La veu de la dignitat africana

BarcelonaLa música militar que interromp la programació de la ràdio de Burkina Faso porta mals auguris el vespre del 15 d’octubre del 1987. Efectivament, l’antiga colònia francesa se’n va a dormir amb un nou cop d’estat. La sublevació que derroca un president que quatre anys abans havia arribat al poder amb una insurrecció popular en nom de la revolució. Un comando ha disparat contra el president, el capità Thomas Sankara, i 12 homes més a la seu presidencial. És la fi, massa comuna, d’un home que amb tan sols 37 anys va intentar trencar amb el vell ordre. El cos de Sankara va rebre 10 impactes de bala i els seus assassins el van esquarterar i enterrar en un descampat sense cap senyal ni taüt. Com a les bèsties o com a qui es vol esborrar de la història. Mort l’home, neix el mite del Che africà, referent per a polítics, músics i artistes. El seu substitut és el capità Blaise Compaoré, que desfarà lleis i directrius de qui es va atrevir a plantar cara a François Mitterrand i als organismes mundials. Trenta anys després, la família continua buscant justícia.

En tan sols quatre anys de presidència, el militar es va forjar molts enemics, dins i fora del país. Ajudat pels seus camarades Compaoré i Gilbert Diendéré, Sankara es va alçar en armes l’agost del 1983, quan Burkina encara era l’Alt Volta. Un any després, ell mateix rebatejarà el país com a Burkina Faso, literalment la terra dels homes íntegres, i en canviarà la bandera i l’himne. Tota una declaració d’intencions que es concretarà amb un programa revolucionari, tant per les formes com per les mesures de més educació, sanitat o infraestructures.

“Soldat atípic i músic empeltat del marxisme i l’humanisme cristià i el panafricanisme”, el defineix Aziz Salmone Fall, coordinador de la campanya internacional Justícia per a Sankara, que destaca la “consciència patriòtica clara de la seva responsabilitat històrica”. Les primeres ordres imposen austeritat a l’administració, començant per rebaixar els sous dels alts funcionaris i per canviar la flota de Mercedes pels més modestos R5. Fins i tot Sankara es mou amb un d’aquests cotxes i es resisteix a deixar l’uniforme militar i la boina vermella per una vestimenta diplomàtica. Amb el vestuari fa política revolucionària: peces produïdes, dissenyades i confeccionades a Burkina Faso.

Sobirania alimentària

La menció dels vestits no és anecdòtica. Sankara defensava que l’economia del país -i per extensió l’africana- només seria forta si era capaç de crear llocs de treball i deixar de dependre de l’exterior. Ras i curt, acabar amb el lucre de les multinacionals a costos irrisoris.

I va impulsar la mateixa autosuficiència per a l’alimentació. “Quedeu-vos les vostres pomes, que nosaltres menjarem els nostres mangos”, deia. I va iniciar una ambiciosa reforma agrària desconeguda fins a aleshores: redistribució de terres, eliminació de taxes i creació d’una xarxa de pous i canals d’aigua. En quatre anys, la producció de cereals es duplica i s’acaba amb la fam endèmica.

Bruno Jaffré, el gran biògraf del líder burkinès, afirma que la grandesa de Sankara és que “va mostrar als africans que un poble conscient i mobilitzat pot escriure el seu destí i recuperar la seva dignitat” . El militar va atacar el postcolonialisme, que després dels processos d’independència dels anys 60 es transforma en cooperació al desenvolupament. Regals enverinats, segons el president de Burkina, que, tres mesos abans del seu assassinat, en un discurs a l’Organització per a la Unitat Africana, demanava als seus homòlegs que no paguessin el deute a l’FMI. “Si Burkina Faso es manté en solitari negant-se a pagar, no seré a la pròxima conferència”, deia.

Els pilars revolucionaris

L’antiimperialisme el porta a ser un feminista en una societat patriarcal. Des del primer moment obre el mercat laboral a les dones, s’envolta d’un equip femení i exigeix un tracte igualitari. Alhora, prohibeix la tala indiscriminada d’arbres i estableix plans de reforestacions. També hi ha un Sankara panafricanista i altermundista i un altre de més fosc, que imposa tribunals populars i no sempre justos, fa una purga entre el professorat poc amic de la revolució i decreta l’obligació de treballar, cosa que farà que creixi la seva impopularitat i els recels interns durant els últims anys de la seva vida.

L’aparició de Sankara va suposar un terratrèmol perquè trencava amb la imatge de dirigents dòcils i continuava l’estela del congolès Patrice Lumumba, també assassinat. Uns exemples que, segons Jaffré, evidencien que “l’imperialisme intenta per tots els mitjans aturar experiments” que li van en contra.

El president va encarnar “l’esperança d’un canvi basat únicament en la contribució de les pròpies forces dels africans”, assegura Aziz Salmone Fall. Un esperit que sobreviu en “moviments juvenils i ciutadans burkinesos i de tot el continent que es reivindiquen com a hereus”, apunta l’escriptor Antonio Lozano, de la mateixa organització.

L’octubre del 2014 el moviment popular Le Balai Citoyen [L’Escombra Ciutadana] va liderar una mobilització de milers de burkinesos per fer fora el tirà Compaoré. La seva ideologia es basava en la “inspiració del Consell Nacional de la Revolució” de Sankara, explica Fatou Souratié. El col·lectiu valora que el “camarada” posés al “centre de les seves preocupacions l’ésser humà”. Fatou relata que “es pressiona per accelerar la justícia burkinesa” amb el procés obert per jutjar els responsables de l’assassinat. També França és entre els seus objectius, “per la part de responsabilitat” en el crim, diu l’activista en referència a l’obertura d’arxius que posin llum als misteris. Jaffré matisa que ara per ara s’han identificat els autors materials de l’assassinat però que “no s’ha avançat en la implicació de França i els Estats Units”. En canvi, Lozano, autor d’un llibre sobre Sankara, veu l’antiga colònia com a “part interessada i beneficiada” de la desaparició “d’un líder incòmode”, i amb la seva actitud d’impedir la investigació del crim facilita la “impunitat, el gran problema de l’Àfrica”. Compaoré n’és un exemple, perquè amb l’ajuda de París viu un exili daurat a la Costa d’Ivori i s’estalviarà donar explicacions de si l’assassinat va ser una traïció de camarades ressentits o un complot internacional per fer callar un nacionalista africà.