que la Mara 18 intentés assassinar el seu fill de 21 anys, va decidir establir-se a Espanya: “Vaig pensar que primer vindria jo i després portaria els meus fills cap aquí, però no era tan fàcil”. Va deixar els quatre fills (de 8, 14, 21 i 24 anys) en una altra regió del país més tranquil·la on tenia parents, però van acabar tornant a la casa familiar perquè ella no els podia enviar prou diners per mantenir-los. “Semblava que les coses s’havien calmat, però el meu fill gran col·laborava amb una parròquia per treure els joves de la droga i al cap d’uns mesos va desaparèixer”, relata. Va ser el 23 de maig de l’any passat i des d’aleshores no n’ha sabut res: estava convençuda que la policia no investigaria el cas i va contractar un investigador. Fins i tot va tornar a Tegucigalpa per veure si el podia trobar: “Allà ningú veu res, perquè tothom té por de parlar”, sentencia.

Com que ja fa més de dos anys que la Flor és a Espanya, ha esgotat totes les ajudes socials, i fins al mes que ve no tindrà permís de treball. Fins ara ha sobreviscut com a treballadora domèstica sense contracte. “El meu fill no ha passat gana, però jo sí que sé el que és no tenir res per omplir l’estómac”, recorda. Malgrat que la seva situació aquí és molt difícil, el que més l’amoïna és no saber què se n’ha fet del seu fill gran.

Els hondurenys són la tercera nacionalitat en el rànquing de consultes ateses l’any passat al Servei d’Atenció a l’Immigrant i el Refugiat de l’Ajuntament de Barcelona. Els salvadorenys, la cinquena. “Ens trobem moltes famílies de l’Amèrica Central que venen amb joves adolescents que corren perill de ser víctimes o entrar a les maras, un problema de violència social -explica Lola López, comissionada d’Immigració-. Però per a l’estat espanyol no són països perillosos, i per això no els reconeix l’estatus de refugiat. Esperem que el nou govern mostri més sensibilitat, almenys amb aquests casos”.

Gisela Cardús, advocada de la CCAR, alerta que “segons el ministeri de l’Interior espanyol les condicions generals de seguretat a Hondures i el Salvador han millorat”. “El govern considera que aquestes persones són víctimes d’actes delictius comesos per agents tercers i no per les autoritats del país, i per tant valoren que no pateixen persecució. Però el 2016 l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats va dir que gran part de la població d’Hondures seria susceptible de sol·licitar protecció internacional com a conseqüència de la brutal violència existent, que es pot qualificar de conflicte intern. Fins i tot dues sentències de l’Audiència Nacional ho han reconegut”, detalla. Des de la CCAR treballen perquè més casos es puguin acollir a aquestes sentències.

El Carlos i la seva família, que van fugir fa un any i mig d’Hondures, també esperen que el seu cas es resolgui favorablement. Ell treballava en un banc i el seu pare en una multinacional, i assegura que vivien bé. “El meu país és molt bonic, però les maras són com una gangrena: el meu pare va haver de deixar la feina perquè l’amenaçaven i li exigien l’impost de guerra. Un dia van entrar a robar a casa amb tot tipus d’armes. Ho vam haver de deixar tot i venir cap aquí”. Ara el Carlos treballa de maquinista en un gran magatzem i encara assegura que ha tingut sort: “Per als que no tenen papers, les coses aquí sí que són difícils”.