“El veritable miracle portuguès soc jo”

Enviada Especial a Lisboa“Vols que et digui una cosa? El miracle portuguès soc jo, jo i aquestes senyores. Ho som tots els portuguesos”. Fatima de Sousa s’escalfa a la sala d’espera de medicina interna de l’Hospital de Santo António dos Capuchos, al barri d’Arrois de Lisboa. És un complex de pavellons rònecs, ja no tant perquè siguin edificis antics sinó perquè les parets, les cadires i les sales fa anys que no han sigut renovades. Les tres dones esperen pacientment i, en un principi, responen que el servei mèdic és “bo”, però l’esverament de De Sousa fa que matisin l’optimisme inicial quan es refereixen als excessius temps d’espera per a intervencions o fins i tot per a la visita a la sanitat primària.

“Als hospitals t’hi has d’esperar, però a la primària em donen visita per al cap de dos mesos”, continua Luisa Gonçalves. El govern d’esquerres va apostar per eliminar algunes de les taxes de copagament, vigents des de fa 25 anys. Però ni pagant, diu De Sousa, per a qui el millor de tot plegat és “la humanitat dels professionals”. Ho afirma quan tot just la seva doctora, d’uns trenta anys i que no vol donar el seu nom, la saluda amb dos petons i un “bona tarda”. La metgessa explica que molts de la seva generació van fer les maletes i viuen a l’estranger. A més, diu que, malgrat el pla R egressar, que impulsa el govern, no creu que ningú s’animi a tornar-hi. “¿Per fer què? ¿Per guanyar 1.000 euros en el millor dels casos?”, es pregunta. La seva opció de no emigrar es va deure al “cop de sort” d’entrar a l’hospital i, malgrat les hores i el sou baix, admet que està “satisfeta”.

Al bar del centre hospitalari hi ha quatre professionals prenent un cafè durant el seu descans laboral. La bata blanca i blava les delata, però només l’Anabela Elias, del departament d’anàlisi clínica, s’atreveix a parlar. Li queden pocs anys per jubilar-se i no li surten els càlculs per als plans que tenia previstos. “Els preus del menjar i de tot són cada dia més alts, i en canvi fa 10 anys que no m’apugen el sou”, explica aquesta dona menuda, que es queixa que, malgrat que “les coses han anat bé”, el govern prefereix no gastar en més personal mèdic, ni en aparells, ni en recursos necessaris per als centres, perquè “vol quedar bé amb Europa i tenir una fotografia maca del país per als estrangers”, diu encertadament.

L’ajuda dels fills

A fora de l’hospital es trenca la calma. La canalla acaba de sortir d’una escola del Campo Mártires da Pátria i juguen sabent que tenen el cap de setmana per endavant. Maria Rodrigues segueix amb la mirada els dos nets mentre xerra amb una veïna en un dels bancs de la plaça. “Jo no soc ningú, soc una portuguesa normal, no em preguntis res”, contesta, tímida, fins que, animada per la seva acompanyant, explica que dubta que al final vagi a votar perquè la “petita pensió” - “dinerinho ”, diu- no li dona per a gairebé res, si no fos per l’ajuda dels fills. I això que “el senyor Costa”, comenta, li va tornar un pessic que li van prendre “quan la troica ”. Els portuguesos tenen molt presents aquells anys d’austericidi, de retallades per aquí i per allà, de restar drets i sumar impostos, que si ara una mica més d’IVA, que si ara la taxa de la benzina. Com diu Fatima de Sousa, la senyora de la sala d’espera, tots els ciutadans van ser “ministres” a la força, van arribar a diferenciar el dèficit del deure i a estar al dia de la prima bàsica.

Tornant al Campo, un jove espera l’autobús que porta fins a l’avinguda Liberdade, la part noble de la capital. Es diu Samuel Lopes i estudia segon de ciències a la Universitat de Lisboa amb l’esperança que el govern que surti avui “ho posi tot més fàcil”. No obstant això, no confia que ningú pugui arreglar “la destrossa” mentre ell sigui jove. I es pregunta: “¿On van els diners que estalviem?”