La vergonya del finançament climàtic

BarcelonaEl Japó, Alemanya i França són els països que més diners han posat fins ara per al fons de 100.000 milions que es van prometre als països pobres per combatre l'emergència climàtica. Una promesa que, de fet, es va rebaixar (segons l'ONU, ara hi ha compromisos per valor de 78.900 milions) i que està molt lluny encara del que es necessitaria realment (els països pobres demanen 600.000 milions). A més, en el cas dels diners que sí que s'han aconseguit, la majoria s'han donat en forma de préstecs que aquests països més vulnerables a la crisi climàtica hauran de tornar, amb interessos. De fet, segons una anàlisi feta per Oxfam, menys de la meitat de les promeses financeres climàtiques fetes pels països rics són veritables subvencions.

I no només això. Bona part d'aquests diners s'ofereix en forma de projectes de cooperació genèrics, que tenen una vinculació tangencial amb el canvi climàtic. És a dir, no són ajudes directament destinades a reduir emissions, avançar en la transició energètica o adaptar-se als impactes de la crisi climàtica, que és per al que se suposa que es va crear aquest fons en un acord assolit l'any 2009. L'anàlisi feta per Oxfam, de fet, conclou que, dels 59.500 milions que s'han aportat de mitjana anual fins al 2018, només 22.500 milions com a màxim es poden considerar "assistència neta específica per al canvi climàtic". Una cinquena part del promès.

Aconseguir aquests 100.000 milions anuals –que ja s'haurien d'haver assolit el 2020–, i aclarir els mètodes de còmput i la definició d'aquestes ajudes, és un dels punts més crucials de la cimera climàtica de Glasgow, la COP26. De fet, és el punt principal en l'agenda dels països més pobres, que ja estan patint els embats de ciclons, inundacions i sequeres que posen en risc els seus mitjans de subsistència.

Però si una cosa s'ha deixat ja clara a Glasgow és que aquests 100.000 milions no arribaran fins al 2023. Tres anys tard per complir una promesa feta en fa dotze. Ho especifica ja el primer esborrany d'acord que s'ha publicat de la COP26.

Els països pobres reclamen també que la meitat d'aquests diners es destinin a projectes d'adaptació als impactes de l'emergència climàtica, des de construccions per protegir les costes fins a sistemes de protecció i recuperació dels recursos hídrics, o per refer els ecosistemes malmesos. Però de moment aquestes peticions no han sigut escoltades. De fet, segons Oxfam, dels 22.500 milions de mitjana anual que sí que es poden considerar com a subvencions netes per combatre la crisi climàtica, només entre 6.000 i 7.000 milions són per a projectes d'adaptació.

El Japó, Alemanya i França, els que més donen, però sobretot préstecs

Després de l'acord assolit a Copenhaguen el 2009, que es va formalitzar en la COP16 de Cancún l'any següent, el comptador d'aquest fons va estar molts anys en 10.000 milions, només un 10% del promès. Però se suposava que el 2020 havia de pujar a 100.000 milions anuals.

El 2018, l'últim any del qual es tenen dades oficials, es va arribar als 78.900 milions, dels quals 62.200 milions són finançament públic i la resta privat. I és que el compromís dels estats és "mobilitzar" 100.000 milions, una paraula pensada per poder incloure tant diners públics com privats. D'aquests 62.200 milions que venen de governs dels països rics, la meitat s'aporta en forma d'acords bilaterals amb els països receptors, on el país que dona imposa les condicions. La resta ve d'institucions multilaterals i bancs de desenvolupament que reben diners d'aquests estats rics.

Tenint en compte les ajudes directes bilaterals, el país que més ha donat fins ara és el Japó, amb 9.688 milions, però el 98% d'aquests diners són préstecs, tot i que majoritàriament (el 74% del total aportat) es tracta de préstecs concessionals, un terme utilitzat en cooperació internacional que vol dir que almenys un 25% de la quantitat total és una donació. El segon país que més ha aportat és Alemanya, amb 7.026 milions, dels quals un 41,1% són préstecs concessionals i un 22,5% són préstecs no concessionals. En tercer lloc hi ha França, amb 4.778 milions, però també el 90,3% són préstecs; la majoria, això sí (74%), del tipus concessional.

Espanya és el país número 11 de la llista, amb unes aportacions bilaterals als països pobres de 263 milions, però el 55% són préstecs no concessionals (a retornar íntegrament) i només un 37% són veritables subvencions per combatre la crisi climàtica. El quart principal contribuent és la Unió Europea, que sí que aporta el 100% dels seus 3.157 milions com a subvencions reals. Al seu darrere hi ha els Estats Units, amb 1.898 milions, dels quals el 67% són subvencions reals, i el Regne Unit, amb 1.116 milions, dels quals sí que un 91% són veritables subvencions.

Són xifres clarament baixes per poder assolir els 100.000 milions anuals que ja s'han ajornat fins al 2023. La crisi per la pandèmia de covid-19, però, fa que els estats es resisteixin més que mai a aportar diners. I també dificulta la seva disposició a un acord per fer d'això un veritable fons multilateral, com volen els països pobres, en lloc d'ajudes bilaterals que sovint, diuen, "perpetuen dinàmiques colonials". Tot fa pensar que els estats més vulnerables a la crisi climàtica marxaran de la COP26 sense el que hi havien anat a buscar. Com sempre.