El vertiginós declivi de la nova esquerra europea

Brussel·lesAcabaven d’arribar però havien de menjar-se el món. “Això no és un experiment, venim a guanyar”, deia fa un lustre el líder de Podem, Pablo Iglesias, donant per “fracassat” el “règim de la casta”. La dura crisi econòmica que travessava Europa va tenir entre les seves conseqüències el naixement d’una esquerra alternativa indignada que, malgrat ser nouvinguda, va aconseguir posar en dubte el sistema tradicional de partits i, fins i tot, aterrar de ple al poder amb un discurs tan desafiant com el que va catapultar Alexis Tsipras al govern de Grècia. Però des de fa una setmana Tsipras ha passat a l’oposició, Podem fa tot el que pot per governar amb “la casta” i les forces progressistes i d’esquerres compten amb 24 escons menys en un Parlament Europeu acabat de renovar que ja no parla d’una onada antiausteritat sinó d’una onada de color verd.

“L’esquerra radical està sortint de la seva marginalitat i es troba davant d’una oportunitat històrica de liderar governs i coalicions”. És el diagnòstic que feia el 2014 la Fundació Rosa Luxemburg, una institució vinculada al partit de l’esquerra alemanya, després de les eleccions europees que ratificaven l’auge de l’esquerra alternativa a països com Irlanda, Grècia, Espanya i Portugal, on aquestes forces es van disparar. Aleshores, van aparèixer noves cares amb la promesa d’aturar l’austeritat i canviar les coses. A Espanya van ser rostres com el de Pablo Iglesias o la mateixa Ada Colau. A Grècia, Tsipras; a França un reinventat Jean-Luc Mélenchon amb la França Insubmisa; però també van reconstruir el discurs socialdemòcrates tradicionals com el laborista Jeremy Corbyn al Regne Unit o socialistes i comunistes a Portugal.

Tot i això, el text ja avisava: “Ara mateix els partits de l’esquerra radical semblen poc preparats per a aquesta eventualitat”. I els últims resultats electorals ho proven. Per exemple al Parlament Europeu, on el grup de l’Esquerra Unitària ja és el més petit després d’haver perdut 11 escons comparat amb l’anterior legislatura, quan va batre el seu rècord. Fonts del grup, a més, admeten que les discrepàncies internes el fan ineficient fins al punt que a hores d’ara és l’únic grup de l’Eurocambra que no ha assignat president. La pèrdua del govern d’Alexis Tsipras simbolitza el declivi d’aquestes forces i també de l’esquerra socialdemòcrata tradicional, a qui no ha sabut substituir. El 2017 Àustria, França i la República Txeca van perdre els governs progressistes. El Partit dels Treballadors holandès també va passar del 25% al 6% de la representació, i els socialistes francesos del 30% al 7%, i l’esquerra va quedar més dividida que mai.

La “sospita” del professor del Centre d’Estudis Europeus i de Science Po, Jan Rovny, és que quan es vegi amb perspectiva l’auge de la nova esquerra “haurà sigut una tendència temporal lligada a la crisi econòmica i als països del sud”. Per a aquest expert, l’esquerra està “absolutament atrapada” entre els liberals i els verds, perquè la seva retòrica ha quedat desfasada. Rovny defensa que l’esquerra alternativa continua parlant en el llenguatge de la lluita de classes, dirigint-se a una classe obrera industrial que ja no és el motor de la transformació social, sinó que acostuma a estar més ben pagada que el “precariat” del sector serveis i que se sent més compresa pel discurs de l’extrema dreta.

Però la vella esquerra tampoc s’escapa de tot plegat. Els populars continuen monopolitzant la Comissió Europea i els socialistes només tenen 7 dels 28 governs de la UE. Al Regne Unit, els laboristes passen pel seu moment més baix de popularitat i no aconsegueixen construir una oposició alternativa; a Itàlia van perdre 12 escons en les últimes europees i a Alemanya Els Verds els van passar per davant col·locant-se com a segona força. A l’altra banda, només a Espanya i als Països Baixos van millorar resultats considerablement i a Dinamarca han aconseguit construir un govern recentment. I Portugal, com a cas aïllat, es manté estable.

El moment dels verds

Justament per això hi ha qui troba en el rebrot dels verds l’esperança davant el declivi de l’esquerra, tant de la nova com de la vella. El transvasament de vots dels socialistes als verds és evident a països com Alemanya, però hi ha altres casos, com l’espanyol, en què alguns eurodiputats de Podem se sentirien més còmodes asseguts a la bancada verda que a la de l’Esquerra Unitària, com ja fa Ernest Urtasun.

També per això, però, hi ha qui és reticent a posar-los l’etiqueta d’esquerra. “Si mires Alemanya, són força centristes, tenen una retòrica de defensa dels drets humans i protecció social però no parlen de redistribució de riquesa. No estic segur que això sigui d’esquerra”, reflexiona Rovny.

En canvi, Hector Sánchez Margalef, del Centre d’Estudis i Documentació Internacionals de Barcelona (Cidob), creu que són justament els que “millor han ajuntat les reivindicacions progressistes” deixant de banda la retòrica del passat, pròpia de “l’esquerra més conservadora”.

Sánchez Margalef també creu que els verds “se senten més còmodes amb l’etiqueta de progressistes que no d’esquerres”, i sosté que si alguna cosa necessita l’esquerra per revifar és un gir estratègic cap a la unitat, com ara una convenció internacional entre socialistes, verds i Esquerra Unitària que establís un marc conjunt de mínims amb la base de la “lluita contra les desigualtats” en comptes de “la lluita de classes”. Això sí, també avisa que, igual que la nova esquerra va “perdre l’oportunitat” d’aprofitar el seu moment, els verds poden cometre el mateix error si no aconsegueixen influir en els grans grups i marcar així l’agenda política.